La paraula emoció deriva del llatí i està formada pel prefix e, que significa enfora, i movere, que fa referència a l’acció; per tant, l’emoció és la força que mou l’ésser humà i que el situa fora del seu estat habitual. És evident que l’art permet expressar qüestions complexes i subtils, pulsions i experiències diferents del llenguatge escrit i parlat. Així, a través dels segles, l’art ha convidat la humanitat a experimentar les emocions més recòndites i insospitades, perquè, tots els artistes participen, en certa mesura, de la raó i de l’emoció: cara i creu d’un tot. El poema de J.V. Foix titulat Si pogués acordar raó i follia, resumeix el conflicte permanent del seu món interior entre sentiment i raó, nou i vell, instant i eternitat.
Poètiques de l’emoció
CaixaFòrum. Barcelona
Del 7 de febrer al 19 de maig de 2019
L’exposició Poètiques de l’emoció, comissariada per Érika Goyarrola, ressegueix la capacitat de commoure i d’impactar que té l’art contemporani -sovint posicionat en el terreny més racional- per relacionar-lo amb d’altres èpoques i contextos, tot posant l’accent en el poder històric que ha tingut l’expressió artística al llarg dels anys. La tesi de l’exposició assumeix que l’art permet expressar qüestions complexes i subtils que interpel·len al receptor directament a través de la pròpia experiència vital i emocional i d’apel·lar la nostra sensibilitat. Defensa que les emocions són fonamentals en la nostra experiència i determinen els nostres comportaments de manera individual o col·lectiva. Manté que a diferència dels sentiments, les emocions són biològiques, són reaccions físiques davant de determinats estímuls. Així, les emocions es manifesten visiblement en el cos, a través d’accions, moviments, conductes o gestos, provocades com a resposta als estímuls. La representació d’aquestes manifestacions del cos ha estat motiu recurrent al llarg de la història de l’art: les emocions bàsiques comunes a l’experiència humana es transformen en emocions estètiques que són representades per d’una determinada iconografia que sobreviu en el temps.
Dividida en tres àmbits que presenten tres formes diferents en què l’emoció s’ha mostrat durant la història de l’art, l’exposició reuneix 44 obres -algunes de la col·lecció de la pròpia la Caixa- de 21 artistes, posant-les en diàleg entre sí per buscar certes connexions temàtiques i punts de contacte inesperats. El primer investiga l’emoció del subjecte a partir de la representació expressiva dels personatges protagonistes a través d’obres contemporànies i peces d’art religiós que expressen dolor, pena, ira o tristesa. Destaca en aquest espai la recurrència del plor que es fa palesa en un conjunt de taules gòtiques del segle XIII, titulades Ploraners, al costat del dramatisme del vídeo de Bill Viola, The Silent Sea (2002), que estableix una estreta relació amb les representacions més clàssiques de la Passió. Igualment, el fotoperiodista Enric Folgosa recupera la iconografia religiosa a Funeral a Kosovo (1998) per mostrar el patiment de la guerra. Aquestes manifestacions emocionals es mantenen al vídeo I’m Too Sad To Tell You (1971) de Bas Jan Ader que tracta sobre la incapacitat d’expressar les pròpies emocions i ens planteja la qüestió de la veracitat de la representació o, fins i tot en les imatges de la performance de Gira Pane Action Psyché (1974) en què es veu el seu cos ferit amb una fulla d’afaitar. Per altra banda, la força de la matèria i la gestualitat de l’Humúnculo de Manolo Millares, talment com un cos esventrat, ens transporta a un sentiment plenament existencialista.
El segon àmbit, presenta un conjunt de peces on l’emoció s’expressa de manera metafòrica, amb la translació de l’estat anímic de l’artista a l’objecte representat, el paisatge o l’arquitectura. Aquí, hi figuren obres com ara Paisatge 17 (1985), de Perejaume que sintonitza amb un postulat plenament romàntic; els relleus de bronze tàctils de Günther Förg o una tela de gran format de Joaquim Mir que representa els penya-segats de Mallorca amb un ús del color explosiu i punyent. Finalment, una tercera via analitza la manera en què l’art s’apropia de les emocions compartides com a poderosos instruments d’organització social, política o de celebració popular. En aquesta línia, Maig 1968 de Joan Miró en la que la celebració del gest i la llibertat d’acció afirmen la intensitat expressiva o en un altre plantejament, el crit de la Montserrat (1940) de Juli González reflecteix el sentiment d’impotència originat per la injustícia i la repressió que provoca la Guerra Civil. Per altra banda, les fotografies de Colita sobre diferents manifestacions a Barcelona durant els anys setanta, fan extensiva la potència de la revolta o en relació als moments més lúdics, Festa Basca de Darío de Regoyos en seria un bon exemple.
Poètiques de l’emoció ens explica que més enllà del pensament romàntic, les respostes emocionals davant de l’art no només estan vinculades a l’estètica formal, sinó que s’inclouen en un camp interpretatiu i comparatiu respecte la iconografia emprada al llarg de la història de l’art. Amb tot, l’experiència estètica pot produir reaccions diverses, segons l’experiència vital del receptor i la càrrega emocional que l’autor hi transmet, tot i que una mateixa obra d’art pot provocar diverses interpretacions segons sigui el destinatari i una mateixa persona en moments distints de la seva vida pot reaccionar emocionalment diferent davant d’una mateixa obra.
