La quinzena d’obres –les catorze finalistes i la guanyadora del Premi Ciutat de Palma Antoni Gelabert d’Arts Visuals 2018– que es poden veure fins al proper 13 de març al Casal Solleric de Palma tracten alguns dels temes més en voga en el panorama artístic global: la reflexió crítica sobre les categories establertes de femení i masculí, el paper de la realitat digital en la nostra quotidianitat i la influència en la nostra identitat íntima, les representacions del poder (Mao and Charlemagne de Kepa Garraza), la transformació de la nostra manera de percebre’ns i viure en un món globalitzat (Ensayo de horizonte común d’Olalla Gómez), les temptatives formalistes per mirar de trobar formes inèdites i expressions insòlites treballant diferents tipus de materials…
Premi Ciutat de Palma Antoni Gelabert d’Arts Visuals 2019
Diversos autors
Casal Solleric. Palma
Fins al 13 de març
Com a mostrari de tendències (la majoria de les quals sorgiren els anys 60, o abans i tot, o sigui que la seva condició de novetat és, més que relativa, molt dubtosa o directament falsa), l’exposició és interessant. És significatiu, en aquest sentit, que només una de les quinze obres sigui un quadre.
The Reminds of New China, un acrílic de Tomás Pizà, retrata un racó urbà, abandonat, buit, modest i mig decrèpit del que podria ser qualsevol ciutat contemporània. Tot i que fa pensar en un paisatge on l’ésser humà ja no hi té lloc, no és ominós ni apocalíptic. A la part inferior del quadre hi ha reproduïdes algunes frases de la cançó (Nothing but) flowers dels Talking Heads, que fa referència a la desaparició de la civilització humana no com un esdeveniment tràgic sinó com la possibilitat feliç d’un renaixement. És, si fa no fa, el mateix que transmet l’obra de Pizà, que pinta el racó precintat per una clàssica cinta municipal –una ironia referida al rebuig dels humans, sempre invasius i voraços– i dona protagonisme a un arbre encara precari però puixant. Tant compositivament com pel joc de llums i ombres i la distribució dels colors, és una obra d’un realisme net i consistent.
La reflexió sobre la realitat virtual i digital té un especial protagonisme en l’obra La voz digital, d’Ana Esteve, que també aborda els estereotips de l’ideal femení creat a partir dels desitjos, les fantasies i les pulsions masculines. Ho fa amb un vídeo protagonitzat per una noia jove, bella, rossa, mig nua i angèlicament sexualitzada, la qual es mou per un bosc mentre de fons sona una veu similar a les veus de les intel·ligències artificials –sempre femenines– que sentim en els nostres mòbils, ordinadors i GPs. Com sol passar amb aquest tipus de peces de caire conceptual, és més interessant pel que diu que per la manera com ho diu, més aviat òbvia i reiterativa, una mica com qui fa una conferència sucosa amb un to monocorde i amb cara de pal.
Són diverses les obres que es mouen dins les àmplies coordenades de l’escultura. Hi ha l’obra Presionador 2, de Nuria Fuster, que a partir d’un matalàs inflable violentat per una barra de ferro treballa amb les qualitats de l’aire com a material escultòric; hi ha dues escultures que formen part d’un conjunt titulat Bloqueos, de Rafael Munarriz, dues peces rígides, reixades i negres fetes a partir de persianes metàl·liques freqüents a Sao Paulo, on l’artista ha viscut i treballat; hi ha, també, l’escultura Levitation 5, de Gabriel Pericàs, que serpenteja en l’aire amb una rigidesa paradoxalment gràcil… Tant aquestes com les altres obres de caire escultòric (per exemple Bastón 15 de MP & MP Rosado) tenen en comú la utilització de materials i objectes diguem-ne vulgars que són usats de manera no previsible, amb indiferència per l’impacte estètic i agombolats per un discurs de contingut conceptual.
Des d’un punt de vista narratiu i d’exploració de la sensibilitat i la moral humanes –per dir-ho d’una manera que deu disgustar els que aposten per un art fred, intel·lectual, d’arrels culturalistes i ressonàncies sociològiques–, dues obres sobresurten per damunt de les altres.
Una és Das Geheimnis-El secreto, de Florencia Rojas. És un encadenament de fotografies en què es veuen diferents parelles de personatges que es murmuren coses a l’orella. L’obra té el mèrit de transmetre una impressió alhora de calidesa i secretisme. Tot i que les fotografies són estèticament poc elaborades –els personatges estan agafats de molt a prop, els rostres s’amunteguen i el color és de reportatge televisiu–, aquesta successió de parelles en què un membre explica a l’altre alguna cosa que l’espectador no sabrà mai quina és resulta ambiguament suggeridora, sobretot perquè se’ns convida a participar d’un acte íntim, o amistós, i a la vegada se’ns margina, ens n’expulsen. Una mica així és com funcionen les relacions humanes.
L’altra obra que sobresurt és De putas. Un ensayo sobre la masculinidad, un vídeo de Núria Güell, guardonat amb el primer premi del certamen. És un vídeo fet d’entrevistes a prostitutes anònimes –se les veu en el seu àmbit laboral i parlen amb una veu que no ha estat distorsionada, però la càmera els agafa el cos només fins a l’altura del coll– en què les dones parlen de les seves experiències amb els homes i de la visió que tenen d’ells. En parlen d’una manera directa, sense embuts, i l’artista –més directora de documental que artista, gairebé, si no fos que avui les categories ja estan quasi totes confusament o enriquidorament mesclades– es limita a ordenar les seves declaracions en funció d’una sèrie de temes més o menys concrets. Aquests temes són: “Putero. Solitarios. Miembro viril. Miedos y complejos. Paraguas, pepinos y berenjenas. Macho dominante. Ego. Parte oculta. Máscaras. Puta. Violencia. Poderosos y políticos”.
Tan humanament com sociològicament, el vídeo és fascinant, igual que són fascinants els documentals i els reportatges periodístics que ens mostren una realitat desconeguda o les bambolines d’una realitat que coneixem molt menys del que ens pensem. Com el lector es pot imaginar, les prostitutes entrevistades han vist de tot, i donen una visió de la masculinitat que dinamita i capgira estereotips de tota mena. Entre altres, destaquen la idea que molts homes acudeixen als prostíbuls per trobar-hi afecte i companyia, que molts altres fan peticions de pràctiques sexuals a les prostitutes que no gosen fer a casa i a l’esposa, que l’egoisme i l’obsessió pel propi fal·lus abunden d’una manera entre temible i grotesca, que la voluntat de poder i l’afany de dominació mai no són del tot absents, que sovint el culte a la força i als cossos musculats sorgeix d’uns complexos i d’una falta d’autoestima abismals…
Tot plegat, ja ho he dit, és interessantíssim. Fascinant, fins i tot. Costa no preguntar-se, però, per què De putas. Un ensayo sobre la masculinidad va competir pel Premi d’Arts Visuals i no en la categoria d’Audiovisuals. És una pregunta, en qualsevol cas, que no tan sols correspon de respondre a l’artista. O potser sí.
