Quan baixam els esglaons del pou d’accés d’un hipogeu de la necròpolis del Puig des Molins, la remor de la ciutat desapareix rere nostre, els ulls es van avesant a una llum tancada, la humitat ens abraça, i l’olor de terra ens envolta. Som en una cambra funerària púnica de fa 4.500 anys.
I és que sens dubte, un dels punts forts del Museu Monogràfic i la Necròpolis de Puig des Molins és l’espectacular grau de preservació de les estructures funeràries del jaciment feniciopúnic ―que té entre 2000 i 4000 hipogeus―, i de la riquesa dels aixovars que acompanyaven les persones enterrades. De fet, durant dècades, la necròpolis i altres jaciments illencs varen patir greus espolis de manera que els seus materials engrossien col·leccions privades o viatjaven cap a molts altres museus fora de l’illa. Així, diversos lots de materials són al Museo Arqueológico Nacional de Madrid, al Museu Arqueològic de Catalunya, al Museu de Prehistòria de València i, fins i tot, trobam peces eivissenques al Museu Metropolità d’Art de Nova York. Molts d’aquests materials no varen tenir l’oportunitat de quedar-se o retornar al seu lloc d’origen, però almenys 2.500 peces es poden veure en l’actualitat, a les cinc sales del Museu Monogràfic des Puig des Molins.
El Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera (MAEF) és una institució que compta amb dos seus museístiques de primer ordre. Malauradament, els dos edificis han comptat amb períodes de reformes i tancaments que han calat a fons en el record del illencs. La primera seu ―actualment en obres―, el Museo Arqueológico de Ibiza, situada en un immoble del segle XVI a Dalt Vila, va ser inaugurada l’any 1907, i mostrava les peces més representatives de la història de les Pitiüses. De seguida, aquest museu va quedar petit gràcies a les excavacions que es duien a terme des de 1903 a la necròpolis de Puig des Molins, i a altres indrets de les dos illes. I no és fins seixanta anys més tard, el 1966, amb la Guerra Civil i la postguerra per entremig, quan es va poder inaugurar un nou museu en els terrenys de la necròpolis de Puig des Molins.
L’illa escollida
Podem intuir que el fenicis no s’ho pensaren dues vegades a l’hora d’establir-se a l’illa d’Eivissa cap al segle VII abans de la nostra era. Ho feren, concretament, al Puig de Vila (a l’actual ciutat d’Eivissa), en una fortalesa natural que s’aixeca a 81 metre sobre el nivell del mar, i que disposa del millor port de l’illa. Aquest nou assentament de caràcter essencialment comercial i estratègic en el context de la Mediterrània occidental, va ser el germen de la ciutat coneguda al llarg dels segles com Aybosim, Ebusus, Yabisah i, finalment, Eivissa.
Totes les ciutats fenícies comptaven amb la seva pròpia necròpolis, la ciutat dels morts. En el cas d’Aybosim, aquest espai sagrat es va ubicar al Puig des Molins, a l’oest de la ciutat antiga de Dalt Vila. En aquest cementeri, els ebusitans de les èpoques fenícia, púnica i romana donaren l’adéu als seus difunts a través de diversos tipus d’enterrament, entre els quals, com ja hem dit, destaca l’hipogeu, una cova artificial excavada a la roca on es dipositaven els cadàvers acompanyats de rics aixovars.
És a través dels materials que formen aquests aixovars que podem conèixer els rituals funeraris que es duien a terme per tal de preparar els difunts per al seu darrer viatge cap al més enllà. Els rituals de purificació incloïen la neteja del cos, la depilació corporal, i l’aplicació d’olis perfumats. Els cossos eren vestits amb les millors robes (tot i que aquestes no s’han conservat), se’ls hi aplicaven cosmètics i s’engalanaven amb joies d’alta qualitat. Finalment, es duien a terme els rituals de protecció, és a dir, la col·locació d’amulets i d’altres objectes de valor màgic i religiós, per donar pas a la pompa, el ritual fúnebre que traslladava el mort fins a la necròpolis, acompanyat dels familiars, a més de ploracossos i músics professionals.
Combinats amb les joies, en els enterraments s’han recuperat diversos tipus d’amulets com ara escarabeus, representacions del déus Bes, Ptah-Patec, Isis, Horus, campanetes, etc., que havien de protegir l’ànima de la persona inhumada en el pas a l’altra vida. Tots aquests singulars objectes que podem veure a les sales del Museu Monogràfic estan realitzats amb una qualitat tècnica i amb unes matèries primeres, que en molts casos indiquen un origen forà: joies i amulets de pedres semiprecioses; closques d’ou d’estruç pintades utilitzades com a contenidors rituals; ungüentaris de pasta vítria de tallers del Mediterrani oriental, figures de terracota i ceràmiques de tallers hel·lènics… Un extens mostrari d’objectes de luxe que demostra el valor estratègic de l’Eivissa púnica, del seu port i dels seus habitants, i que connectaven el comerç entre l’orient mediterrani (Fenícia, Egipte, Grècia…) i fins més enllà de les torres d’Hèrcules. En definitiva, una projecció cultural i rellevància econòmica que, malauradament, a l’Eivissa actual s’ha traduït en un altre tipus d’èxit més discutible.
La impressió dels visitants quan surten dels hipogeus i de les sales del museu és una prova d’això. Les cares de sorpresa i els comentaris expressen com de camuflat entre els edificis moderns i la bogeria del segle XXI es troba el riquíssim passat de la ciutat. Aquest llegat, declarat patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1999, és únic i de tothom: una de les necròpolis antigues més extenses i millor conservades de la Mediterrània. L’oportunitat de conèixer-lo i donar-lo a conèixer, entre obertures i closings, és del tot estimulant i imperdible.
