On Abortion, l’exposició de la fotògrafa, escriptora i artista multimèdia barcelonina Laia Abril (1986) que pot veure’s a la Fundació Foto Colectania fins al proper 9 de juny, és el primer capítol d’un projecte de llarg abast titulat A History of Misogyny, “una investigació visual sobre la misogínia realitzada a través de comparacions històriques i contemporànies”.
On Abortion
Laia Abril
Fundació Foto Colectania. Barcelona
Fins al 9 de juny
Encetar aquesta investigació –emocionalment dura, crítica amb la realitat d’una manera més descriptiva que pamfletària i, alhora, obertament reivindicativa des d’un punt de vista feminista– sobre la misogínia posant el focus en el tema de l’avortament és una opció intel·ligent. L’avortament és un tema delicat, candent i conflictiu, però ja se n’ha parlat molt, a diferència del tema que coparà el segon capítol, la violació, encara tabú per a una gran part de la societat. Deixant la violació –una de les formes d’agressió més terribles i traumàtiques, només comparable a les agressions contra els infants– per al segon capítol, Abril fa que els espectadors entrin al seu projecte per una via més subtil i menys impactant, però igualment esgarrifosa i representativa de les violències de tot tipus patides per les dones al llarg de la història, i encara ara.
Barrejant fotografies, textos i objectes, als quals s’hi afegeix una cridanera instal·lació audiovisual a la part final de la mostra (consistent en una sala fosca amb un reclinatori sumptuós i lúgubre i una pantalla on se sent la confessió a un sacerdot d’una dona que ha avortat), l’exposició fa una repassada crua i exhaustiva al tema de l’avortament.
L’aborda des de tots els angles. Mostra fotografies d’alguns dels mètodes anticonceptius tradicionals més usats: condons de bufeta de peix i de budell d’ovella, llimones tallades per la meitat i espremudes que es posaven dins la vagina per tal de bloquejar l’esperma, dutxes vaginals…. Recupera els instruments (mèdics o no) més utilitzats antigament per interrompre l’embaràs (sempre de formes brutals i poc higièniques, que posaven en risc la vida de la dona): fòrceps, espèculs, agulles de fer mitja, varetes de fusta i de plàstic… I recorda els procediments dràstics que moltes dones usaven històricament i usen encara avui en molts països perquè no se’ls permet d’avortar legalment i la pressió social i la desesperació els empenyen a recórrer-hi: ingestió de verins i pesticides, furgar-se amb un penja-robes a l’interior de l’úter, llançar-se per una escala, banys bullents… Formes de l’horror.
Aquesta part més impersonal i abstracta de l’exposició, que també inclou algun element positiu i esperançador, com ara el “dron abortiu” que un col·lectiu feminista va fer volar des d’Alemanya sobre Polònia, on avortar és il·legal, llançant píndoles abortives per a les dones que poguessin necessitar-les, té com a complement una part més concretament humana, en què Abril conta les històries (reals, fictícies o mig i mig) de diferents dones que han hagut d’avortar en circumstàncies complicades i arriscades. Més enllà de ser de països diferents (hi ha diverses poloneses, una xilena, una peruana, una salvadorenya, el marit d’una irlandesa amb càncer terminal a qui un hospital del seu país va denegar de practicar-li un avortament tot i que el tractament amb quimioteràpia havia causat danys en el fetus…), totes les dones incloses en aquesta secció tenen en comú el fet d’haver quedat traumatitzades pel que els ha succeït. No són només el dolor i l’angoixa de l’experiència, sinó també el dolor i l’angoixa de les (sovint insuperables) seqüeles.
Veient aquestes fotografies, llegint els textos que les acompanyen i coneixent els casos concrets d’algunes dones que han avortat en circumstàncies espantosament difícils, la impressió que s’emporta l’espectador és que impedir a les dones de poder decidir què fer amb el seu cos quan quedaven embarassades d’una manera no desitjada, o en unes condicions tràgiques o no òptimes (amb problemes de salut per al fetus i amb risc sever per a la salut d’elles), ha estat un instrument d’opressió i una forma de crueltat. No tan sols això, però. També ha estat un mètode de tortura mental, anímica i moral emprat per les societats patriarcals per fer que les dones visquessin amb por i de manera dramàtica i problematitzada el seu propi cos.
L’exposició es completa amb algunes històries de metges, metgesses i llevadores que pagaren –i encara paguen– amb la presó, l’escarni social o bé l’odi i les amenaces de terroristes antiavortistes la decisió d’ajudar a avortar a dones que ho necessitaven. Abril reprodueix els missatges que deixen gravats els fanàtics antiavortistes als contestadors telefònics de les clíniques dels EUA que practiquen avortaments. L’odi ultraviolent que perboquen, crispat de religiositat veterotestamentària i de puritanisme, provoca calfreds.
Tenint en compte l’ambició panoràmica, la cruesa frontal i la intel·ligència analítica amb què Laia Abril treballa el tema, no és d’estranyar que On Abortion sigui considerat un dels projectes més colpidors i interessants de la temporada artística a Barcelona i que, en paral·lel, estigui fent forat en el circuit internacional.
