El pes de les cendres és la proposta que Anna Malagrida (Barcelona, 1970) ha preparat de forma específica per a l’IVAM. Un treball amb què l’artista ens parla d’identitat, de festes i de tradicions, modificant el discurs de la que segurament és la festa valenciana més internacional, les falles.
Una festa que Malagrida descontextualitza i altera per a donar protagonisme a relats invisibilitzats, en els que no ens podem deixar endur només pel que veiem, ja que darrere de les obres d’aquesta artista, trobem sempre una subtil lectura, una mirada cap al més enllà, cap al que no es veu directament a l’obra i que activa la nostra imaginació.
El pes de les cendres. Anna Malagrida
Manifestacions de l’energia i transformació de la matèria
IVAM, Institut Valencià d’Art Modern
Guillem de Castro, 118. València. Galeria 6
Fins el 24 de febrer
De ritus i de foc
El mediterrani és ple de ritus on el foc té un paper fonamental. Convertir en cendra el passat d’on renàixer un nou present, és un acte del tot simbòlic que probablement es practica des de poc després del descobriment d’aquest. Uns rituals de tradició pagana, vinculats principalment als canvis d’estacions, en els que la matèria i la transformació d’aquesta prenen connotacions gairebé espirituals. Una acció que Malagrida recull per a tornar-nos a la matèria , a l’energia, al que és real, al que es crema i es transforma per a convertir-se en una altra cosa.
Un projecte, que en origen pretenia treballar sobre la festa fallera des de les cendres, partir del final de la festa per a parlar d’identitat, del que queda després, de les persones que es veuen involucrades en aquesta de forma indirecta. Partir de la matèria transformada , treballar els processos de transformació i donar a la matèria residual un nou paper, un nou significat. Una orientació que Malagrida varia lleugerament arran l’experiència de la ‘cremà’, un moment que l’artista defineix com una explosió de foc, un moment de caos que funcionarà a l’obra com a acte regenerador, i que li servirà per a iniciar el diàleg entre l’energia i la matèria.
De l’entropia a l’infralleu
El projecte transita entre dues posicions completament oposades, parteix de l’entropia de les flames (entropia com a una magnitud física per a parlar sobre un desequilibri, una energia que ja no pot ser utilitzada com a treball), per a acabar en l’infralleu, un concepte Duchampià amb el que el creador del ready-made calculava l’energia imperceptible, la petjada energètica que queda en els objectes després del seu ús. Dos conceptes proposats per l’artista per explicar l’evolució del seu projecte i que es corresponen amb la transició de l’espectador entre les dues plantes de la sala. Unes proposicions que reflexionen sobre la transformació, l’acumulació i el desplaçament de la matèria vinculada a una festa amb la qual es configura part de la identitat d’un poble.
Aquesta primera energia vehement, excessiva, és transmet a l’exposició a partir de projeccions de vídeo en gran format on el ritme hipnòtic de les flames envolten com en una dansa regeneradora l’espectador, fins que les cendres fumejants passen a ser recollides per les màquines. Una catarsi de foc que ens parla de la destrucció com a inici de la creació, és la matèria que es crea i es destrueix, que es transforma. I és en aquest moviment cíclic en què Malagrida torna als blocs de poliestirè, en els que es dóna forma a les escultures, que acabaran convertint-se en cendra. Una cendra que un home insisteix a agranar mentre el vent l’alça reiteradament, o que es converteix en la pols que es deposita sobre el vidre d’una de les instal·lacions i que ens vela la imatge que es reprodueix en elles. Uns blocs i unes cendres que contenen encara traços de l’energia de l’escultor que les va treballar, del foc que les acaba cremant, de l’home que les està agranant.
Matèria convertida ara en vels generats per la pols que ens entronca amb treballs anteriors de l’artista com Vistes velades/dansa de dona (2007) o Point de Vue (2006) on les vistes de les finestres des de les quals prenia les imatges eren intuïdes a través de capes de pintura, teles o la pàtina dels anys que funcionaven com una memòria estructural, arquitectònica i que servien per a insinuar paisatges i personatges que l’espectador havia de completar. Una implicació intel·lectual de l’espectador al veure’s forçat a mirar més enllà, i en la que l’ús de grans formats, sobretot per a les videoinstal·lacions ens impliquen en l’obra també de forma física. Una obra la de Malagrida que ens marca fines línies divisòries que dèbilment ens protegeixen i ens separen de la realitat, unes línies que ens obliguen a mirar i adoptar un altre punt de vista.
