Un recorregut que cal fer en metro: des de les estacions dissenyades per Aulenti, Mendini, Fuksas i tants d’altres, fins a les obres de Kounellis, Kentridge, Wilson, Merz, Zorio, Paolini, Pistoletto…
Nàpols. Ciutat dels laberints, de múltiples nivells, de recorreguts en els quals et pots perdre fàcilment sense que cap dels residents et faci cas. A la Nàpols de l’art contemporani ens acompanya Massimo Bignardi, atent coneixedor del territori. Si “és veritat -observava anys enrere Dieter Richter (un dels principals estudiosos dels viatges al sud)-, que cada cultura neix com a resultat d’un procés de contacte continu entre allò que li és ‘propi’ i allò que li és ‘aliè’ (entre autòcton i forà), viatjar és un dels models extraordinaris de la gènesi de la cultura”. El voyage contemporani respon a les exigències d’una immersió ràpida i conscient a les múltiples realitats: és, per tant, una trobada amb l’art, la gastronomia, els costums i els rituals de la tradició; tot plegat com si tot de sobte un hi “ensopegués”. L’“ensopegada”, segons Achille Bonito Oliva, és trobar-se amb nombroses obres d’art contemporani a les estacions de metro de Nàpols. Estacions que marquen el recorregut d’un petit tour, en molts sentits “obligatori”, per qui vulgui viure el clima de la Partenopea (nom antic de Nàpols) contemporània.
El projecte “Les estacions de l’art” s’insereix, des de les primeres intervencions, en un programa més ampli promogut originalment per l’ajuntament de Nàpols l’any 1994 i, més endavant, per la Regió Campània a través de la societat Metrocampania Nordest srl. La finalitat d’aquest programa és la de modificar profundament la mobilitat regional i, alhora, i la de promoure una nova planificació urbanística; és a dir, “un pla sistemàtic, com afirmava en aquella època Elena Camerlingo (arquitecta i cap del servei d’infraestructures de transport municipal), i no pas un conjunt d’obres inconnexes i mal coordinades…”. Un programa d’horitzons amplis que va posar en risc l’art contemporani nacional i internacional. En primer lloc, la realització de les estacions urbanes Salvator Rosa, Quattro Giornate, Museo, Dante i Materdei, creades pels arquitectes Gae Aulenti, Alessandro Mendini i Domenico Orlacchio i inaugurades del 2001 en endavant. Més tard, a partir del 2005, es van transformar les estacions Vanvitelli, Municipio, Garibaldi, Università i Toledo; aquesta darrera, projecte de l’arquitecte català Òscar Tusquets i situada a tocar del conjunt urbanístic Quartieri Spagnoli, va ser inaugurada l’any 2012 i el 2015 va rebre el premi «International Tunnelling Association» (l’Oscar de les obres subterrànies). És l’estació que hi ha més a prop de la nova seu napolitana de les Gallerie d’Italia di Intesa Sanpaolo, inaugurada el 21 de maig en el sumptuós edifici de l’antic Banc de Nàpols, dissenyat per Marcello Piacentini (cf. article a “Venissage”, pp. VI i VII).
El recorregut de la Línia 1 es va concloure el 2021 amb l’estació Duomo, projecte de Massimiliano Fuksas, que encara està en obres. Un signe d’art, anticipava Bonito Oliva, que “no és tan sols una decoració o un complement de l’arquitectura circumdant, sinó més aviat una estructura que interactua amb el context arquitectònic preexistent, una ensopegada feliç per a tots aquells que passen per aquests espais a vegades atents i a vegades distrets”.
Per tal de tenir una visió general completa d’aquesta realitat és important reduir tant com sigui possible el nostre recorregut: cal traçar un trajecte que ens permeti obtenir una visió global d’allò que “Les estacions de l’art” representen.
El punt de sortida és l’estació Toledo, immersa en una quotidianitat animada per l’oferta gastronòmica i per la rebosteria napolitana tradicional, on sobretot se sent el perfum de la sfogliatella calenta i de la frolla de la pastisseria vuitcentista Pintauro. Una mica més enllà, a l’altra banda del carrer, al centre de la plaça Ponte di Tappia s’hi eleva, amb més de disset metres d’alçada, el “Molí de ferro”, obra que l’ajuntament encomanà a Jannis Kounellis l’any 1998. Un cop baixem al vestíbul soterrani de l’estació (encara sota la protecció del “Cavaller de Toledo”, una escultura de William Kentridge, un tondo d’acer patinable i ubicada de tal manera que es pot veure per tots els cantons) la mirada queda captivada pels dos grans mosaics que el mateix artista va voler dedicar a Nàpols i a les figures centrals de la seva història mil·lenària. Una història que les tessel·les dels mosaics, col·locades a cura de Costantino Aureliano Buccolieri, tradueixen al llenguatge contemporani alhora que expliquen els mites que envolten el misteri de Partènope: Pompeia, el Vesuvi i l’encant del golf. L’ull del viatger salta dels colors de la lluminosa via Toledo a les rajoles de color ocre que recorden el groc característic del tuf volcànic propi del subsol de la ciutat. Si baixem un parell de pisos, ens trobarem tot d’una dins un espai anomenat “Galeria del mar”, obra de Bob Wilson: un mosaic que cobreix les parets (esquitxades aquí i allà per llums intermitents) amb diferents tons de blau per simular les onades de l’aigua marina. L’alt “brollador” central incorpora, de fet, un pilar estructural.
Un cop al tren, en direcció Piscinola, arribem al turó del Vomero, barri de la Nàpols residencial d’inicis del Novecento, amb immobles històrics d’estil liberty i amb espais museístics com el Castel Sant’Elmo, la Certosa di San Martino, o la Villa Floridiana (que acull el Museu Nacional de la Ceràmica Duca di Martina, en els jardins del qual es pot gaudir d’unes vistes a tot el golf de Nàpols). El 2004 es va restaurar l’estació Vanvitelli, dissenyada el 1993 per l’arquitecte Michele Capobianco. En arribar ens donen la benvinguda, a banda i banda de les andanes, els grans panells serigrafiats de Vettor Pisani que porten per títol “Orient i Occident/East and West” (2005). A l’interior, a les escales que duen del vestíbul fins a les andanes, hi domina la cúpula d’atzur, obra de Mario Merz, en la qual destaquen uns llums de neó en forma d’espiral, amb la seva característica successió de Fibonacci. Als costats de les escales hi ha dues grans estrelles d’acer de Gilberto Zorio titulades “(Les estrelles) que siguin de bon auguri per a un bon viatge”, també del 2005. Al vestíbul de l’estació s’hi troba la instal·lació “Off limits” de Giulio Paolini, del mateix any. Juntament amb Merz i Zorio, Paolini es compta entre els artífexs de l’Art pobre, cosa que es veu ben clarament en aquesta instal·lació. Allà hi ha acoblats, segons un evident registre teatral, irònic i enganyós, materials diversos com ara la fibra de vidre, cables d’acer i panells de policarbonat.
Agafem el tren amb destinació a la plaça Garibaldi per tornar al centre de la ciutat. Passades les estacions Quattro Giornate i Salvator Rosa, ens aturem a Materdei, a poca distància del conegut barri Sanità; és a dir, del cor de la Nàpols del segle XVI, construït al damunt d’emplaçaments funeraris d’època grecoromana i paleocristiana. D’això en són testimoni les catacumbes; per exemple, la de San Gennaro. Dues grans pintures de Sol LeWitt , «Wall drawings #1092» (acrílic, 2002), caracteritzades per un disseny marcadament geomètric, ens reben a les parets del passadís de l’estació que separa les dues andanes.
D’entre la resta d’obres destaca el mosaic de Sandro Chia, que cobreix la cúpula coronada per l’agulla de vidre de colors dissenyada per Alessandro Mendini. Als cantons del vestíbul, un relleu plàstic de Luigi Ontani.
La següent parada és dins l’estació Dante, dissenyada per Gae Aulenti i que va ser inaugurada el 2002. Actualment, la gran plaça acull múltiples activitats i fa d’escenari als tres grans pols culturals: el Museo Archeologico Nazionale, un dels més importants d’Europa, la històrica Accademia di Belle Arti i, és clar, el Conservatorio de San Pietro a Majella. Les escales que pugen de les andanes ens porten al bell mig de la plaça, on destaca l’estàtua d’Alighieri (i duta a terme pels escultors Tito Angelini i Tommaso Solari l’any 1862 per encàrrec de Luigi Settembrini), enmig d’un seguit d’obres representatives de l’art contemporani italià. La instal·lació “Sense títol” de Jannis Kounellis proposa, collades a les parets, dues bigues d’acer que sostenen sabates, barrets, abrics mal plegats… en definitiva, troballes d’un viatge existencial. A les escales que van de les andanes al nivell superior es pot veure la gran instal·lació de Joseph Kosuth, “Aquestes coses visibles”: es tracta d’un llum de neó molt fi que, amb la característica cal·ligrafia de l’artista conceptual, transcriu un fragment del Convivio de Dante. Al final de la rampa que ens condueix fins a la sortida, a l’espai que dona pas a les escales mecàniques, hi ha el mosaic de Nicola De Maria, en baix relleu, llarg i ple de colors, titulat “Univers sense bombes, regne de les flors. 7 àngels rojos”. Des de les escales mecàniques es poden veure les obres de Michelangelo Pistoletto, batejades «Intermediterrani»: miralls en els quals l’autor ha plasmat les formes del Mediterrani, en homenatge a la centralitat de Nàpols, que, al llarg dels segles, ha esdevingut ciutat d’intercanvi entre les cultures banyades per la mar d’Ulisses.
Quan sortim a fora, ens trobem tot d’una al mig de la plaça: a l’esquerra, l’antiga Port’Alba, amb les típiques llibreries i els rètols de les antigues editorials i, més enllà, la famosa pizzeria que s’obre a la plaça Bellini, on el viatger se sol aturar per tastar la clàssica i irrepetible pizza “fregida”. Nàpols, com va escriure Curzio Malaparte, “és l’altra Europa. La raó cartesiana no hi pot penetrar”.
CAT | Versió extreta de l’edició original italiana del Giornale
dell’Arte
El primer número es va publicar el maig de 1983, sota la direcció del fundador Umberto Allemandi, amb l’objectiu de proposar un producte editorial innovador en el camp de l’art.