Més que una exposició, és un relat coral i global en què allò que s’exposa forma part d’un ecosistema futurista on els artistes tenen un paper decisiu. Caòtica, vital, cacofònica, l’exposició llança un missatge: allò que crèiem s’ha trencat; cal trobar recanvis.
En setanta anys d’història, documenta sempre ha estat dirigida per comissaris professionals d’origen europeu, amb l’única excepció d’Okwui Enwezor a l’11a edició: nigerià d’origen que, tanmateix, va fer els estudis universitaris a Nova York. Perquè es produís una veritable sacsejada, hem hagut d’esperar fins al 2022, any en què s’ha confiat l’esdeveniment no a un únic comissari, sinó a un col·lectiu, procedent d’Indonèsia, d’artistes, l’actuació dels quals va més enllà dels límits de les arts visuals: Ruangrupa. Donades aquestes premisses, certament no en podíem esperar una exposició canònica, d’aquesta edició, que pretenia resumir cinc anys de recerca sobre la producció artística des del context occidental que tots coneixem. L’energia de la documenta 15 prové, més aviat, de la seva capacitat per construir un ecosistema de pràctiques mediambientals, socials, educatives i econòmiques a través de les quals, a diferents latituds del globus, organitzacions sense ànim de lucre, col·lectius i artistes, estan redissenyant la vida quotidiana de moltes comunitats. Una narració coral (a la xarxa d’agrupacions, hi ha prop d’un miler de persones que són protagonistes d’aquesta narració) que viu, com és fàcil d’endevinar, sobretot a través d’espais relacionals, arxius de documents i llargues ressenyes en vídeo. Tots són modes dialògics més que visuals, que estimulen el gaudi intel·lectual de l’exposició en lloc de buscar la connexió amb l’espectador a través d’una temperatura emocional. Per tant, algú que viatgi a Kassel ha d’esperar una exposició d’arxius estàtica i àgores buides? No pas. En primer lloc, perquè els espais estan dissenyats a mida del visitant. Oblideu-vos d’un enfocament conceptual de l’observació dels visitants, aquí el visitant és, abans que res, un cos viu. Es tomba en coixins per veure pel·lícules, s’asseu a taula per participar en jocs de rol o per fullejar documents dels arxius. Si té menys de tres anys, juga amb sorra i cubs a la guarderia creada per l’artista i educadora Graziela Kunsch: el Rurukids. Quan el cansament se n’apodera, es pot refugiar a les sales de descans de tons blaus relaxants, on està prohibit utilitzar el telèfon mòbil (fins i tot mantenir-lo en mode de vibració) i parlar en veu alta. En segon lloc, perquè encara que l’enfocament sigui processal, els mitjans artístics tradicionals són ben presents a totes les seus de les exposicions. Les estratègies participatives que defineixen la identitat i la retícula de l’esdeveniment, de fet, allotgen dins de les seves malles diversos nuclis expositius més tradicionals que, en cert sentit, es poden interpretar com la cruïlla d’un camí exploratori. El resultat que se’n derivarà és que, si bé l’experiència del visitant individual serà diferent segons les activitats programades pels diversos col·lectius el dia de la visita, l’experiència de la col·lectivitat confluirà, en tot cas, al llarg d’aquests nodes visuals que jalonen l’esdeveniment durant els cent dies que és obert.
Barris marginals i massais
Dan Perjovschi, amb els seus habituals dibuixos irònics i mordaços, dona la benvinguda al visitant que arriba a Kassel a l’estació de tren i l’espera a l’entrada del Fridericianum, al llarg de les columnes de la façana i als colofons de l’esdeveniment. Al mateix edifici, l’Off-Biennale Budapest construeix amb onze artistes l’exposició d’un museu d’art romaní imaginari (el RomaMoMa – Museu d’Art Contemporani Romaní), posant de manifest la manca d’atenció institucional a la producció artística d’aquesta minoria cultural apàtrida. Aquí trobem els cicles narratius en teixit de Malgorzata Mirga-Tas, ja protagonista del Pavelló de Polònia a la Biennal de Venècia, i la jove Selma Selman, que pinta sobre xapa de metall recuperada dels desballestaments i revenuda per la seva família en una economia de subsistència.
L’entrada a la Documenta Halle està transformada pel Wajukuu Art Project que, per entrar a l’edifici, ens porta a través d’una galeria que combina l’estètica informal dels barris marginals i l’arquitectura domèstica tradicional massai. Entre els protagonistes, aquí hi ha l’INSTAR – Instituto de Artivismo Hannah Arendt, fundat el 2015 per iniciativa de Tania Bruguera, que organitza deu exposicions de deu dies de durada cadascuna, en diàleg constant amb la seu de l’Havana, amb l’objectiu de donar espai als artistes i intel·lectuals que són censurats diàriament a Cuba. També crida l’atenció “Chayachobi”, un imponent mural realitzat per Britto Arts Trust, en la creació del qual van conviure durant un any pintors i artistes de la publicitat, el cinema i el rickshaw, de costat, per crear un cicle que recorre la història del cinema antic de Bangladesh amb una selecció d’escenes de menjar, fam, guerra i redempció. L’obra dialoga visualment amb “Plan for Churning Milk: the Rituals of Things” del grup tailandès sense ànim de lucre Baan Noorg Collaborative Arts and Culture, fundat el 2011 pels artistes Jiradej Meemalai i Pornpilai Meemalai, on es freqüenta una pista de skate grafitejada i una tortuga inflable amb un dolmen sobre la closca, molinets de llum de neó, vídeos i Nang Yai (siluetes de teatre tailandès) pintats sobre pell de vaca, harmonitzen en una intervenció en què el mite del Ramayanan s’entrellaça lliurement amb els contes de fades dels germans Grimm. A prop, a l’Ottoneum, seu del Museu d’Història Natural, INLAND organitza una exposició sobre el potencial de les economies agràries, en què destaca l’última obra d’Hito Steyerl, “Animal Spirit”. Una reflexió sobre les decisions financeres que es prenen en temps d’incertesa o crisi econòmica, que comença amb un reality show en un poble de la serra espanyola i continua amb una lluita d’animals en una pista del metavers. La pel·lícula es gaudeix dins un espai-cova, entre projeccions creades per la intel·ligència artificial i càpsules en què es cultiven colònies de fongs en petites rodes de formatge (el grup proposa l’ús de cheesecoins com a moneda alternativa). Semblaria que res d’això no es pot abordar segons una lògica de sentit i, tot i això, en el flux dels objectes, tot sembla estar connectat.
De Bombai al vudú
Seguim fins a la zona industrial de Bettenhausen. Als magatzems de la Hübner destaca l’obra d’Amol K Patil, amb una instal·lació que es podria qualificar d’exposició monogràfica en si mateixa. “Black Masks on Roller Skates” combina escultures cinètiques, vídeo, música i actuació, que es desenvolupen a partir de la història familiar de l’artista als barris obrers de Bombai i, juntament amb l’actuació “Sweep Walkers”, ens explica una història de rebel·lió contra la tradició de la casta i el desig d’escapar de la invisibilitat. Un impuls que la societat ja no pot sufocar i que trobem simbòlicament als grans terraris que respiren i a les escultures on el cos multiplica parts de si mateix per adquirir espai. De les zones industrials als edificis religiosos, a pocs minuts de distància es troben els Atis Rezistans que, amb la seva intervenció a la Ghetto Biennale, trastornen l’església de st. Kunigundis amb una instal·lació sincrètica i complexa en què conviuen la cultura popular d’Haití i la història d’un Port-au-Prince, la religió catòlica i la religió vudú. A la “Vyej Mari” de Jean Claude Saintulus, la Verge és un esquelet cobert d’una xarxa blava i el Nen Jesús, un ninot trencat; als altars, il·luminats per leds, l’estàtua de la Mare de Déu està flanquejada per tòtems giratoris de colors; al sostre, una instal·lació que recorda la confusió de la Grand Rue, al centre un monument als artistes víctimes del terratrèmol de 2012, signat per André Eugène i Michel Lafleur. Finalment, l’altre gran edifici estrella de la zona, la piscina d’estil Bauhaus completament transformada per l’indonesi Taring Padi, els grans panells de protesta dels quals (que arriben als 8 metres), cartells i wayang kardus (titelles de cartó de mida natural) ens ofereixen la història i el present d’un imponent moviment de protesta solidari que fa 22 anys que és actiu, colorit i amb un gran valor gràfic.
Pollastre fregit al cementiri
També hi ha artistes en diferents espais al llarg del camí: el col·lectiu Fafswag, activistes LGBTIQ+ d’Aotearoa, el treball dels quals sembla dialogar idealment amb el que proposa Yuki Kihara al Pavelló de Nova Zelanda a la Biennal de Venècia; Hamja Ahsan, que amb els rètols LED d’una imaginària cadena de pollastre fregit s’introdueix gairebé a tots els locals (inclòs el del Museum für Sepulkralkultur), amb un gest pop-satíric posa de manifest les fractures d’una societat no inclusiva, en la qual la xenofòbia i la islamofòbia continuen ondulant; Jumana Emil Abboud, una de les ànimes més poètiques d’aquesta documenta, celebra l’espiritualitat dels llocs en instal·lacions i obres de vídeo, i ens mostra, amb cura, obres fràgils de cera vinculades a la narració de contes populars palestins transmesos de boca en boca. Sens dubte, el recorregut pot semblar estrany i constantment a la vora del caos. Es tracta d’un documenta extraordinàriament vital, que abasta els sons molt diversos i de vegades cacofònics d’una gran metròpoli abarrotada, que finalment ha trencat les fronteres per estendre’s als suburbis, a l’agrarisme, al pensament més enllà de l’humanisme i a tota la complexitat que avui caracteritza la nostra vida contemporània. Estem davant del manifest d’un món que està canviant, que no s’amaga davant de les contradiccions i els drames que estem vivint, però que no deixa de buscar nous equilibris de trobada, noves solucions i, sí, probablement fins i tot nous fracassos. El que havíem construït s’ha trencat. Potser al lumbung, com els Ruangrupa anomenen el nostre graner de la comunitat, hi ha alguna peça de recanvi i hi ha noves formes de reunir els fragments del que crèiem conèixer.
`CAT | Versió extreta de l’edició original italiana del Giornale
dell’Arte
El primer número es va publicar el maig de 1983, sota la direcció del fundador Umberto Allemandi, amb l’objectiu de proposar un producte editorial innovador en el camp de l’art.