Una esvelta figura humana sorgida de la Grècia clàssica s’obri pas per un mur ple de colorits grafitis. El color grisenc del marbre i la seua textura perfectament polida són tan realistes que quasi pareix que estiga esculpida sobre la mateixa paret. Resulta curiós com la conjunció dels acrílics rojos, verds, blaus o morats i els traçats agressius dels grafitis amb la textura llisa i extremadament cuidada de la pedra, lluny d’embrutar el resultat final, el fan indubtablement cridaner. Sobretot, generen en qui observa una meravellosa contradicció: la de trobar-se la més alta cultura del segle V aC en harmonia amb l’art urbà més característic i alhora infamat del nostre temps.
Aqueixa seria una de les maneres de definir l’art de PichiAvo, el duet d’artistes valencians que anomenen ‘Urbanmithology’ la seua tècnica creativa. Pichi i Avo, que “en el fons” es consideren “pintors clàssics”, han volgut unir aquestes dues realitats per a enaltir el grafiti fins al nivell de qualsevol altre art, inclús aquell que 25 segles més tard continua generant consens envers la seua excel·lència.
Allò que va començar com un procés d’experimentació amb diferents estils ha acabat convertint-se en una de les seues principals senyes d’identitat. A poc a poc han anat refinant el seu llenguatge, llegint els mites de la cultura clàssica i reinterpretant-los per a crear històries a través de la pintura, l’escultura o les instal·lacions artístiques que han exposat per gran part del món, des de Roma a Nova York passant per Lisboa o Miami.
Durant els últims mesos, PichiAvo han focalitzat les seues energies en València per un motiu especial. Enguany seran els encarregats d’elaborar, junt amb els artesans José Latorre i Gabriel Sanz, la falla de l’Ajuntament, que l’any passat ja va ser elaborada per altre artista urbà de gran renom, Okuda. “Procés creatiu”, que així és com s’anomena el monument, pretén provocar una reflexió al voltant del valor artístic de les falles i reivindicar, de la mateixa manera que fan els autors amb el grafiti, el seu lloc en la història de l’art.
Junt amb la falla, els artistes han encetat fa poc l’exposició ‘Eureka’ en el Centre de Cultura Contemporània del Carme, que consta d’una col·lecció ubicada en la Sala Refectori de deu pintures inèdites, nou escultures i una columna de 14 metres que replica la del Temple de Zeus, en Atenes. El títol, que ve de “descobrir els quadres de la mateixa manera que es descobreixen les obres artístiques al carrer”, també recorda a aqueixa bombeta que, a manera de signatura, s’amaga en totes les seues obres del carrer i que representa “l’espurna, la idea”.
El dia de la inauguració, els grafiters van assenyalar la seua intenció de “traslladar el mateix procés creatiu” de les falles “a la comèdia d’Aristòfanes“, el principal motiu d’aquesta obra, sempre a través del seu estil característic. Ben pensat, els monuments fallers i el grafiti tenen alguns punts en comú. Almenys, així ho va voler fer veure el regidor de Cultura Festiva allí present, Pere Fuset, que va reivindicar les Falles com “el major festival d’art públic al carrer del món”, tot comparant-lo amb l’art urbà d’artistes com PichiAvo i Okuda.
També el director del Centre, José Luis Pérez Pont, va incidir en aquesta línia en recordar que ambdues formes d’expressió són “efímeres”, i així com les obres de la festa valenciana seran cremades el 19 de març, l’exposició també es podrà visitar només fins a aqueix dia. No sols la seua ‘cara amable’ desapareixerà en acabar les Falles, sinó també l’altra intervenció que forma part de la mostra que, per unes raons o unes altres, ha despertat un interès sobtadament major de l’esperat.
De la nit al dia, un enorme grafiti de quasi 1.000 m2 ha pres les parets del claustre renaixentista del s. XIII que forma part del Centre del Carme. És l’altra part de l’exposició ‘Eureka’, però aquesta vegada no apareixen els motius mitològics que caracteritzen la resta de la col·lecció. Es tracta d’una pintura en colors platejats, blancs i negres que fa “un homenatge al grafiti més pur” i ha sigut realitzada junt amb l’agrupació d’artistes urbans TFK Crew.
En aquest cas, és la mateixa arquitectura la que se superposa al llenguatge urbà per a, pretesament, generar aqueixa conjunció d’estils que defineix l’art de PichiAvo. Al mateix temps, es tracta d’un homenatge a la base i origen de la seua obra, les primeres passes que donaven en els murs de la ciutat i a partir de les quals van arribar a crear un estil que ha sigut reconegut en galeries de tot arreu del món.
La idea, malgrat la intenció, no ha sigut molt ben rebuda per alguns sectors i durant l’última setmana ha rebut tota una campanya en contra. Part de la premsa ha recollit les declaracions d’experts en art i arquitectura per a assenyalar la “inadequada”, “inoportuna” o “desafortunada” intervenció en l’edifici catalogat com a Bé d’Interès Cultural (BIC).
El cas encara ha anat més enllà en registrar-se una denúncia signada pel representant de la Federació de Serveis Públics d’UGT País Valencià, Gonzalo Fernández, dirigida al director del Centre, José Luis Pérez Pont, per haver actuat “de manera contrària a l’obligació garantista que té encomanada”. El sindicat de treballadors denuncia que el pati del claustre ha sigut “deslluït” i sofreix “deteriorament” i acusa els responsables d’un suposat perjudici al patrimoni cultural.
Segons el text, “els fets denunciats no poden tindre la consideració d’una expressió artística o cultural” i els compara amb “tristos esdeveniments” com la fatídica rehabilitació del teatre romà de Sagunt. Ara bé, altres veus dins d’UGT-PV, la del seu secretari general Ismael Sáez, sense anar més lluny, s’han desmarcat de la denúncia i han instat a la seua retirada en considerar “la funció d’un sindicat és la defensa dels treballadors i no pronunciar-se sobre aquestes qüestions”.
Ni Sáez, ni Pérez Pont, ni tampoc el comissari de l’exposició, Fran Picazo, veuen que s’haja comés cap mena de perjudici al patrimoni. Pérez Pont recorda que la protecció patrimonial que recau sobre l’edifici “és parcial, no total” i que la intervenció ha sigut realitzada sobre unes parets que se superposen als murs originals de l’edifici. De fet, el director recorda que ja foren pintades en 2015 per a un acte pel 150 aniversari del diari Las Provincias.
“S’està parlant de sensibilitat del gust estètic. S’ha fet un tipus de representació artística i hi ha qui se sent ferit”, ha remarcat Pérez Pont, qui no oculta la seua sorpresa en assabentar-se d’aqueixa denúncia que encara no li ha sigut traslladada i de la qual només té constància a través de la premsa. “Els jutjats estan oberts per a qualsevol. Una altra cosa és que prospere”, afegeix.
Amb la Llei de patrimoni cultural valencià en la mà, el director del Centre es defensa llegint l’article 31.1.b) que diu que es poden realitzar “intervencions sense autorització” prèvia sempre que “siguen reversibles i no alteren la situació anterior de l’immoble”. Un recurs al qual no havia hagut d’acudir el responsable de cap de les actuacions anteriors que s’han anat pintant en aqueixes parets des dels anys 90. Els crítics, per la seua banda, insisteixen en qüestions com que no està clar com es podrà eliminar l’acrílic del grafiti o que els vapors dels aerosols no hagen causat danys a les estructures limítrofs.
No obstant això, el comissari de l’exposició, Fran Picazo, ha insistit que els materials utilitzats “estan perfectament homologats” i que el procés ha estat “controlat en tot moment”. També ha hagut de recordar que ell mateix forma part del Consell Internacional de Museus dependent de la UNESCO, que PichiAvo tenen estudis en belles arts i que d’això de “protegir i estimar el patrimoni” en saben alguna cosa. Per la seua banda, Pérez Pont també ha assenyalat que, en el cas que tot es tracte d’una qüestió de “gustos estètics”, aquests “no estan subjectes a la llei”.
“Vivim en una societat accelerada a on tot el món pareix arribar tard si no diu el primer que li passa pel cap. Tant de bo reflexionen aquells que s’han precipitat fent judicis de valors”. Així es defenia Pérez Pont durant l’acte d’inauguració de l’exposició dies després d’assabentar-se de la denúncia presentada.
La polèmica, això si, ha servit per a ficar al centre del focus mediàtic un edifici que, segons el seu actual director, “ha generat durant dècades un abandonament i un desinterès per la conservació del patrimoni absoluts”. Pérez Pont relata que, quan va arribar en 2016 a convertir-se en el responsable del Centre, es va trobar “una tona de fem, una plaga de puces i nombrosos cadàvers d’animals morts per falta de manteniment i higiene”.
“Si les persones estan realment interessades pel patrimoni, i jo ho estic, ho estan sempre. Segueix sense escoltar cap mena de preocupació ni coneixement sobre l’estat de l’edifici”, s’ha defensat Pérez Pont en al·lusió als 4.000 m² que encara queden per rehabilitar. El director assegura que el primer que va fer en arribar va ser posar en coneixement de la Conselleria de Cultura com es trobava aqueixa part del Centre, de manera que l’administració “va ordenar un informe per conèixer-ne l’estat i poder prendre decisions” que encara no ha arribat.
