L’autoorganització popular, la solidaritat i el suport mutu han estat pilars del bon funcionament de la societat moderna catalana. Així ho demostren, sobradament, els dos darrers segles d’història, amb iniciatives que han fet florir i consolidar pràctiques d’autogestió i de cooperació social. Catalunya, amb totes les lletres i com a senyal d’un tarannà i d’una manera d’entendre el món, ha estat tradicionalment un territori fèrtil per a les pràctiques d’autogestió i de cooperació social. Un país que esdevé una gran terra cooperativa.
Catalunya, terra cooperativa
Museu d’Història de Catalunya
Del 22 de novembre de 2018 al 17 de febrer de 2019
Un país de sindicats, mútues, escoles i ateneus, de cooperatives. Un territori on la gent que l’habitava va acabar creant una institucionalitat obrera “extraordinàriament rica i plural i que va catalitzar la resolució material col·lectiva de necessitats”. Amb l’afegit de fer-ho en tots els ordres de la vida, com una divisa ideològica, com un dels valors que sostenen un país. Què hi ha més definidor d’una manera de ser i de preservar l’ordre que això?
Així es pot veure a l’exposició Catalunya, terra cooperativa, al Museu d’Història de Catalunya fins al 17 de febrer de 2019. Un recorregut que mostra com, des de l’inici i fins a dia d’avui, totes aquestes formes d’autoorganització beuen directament d’una tradició des d’on construir nous horitzons comunitaris i populars. “Unes pràctiques socials centenàries que, lluny d’esgotar-se, encaren el demà indagant fórmules organitzatives per transformar i transitar cap a una societat més equitativa i amb més justícia social i ecològica”, tal com expliquen els responsables de l’exposició.
El naixement del cooperativisme
Des de temps immemorials, els homes i les dones han buscat formes de cooperació per tal de cobrir la subsistència i poder-la protegir de l’atzar, de infortuni o del furt. Així ha estat, malgrat la llarga història d’explotació o de violència social que ha patit la humanitat, especialment les classes més desfavorides. És a partir del s. XVIII que la conformació d’unes noves societats industrialitzades, capitalistes i liberals, alteren la composició social i en fan néixer tensions desconegudes.
Davant de l’avença de l’economia liberal, propensa a l’egoisme i al benefici immediat, la puixant classe obrera comença a dibuixar noves possibilitats: una economia moral que defensi la solidaritat i l’interès col·lectiu, tot denunciant les expropiacions i la pèrdua de drets socials que la legislació dels patrons imposa. A principis del s. XIX l’afirmació del mutualisme i el cooperativisme és tot un fenomen europeu, i molt potent. A Anglaterra, per exemple, es van imposar les cooperatives de consum amb un model de gran impacte, el de la Rochdale Society of Equitable Pioneers, de 1844. A França, sobresurten les de producció, adreçades a trobar sortides a l’atur. I l’Alemanya d’aleshores aposta per la dedicació al crèdit popular, amb F. Hermann Schulze-Delitzsch (1808-1883) i Friedrich Wilhelm Raiffeisen (1818-1888).
Catalunya i la lluita social, indestriables
L’exposició també mostra com, a Catalunya, després d’una primera experiència de producció de la Societat Mútua de Teixidors (1840), a la dècada de 1860 es configura un discurs cooperativista com a via d’emancipació obrera, en un ideari i unes lluites que s’imbricava amb les lluites i els esforços mutualistes del moviment obrer. Va ser llavors que es van iniciar uns models cooperatius d’èxit notabilíssim, sobresortint per sobre de les altres pràctiques la cooperativa de consum i la mutualitat.
Va ser a partir de 1887 que comença a proliferar la creació de cooperatives, just després de la Llei d’associacions, quan moltes es poden formalitzar a ple dret. El 1898 es celebrà la primera assemblea de cooperatives catalanes a La Bienhechora de Badalona, amb trenta-set delegats, on es nomenà un comitè regional i es fundà la Revista Cooperativa Catalana. Poc després es celebrà el Primer Congrés Cooperatiu Catalano-Balear (1899) al Palau de Belles Arts de Montjuïc, amb quaranta-vuit entitats, de les cent deu que hi havia, en representació de 6.943 famílies. Allà es constituí la Cambra Regional de Cooperatives Catalano-Balears, un òrgan econòmic d’articulació que ratificà el naixement del moviment cooperatiu.
Més tard vingueren altres fórmules col·lectives, com les de provisió d’un habitatge digne i assequible per a les classes populars (Cooperativa Obrera Mataronina, 1883, i Cooperativa El Llobregat, 1903) i l’auge de l’autodidactisme i la creació de marcs d’aprenentatge propis com ateneus, escoles, biblioteques o centres d’estudi. Tot un mosaic que teixia el país, i que l’enfortia.
Fins a dia d’avui, en què el llegat d’aquesta organització col·lectiva i popular segueix ben viu, amb idees i nous batecs, consolidat com una de les maneres de ser més genuïnes i definitòries de l’activitat social del nostre territori.
