Ser dona i dedicar-se a la cultura, com ocorre en molts altres àmbits, no és tasca senzilla. La desigualtat comença en la incorporació al mercat laboral, però també serà més difícil la progressió en la ocupació, el reconeixement i la visibilitat al llarg de la carrera.
Com en tants altres sectors, les dones que treballen en els àmbits de les arts, la cultura i els mitjans de comunicació pateixen trajectòries laborals més dificultoses, bretxa salarial; menor valor comercial de les seves creacions; segregació, i mancança de referents i mentoratge.
És per això que el 2018 el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) va encarregar a les doctores Anna Villaroya i Maite Barrios un informe per identificar les desigualtats de gènere en l’ocupació cultural a Catalunya, aprofundir en les causes que provoquen desigualtats i dissenyar mesures d’intervenció. D’aquest informe, fet públic fa pocs dies, se’n han extret unes conclusions que impliquen a 420 professionals del sector.
Quant a l’accés d’ocupació, tant dones com homes coincideixen que la major càrrega de les dones en les tasques de cura és la principal barrera d’aquelles a l’ocupació cultural. Les dones enquestades també assenyalen com a factors limitadors del seu accés a l’ocupació la manca de mesures que afavoreixin la conciliació entre la vida professional i la personal i familiar, i l’existència d’un sostre de vidre, així com l’estructura organitzativa i el model de governança de les organitzacions artístiques i culturals tradicionalment dominades per “homes blancs i de mitjana edat” que segueixen contractant seguint la pròpia imatge.
Aida Sánchez de Serdio, professora del Grau en Arts de la Universitat Oberta de Catalunya, explica que “radicar els prejudicis sexistes (que és la base real perquè hi hagi voluntat política a nivell tant macro com micro) demana una transformació social més profunda”. Segons la seva perspectiva, “la idea que el que són i fan les dones té menys valor està profundament arrelada en moltes subjectivitats. Per això a ningú sembla importar-li que les lleis d’igualtat no es compleixin. Cal un canvi profund i una revolució feminista en les formes de criança, en l’educació i en les relacions quotidianes per transformar això”.
El més sorprenent de l’informe és que la mesura que més suport ha rebut entre els participants per fer front a les desigualtats de gènere és la del compliment de les disposicions relatives a la igualtat salarial.
“L’informe arriba a la revolucionària conclusió que cal complir les lleis existents. Això és molt revelador: evidencia que la normativa hi és, però no es compleix. Per tant caldria voluntat política per aplicar la llei vigent i atorgar a aquesta una capacitat sancionadora. Sense aquesta capacitat, la llei continuarà sense complir-se”, afegeix Sánchez.
Pel que fa a la visibilització d’obres i produccions fetes per dones, s’observa a l’estudi una percepció superior de la incidència dels factors limitadors per part de les dones. Aquestes atorguen la màxima puntuació a la confluència de diferents formes de discriminació (per raó d’ètnia, color, orígens ètnics o socials, llengua, religió,…) que dificulten encara més la visibilitat de les obres, projectes, creacions o activitats fetes per dones.
En aquest sentit, Martina Millà, responsable de Programació i Projectes de la Fundació Miró, és clara: “És urgent aplicar una perspectiva de gènere tenint un radar receptiu al que fan les creatives de tots els àmbits i sectors, inclòs el de la crítica cultural i el disseny gràfic, per exemple. Si activament una s’interessa pel treball que fan les professionals de la creació en general i en fas el seguiment, no costa gaire encarregar-los projectes”.
“Pel que fa a les pràctiques artístiques, sense centres d’art ben dotats i en ple rendiment, és molt difícil que les artistes tinguin ocasions de desenvolupar projectes mínimament ambiciosos i aquí comença un espiral de manca d’oportunitats i d’invisibilització”, resumeix Millà.
Però les quotes als organismes i entitats culturals serveixen per fer front a aquestes desigualtats? Són només una barrera formal o són un mecanisme regulador imprescindible avui dia? Segons Millà, “el tema pendent encara són els càrrecs de direcció, amb totes les excepcions que calguin. El que sembla evident és que, quan els càrrecs a repartir són pocs, la paritat trontolla. Però crec que des de l’Ajuntament actual a Barcelona s’estan intentant aplicar mesures per compensar aquesta deriva, almenys pel que fa a la cultura d’àmbit públic. I després d’un any com el 2018, hi ha hagut finalment una presa de consciència generalitzada, tot i que també hi ha hagut el corresponent backlash (resposta negativa per sobrecàrrega d’informació)”.
Res d’això que aquí s’exposa és nou. De fet, s’arrossega des de sempre, assenyala Marta Riera, gestora cultural i gerent de la companyia de dansa teatre Mar Gómez: “La desigualtat de gènere en la cultura, com en tota la resta d’àmbits es un problema sistèmic”. Aquesta situació, assegura, fa que calgui “una presa de consciència com a societat i a nivell individual. Això es tradueix en una educació i sensibilització que requerirà generacions per anar-se materialitzant”.
Mentre aquest canvi no arriba, afegeix Riera, “de forma immediata i en la cultura, s’hi pot contribuir representant models de dones no estereotipats, donant veu a sensibilitats femenines, fent ús del llenguatge no sexista encara que d’entrada sembli forçat i, pel que fa als homes, que aquests decididament es posicionin a favor del feminisme, ja que també va amb ells“.
“És un procés inicialment de reflexió, després ve la interiorització, i a continuació aquesta presa de consciència pot portar finalment a l’acció i a canvis que afecten a nivell individual, en les relacions interpersonals de qualsevol mena i en la vida social i pública. Amb el temps aquests canvis s’integraran de forma natural“, conclou esperançada Riera.
