“L’art és sempre un projecte, un esbós inacabat, una aproximació al desig, un mer intent, l’intent d’agafar l’aigua amb un sedàs. Memòria, història, vivències, sensacions , voluntats, transcendències, somnis, passions, , sacerdoci, el goig i l’angoixa, tot això que ens alimenta desapareix quan ens trobem davant el suport: la tela en blanc…”
Josep Guinovart. Castelldefels, maig de 2007
Han transcorregut onze anys de la desaparició de Josep Guinovart (Barcelona, 1927-2007), però encara està viu el seu record, i més ara amb motiu de l’Any Guinovart que permet al públic recuperar de nou la seva extensa trajectòria creativa, encara que gràcies a l’existència de la Fundació que porta el seu nom, a la localitat lleidatana d’Agramunt, segueix present en el nostre record. Per tant, totes les activitats que s’han fet des dels inicis del 2017 fins el moment que arribi la retrospectiva a l’Espai Volart de la Fundació Vila Casas de Barcelona, l’any 2019, cocomissariada per Llucià Homs i Marko Daniel, serviran perquè el public se n’adoni de la gran aportació que ha fet al món de l’art. Precisament el propi comissari de l’Any Guinovart, el poeta i escriptor Àlex Susanna ens recorda que “no es feia una exposició antològica sobre Guinovart des de la del 2004 a La Pedrera.”
Guinovart. Matèries en erupció: 1975-1985
Galeria Joan Prats. Barcelona
13 de Desembre 2018 fins a finals de Febrer 2019
La primera exposició de l’Any Guinovart va tenir lloc a París, al Centre d’Études Catalans. La capital francesa sempre ha estat una de les seves ciutats preferides, sobretot des de que a l’any 1952 hi va anar per primera vegada amb motiu d’una beca que li va concedir l’Institut Francès, desprès d’haver estudiat a l’Escola d’Arts i Oficis i al Foment de les Arts Decoratives de Barcelona. Fins a l’actualitat es porten realitzades 25 exposicions repartides per diferents museus, centres i institucions culturals, fundacions i galeries de Catalunya. A més s’han dut a terme una sèrie d’activitats i iniciatives culturals, com conferències, tallers, premis, etc. De totes maneres està previst que més endavant viatgi fora del país, concretament al Japó i Sudàfrica, degut a que la pròpia filla de l’artista, Maria Guinovart, presidenta de la Fundació Espai Guinovart, adverteix que “en aquest país de vegades sembla que només hi pot haver un artista. I si no reivindiquem els altres, el corró de la història passarà per damunt d’ells”. No cal comentar a qui es refereix.
Ara a la Galeria Joan Prats s’exposen una cinquantena d’obres del període 1975-1985, amb el títol Matèries en erupció. Es tracta d’un moment molt interessant i a la vegada essencial de l’artista, ja que va coincidir amb la seva relació amb la galeria. La mostra es fonamenta en una etapa molt determinant com va ser la primavera del 1979, on van coexistir tres exposicions a Barcelona, cas de la Fundació Miró i de les galeries Joan Prats i Trece. Hi ha obres de diferents dimensions i tècniques, encara que predomini la matèria que, com s’assenyala en el catàleg, és una època en la que s’interessa pel fang, que va ser “introduït a partir d’un viatge a Algèria, on havia quedat impressionat per la presència de la terra, del desert i de l’arquitectura tova”. De fet, tot allò que faci referència a la terra li apassiona, des del seu lloc de naixement, passant per on va viure durant la seva infantesa, cas d’Agramunt; al seu taller i residència a prop de la platja a Castelldefels, així com a diferents indrets, tant de la seva ciutat natal com a Mallorca, Paris i Nova York, entre altres.
M’ha agradat l’homogeneitat de les peces exhibides, sobretot perquè hi ha un nexe que les uneix, com és el color, on predominen les tonalitats marronoses i ocres, encara que també hi apareixen en alguns papers el blau i el vermell, però només ho fan per destacar algun element de la composició. És obvi que la matèria hi és present en tota la seva immensitat, sense abusar en absolut de la seva aplicació a mode de collage damunt una superfície també rugosa. Totes les obres que s’exhibeixen no porten títol, per tant es poden comentar segons el que es desprèn d’elles. Juntament amb l’ús del fang també aplica el fibrociment. Precisament ell mateix comenta en una entrevista que li van fer a la revista El Guía l’any 1991, que necessita “constantment el recurs no ja de transgredir, sinó de sortir dels límits del que és pintura”. És ben cert, doncs, que la majories de les seves obres es troben a mig camí entre la pintura i l’escultura, com per exemple succeeix quan veiem un gran plafó d’uralita penjat a la paret a mode de quadre, pintat al damunt en negre, blanc i vermell, tres dels seus colors preferits apart evidentment dels terrosos. Si en lloc d’estar penjada a la paret estigues a terra o col·locada en una peanya estaríem davant d’una escultura. De totes maneres això no és el més important, sinó que el suport, la matèria i el collage, es fusionen, sense saber-se en realitat qui és cadascú.
Els elements circulars i els quadrats, tant si compleixen la funció d’amagar o de ressaltar algun aspecte de la composició, apareixen assíduament en aquestes obres. Totes elles fan referència a la natura, al món rural, així com en altres exposicions el protagonista ha estat el mar, aquí l’artista es submergeix plenament en la terra, en allò que es trobi en qualsevol entorn agrícola, on hi ha llavors, sorres, terrisses i rostolls. Tots aquests elements configuren al seu microcosmos personal, demostrant a la vegada la seva implicació amb el passat, un passat molt marcat per la seva infantesa a Agramunt.
De fet, d’aquella època Daniel Giralt-Miracle comenta que “les planxes de fibrociment han estat manipulades per ell en la seva fase de fabricació mitjançant talls, plecs, perforacions, bombaments i arrugues, i tractades pictòricament desprès, amb l’enriquiment d’ocasionals grafismes i parcials coloraments”. Això en realitat és el que veiem em moltes de les obres que hi ha a la galeria Joan Prats que, a diferència de les altres exposicions celebrades, al marge de la antològica a la Fundació Vila Casas que es farà l’any que ve, solen mostrar temàtiques concretes. En canvi aquí tracta un període concret, però que té una homogeneïtat ben evident, provocant en el espectador la sensació de que l’artista pot desenvolupar el seu treball des d’una visió plenament conjuntural i a la vegada endinsar-se en el món de la matèria –i del color- de manera profunda fins arribar a aconseguir uns resultats sorprenents, tot i la seva senzillesa aparent, principalment pels materials emprats.
