La introducció de les noves tecnologies de la informació en els àmbits de la cultura està generant canvis curiosos. Tot allò que ja es coneix com a Big Data o dades massives —és a dir, tot el plegat de dades que sobre el nostre comportament arrepleguen les aplicacions informàtiques i les webs, les xarxes i el rastre del nostre consum…— està generant un plegat de noves perspectives, gràcies a les quals ens podem mirar els fenòmens culturals —la lectura o l’escriptura, o l’assistència als museus— d’una forma inèdita, fins i tot anòmala.
Al Louvre de París ja fa estona que recullen dades informàticament tractades sobre el comportament dels visitants. Com expliquen a una web que es fa ressò d’aquests procediments: «la disponibilitat de grans conjunts de dades basats en patrons de visites museístiques quantificades proporciona noves oportunitats per aplicar tècniques analítiques computacionals i comparatives…». Això ha permès «revelacions» interessants, gràcies als usuaris que activaven el Bluetooth del mòbil; es pot comprovar de quina manera afecta, per exemple, a una exposició o sala que aquesta estigui molt plena —la fa més atractiva: fins i tot la gent tendeix a passar-hi més temps—, o mesurar quins llocs són els més concorreguts i admirats quan es fa la visita curta (entorn d’una hora i mitja), que no són gaire diferents que quan es fa la visita llarga (de més de sis hores). Les dades massives han donat coneixements sobre els moviments i actituds dels usuaris que poden arribar a ser espaordidores, i que estan fent canviar la política i la gestió del museu. Diuen que poden arribar a saber, doncs, quant temps trigarà un visitant a tornar-li el somriure a La Gioconda. O fins i tot si hi ha obres pictòriques la contemplació de les quals obre la gana o fa ganes d’anar al lavabo.
En l’àmbit de la lectura se m’acut que els lectors poden ara, gràcies a aquestes dades compartides, ser conscients dels subratllats que han fet els altres lectors del llibre electrònic que estan llegint. Si hom consumeix llibres electrònics pot activar aquesta opció, i fer també que els propis subratllats siguin enviats a la base de dades del portal web que ens ha venut l’arxiu literari.
Gràcies a això, els autors tenim —si comprem el propi llibre…— tot un plegat de coneixements insòlits sobre la pròpia obra: ja no només podem saber si un llibre agrada o no —les estrelletes gràcies a les quals el llibre es valora en un clic—, sinó exactament quins passatges, frases, diàlegs, han estat subratllats, o continuen sent-ho, perquè l’arxiu ‘muta’, canvia, està connectat contínuament, i si un nou usuari subratlla el llibre, et sortirà la nova dada, talment si l’editorial canvia la coberta de la novel·la que estàs llegint —perquè n’han fet una pel·lícula, per exemple—, que també s’altera. Comprar un llibre electrònic és comprar una matriu de dades mòbils, que són compartides, que s’alteren davant dels nostres propis ulls. Tots els llibres poden arribar a ser com El llibre d’arena que va inventar Borges. I això sense parlar de les dades que no són visibles pels usuaris, però sí pels propietaris de la gestió d’aquestes coses: Amazon ha arribat a publicar llistes d’alguns llibres de molt èxit que han tingut vendes milionàries, però que els lectors “secretament” han abandonat sense ni haver superat mai el 25% del total de pàgines.
Però parlem d’escriptura i Big Data. Deduir que la paraula favorita de Nabokov és «malva» després de processar informàticament els seus textos, com acaba de fer un periodista «cultural», és arribar a una conclusió errònia, encara que la matemàtica et doni la raó. Dubto molt que Nabokov fos conscient d’aquesta recurrència… En una entrevista del 1964 deia això, en referència a la ciència que pretén haver dissolt tots els misteris: «Aquestes aparences científiques són molt enganyoses… Es tracta d’una il·lusió periodística. De fet, quanta més ciència, més gran és el sentit del misteri. A més, no crec que cap ciència hagi penetrat avui en cap mena de misteri.»
El que pretén un periodista nord-americà (l’autor del llibre La paraula favorita de Nabokov és malva, Ben Blatt) és haver descobert els misteris de l’art d’escriure amb l’ús de l’estadística aplicada als textos, ara que es poden tractar amb els ordinadors i algoritmes i elaborar gràfiques aparentment reveladores. D’aquí dedueix, per exemple, que als llibres més lloats per la crítica hi ha menys de 50 adverbis per cada 10.000 paraules, per exemple. Una collonada.
Així, per exemple, «purament, habitualment, realment, absolutament, francament, literalment…», són els sis adverbis que trobo a la primera pàgina del Quadern Gris, considerat per molts —i m’hi incloc— un model de «gran prosa catalana».
La confusió entre sincronia i causalitat és molt habitual.
Es donen simultàniament dos fets:
1) l’ús moderat dels adverbis i
2) l’excel·lència literària.
L’error és deduir que el primer fet causa el segon… Em recorda aquella vella història que s’explicava a les classes de filosofia de la ciència… Algú havia fet un estudi que evidenciava que l’augment de capellans a la ciutat havia fet pujar també el número d’alcohòlics.
Era una dada certa: la crescuda de les dues xifres s’havia donat simultàniament; la conclusió, doncs, era inevitable: els capellans fomentaven les borratxeres. La resposta de l’església va ser ben senzilla: el que havien fet era acréixer el número de capellans perquè havia augmentat també el número d’habitants a la ciutat, cosa que explicava per què ara hi havia més borratxos (i també més advocats, bugaders, poetes i prostitutes…).
L’ús adequat dels adverbis i l’excel·lència literària no són causa i efecte sinó que ambdós deriven d’una altra font: el treball conscienciós sobre el text (segurament més relacionat amb la passió i la paciència que amb res que tingui relació amb el «geni» o la «gràcia»).
