A la introducció de L’ull i la navalla, Ingrid Guardiola (Girona, 1980) explica que ha escrit el llibre per abordar “el paper de les imatges, l’esfera pública i les comunitats en el segle XXI, i sobre com la concepció del món com a interfície visual ha canviat el rol que tenen tots aquests elements”. I es fa la següent pregunta: “Quan diem que, des d’un punt de vista sociològic, però també filosòfic, el món ha esdevingut la suma de les seves interfícies, a què ens referim?”. Les pàgines que segueixen, i que constitueixen un dens, rigorós i instructiu assaig, es proposen de respondre-ho.
El fet de viure en un món poblat per “múltiples pantalles que ens envolten en el dia a dia (televisió, mòbil, tauleta, panells publicitaris electrònics…)” no és només una qüestió d’escenografia, òbviament. És una qüestió molt més profunda, estructural i perdurable, com qui més qui menys pot constatar moltes vegades al llarg del dia. En qüestió de pocs anys, a causa de la superabundància de pantalles i del “superàvit visual” que generen, ha canviat radicalment la nostra manera de percebre’ns i de pensar-nos i de relacionar-nos amb els altres i amb el món. També s’ha modificat la noció de realitat (la realitat virtual ja ha passat a ser per a molts tant o més autèntica que la diguem-ne realitat real, si és que aquest concepte encara vol dir alguna cosa), la manera com gestionem els nostres records –o com la memòria ens gestiona a nosaltres–, el que significa ser amic d’algú i de quina manera valorem i hem renegociat els límits de la nostra intimitat.
Per a Guardiola, que es nota que té el tema molt reflexionat i per això pot escriure amb claredat i precisió –és a dir, fent ús d’una extensa bibliografia i d’un argot acadèmic solvent, però evitant en tot moment que el text li surti espès i inhòspit per al lector–, la nova societat i el nou món sorgits de la globalització i de l’eclosió digital representen una amenaça davant la qual cal estar previnguts. Perquè implica posar un poder enorme en mans d’unes poques grans empreses de la tecnologia i les comunicacions (Amazon, Google, Apple, Microsoft, Facebook), perquè tot plegat pot comportar una empobridora homogeneïtzació, perquè la preeminència d’allò virtual implicarà una reconfiguració potser limitadora i dissolvent de l’espai públic i del sentit de comunitat, perquè l’excés de dades amb què se’ns bombardeja cada segon –un bombardeig en el qual nosaltres mateixos contribuïm posant-hi dades pròpies o fent-ne circular d’alienes– pot acabar convertint-nos en éssers vegetatius, hipertrofiats per la sobreabundància d’estímuls…
Això últim és important en l’assaig de Guardiola. Ella mateixa ho formula amb diàfana contundència: “La multiplicació de les imatges pot dur a una anestèsia dels sentits, a una ceguesa temporal, a una desafecció vital i moral”. No és alarmisme. Segur que n’hi ha estudis que ho expliquen, però qui sigui un usuari més o menys habitual del bullici efervescent de Twitter haurà comprovat en la pròpia pell com tot el que passa en aquesta xarxa social rellisca més superficialment sobre la nostra moral i el nostre estat d’ànim que el que passa a la vida real: vull dir que un elogi a Twitter sembla més banal, igual que una discussió o un insult semblen més inofensius.
Una virtut de la mirada i el pensament d’Ingrid Guardiola, però, és que per molt que la disgustin certs aspectes i tendències del món actual no es deixa arrossegar mai per el que podríem anomenar un cert catastrofisme adamista ni per una nostàlgia per passats que no han existit mai. Gràcies a uns sòlids i exhaustius coneixements de la fotografia i el cinema, i de les seves respectives històries i del joc d’influències sociopolítiques que han tingut sempre amb cada context històric, Guardiola recorda que aquesta sensació de desbordament per un excés d’informacions i d’imatges es remunta, com a mínim, al moment en què van aparèixer “els mitjans de reproducció d’imatges com la premsa, la serigrafia sobre paper, la fotografia o el cinema”.
Entre els referents que cita, de vegades per reconstruir l’evolució de la genealogia intel·lectual en la qual s’insereix la seva reflexió i de vegades per interpretar la realitat present, hi ha la nòmina completa de teòrics i pensadors que han abordat el tema de les imatges i de la comunicació: Walter Benjamin, Régis Debray, Maurice Blanchot, Guy Debord, Michel Foucault, Roland Barthes, Jean Baudrillard, Marshall McLuhan, Jean-François Lyotard, Paul Virilio… I cito només els noms més coneguts per a un públic no especialista en el tema, del qual forma part qui signa aquesta ressenya.
Més enllà de la galàxia de referents, l’important és que Guardiola va més enllà del pur name-dropping més o menys enlluernador i fatalment indigest i aconsegueix, a partir d’idees pròpies i alienes –tot és reconstrucció, tot és reciclatge, tot és remuntatge–, d’articular un text dinàmic i complex. És un text que tant pot resumir el que és més obvi –quan avisa dels perills de posar al servei de l’economia i el joc la nostra intimitat com a individus– com analitzar el que és menys evident però tant o més fonamental que cap altra cosa –la manera com ha canviat la nostra concepció i el nostre ús del temps d’oci, convertit per obra i gràcia de les xarxes socials en temps productiu que posem al servei de les corporacions que controlen la realitat digital i a qui ens donem literalment a canvi de quatre almoines entretingudes i llampants–.
Com sol passar en aquesta mena d’assaigs, Guardiola funciona més eficaçment quan ha de fer un diagnòstic de la situació que quan adopta una actitud propositiva i intenta donar solucions als aspectes que més la inquieten. Entre aquests aspectes inquietants hi ha, a més d’alguns ja esmentats, el fet que el timeline frenètic del món 2.0 ens anul·li la capacitat de reacció racional i reposada davant dels fets i ens limiti a una capacitat de respostes que no vagin més enllà “del llenguatge emocional de les emoticones o de les reaccions immediates”. O, també, que la democratització que suposa que tothom pugui crear imatges i fer-les circular en realitat no sigui tan democràtica com sembla, com ens pensem o com ens diuen que és perquè “els circuits per on transiten [aquestes imatges] no són de domini públic”. Per tal de sobreposar-se a aquests i altres perills i d’escapar d’aquestes i altres amenaces –lúcidament diagnosticats, ben definits, instructivament explicats–, Guardiola fa propostes que recorren a una vaguetat ben intencionada però d’incerta execució: cita l’inevitable “preferiria no fer-ho” del Bartleby de Melville, diu que cal proclamar “un sí que és un obrir-se pas a la vida per sobre de la fredor quirúrgica dels plans, dels models, del recompte de likes i de les tecnoutopies”, i crida a redefinir tant l’espai públic com el sentit de comunitat lluny de les distorsions del món virtual. Tot plegat és suggestiu, però vague.
Això no lleva ni un gram d’interès i de potència, en qualsevol cas, a un assaig fet amb rigor i amb personalitat, amb solidesa intel·lectual i amb ganes de fer-se entendre –la prosa és neta i substanciosa–, un assaig ple d’idees que mereixen ser reflexionades amb calma i de frases per subratllar. Com quan afirma que “mai la massa no havia estat tan fàcilment administrable”. O quan defineix així el nou concepte d’amistat establert per les dinàmiques de les xarxes socials: “l’amistat es manifesta com una relació a la vista en espais propietat d’empreses privades, sobre un acord definit per les subscripcions a canals o per les sol·licituds d’amistat. Res de més allunyat –continua– de la funció revolucionària de l’amistat i del seu origen desinteressat, fins i tot secret”.
Com a títol per al seu assaig, L’ull i la navalla, Guardiola ha triat una de les imatges més icòniques del cinema del segle XX, aquella seqüència de la pel·lícula Un perro andaluz, de Luis Buñuel i Salvador Dalí, en què es veu una navalla d’afaitar com fereix, talla, obre literalment un ull. Per elogiar l’assaig de Guardiola, no se m’ocorre res millor que dir que em sembla que hauria interessat molt tant a Buñuel com a Dalí.
Ingrid Guardiola
Editorial: Arcàdia
Barcelona, 2018
260 pàgines
