General

Abocats a la fi? Colonialisme energètic

Molts moviments artístics van néixer com una reacció visual, teòrica, davant la repressió o el despotisme. Els llenguatges plàstics han servit, nombroses vegades, com a estendard de lluites i reivindicacions. Sovint, el paper absorbent que han jugat les institucions culturals o la pròpia acadèmia ha generat que aquest fenòmens visuals combatius s’endormisquessin, perdessin el seu component lluitador. Hi ha un art, però, que no és als museus ni a les galeries. Un art que, per atzars geogràfics no és ni tan sols a les ciutats. Hi ha un art que és genuïnament anònim fet per persones que, sense saber-ho, estaven contribuït a generar elements patrimonials tan contundents que han condicionat, o més aviat que han esdevingut,  el paisatge del nostre país des de fa centenars d’anys. Aquest art, o diguem-ne com vulguem, està en perill, el volen destruir i no hi ha ni museus ni universitats que se’n preocupin. Potser millor. D’aquesta manera segueix ben despert i la lluita del tot viva arreu on, com al meu poble, se’ns presenten mesos de combat. M’acompanyeu?

L’any 1928 al poble de Belltall hi havia gairebé cinc centes persones omplint cases, carrers i trossos. Va ser el moment històric –dels gairebé deu segles que tenim constància que en aquest bocí de terra de l’antiga Segarra s’hi aplega gent— on la població va ser més alta. De finals dels anys vint de l’anterior centenni fins a l’actualitat aquests més de quatre-cents habitants s’han vist reduïts a un grapat de gent. Els moviments migratoris dins del propi país, la Guerra i la manca de feina van anar fent que un poble dedicat majoritàriament a la cura de la terra anés minvant poc a poc, s’anés pansint.  En aquest gairebé cent anys de transcurs, l’agricultura ha sigut dels oficis que més canvis ha patit. De fer servir les mans i els animals per sembrar qualsevol feixa de terra fins a abandonar trossos fèrtils on les màquines, cada vegada més grans, ja no hi poden accedir. La reforestació que han patit tots aquests bocins de terra que es van abandonar ha tornat a generar boscos entre margades i parades estretes. El canvi que va patir l’agricultura al mecanitzar-se no només afecta al nostre paisatge actual sinó, també, a la visualitat del futur. A la maquinaria cada vegada més sofisticada també hi hem de sumar noves tècniques de conreu, productes fitosanitaris, adobs químics i cereals alterats per a suportar plagues i sequeres: De l’economia de subsistència la capitalització del sòl. Fins i tot la manera de mesurar les superfícies de producció ha anat canviat amb els anys, evidenciant que els models socioeconòmics impacten de manera contundent i gairebé irreversible sobre la nostra quotidianitat i hipotequen no només el nostre temps sinó el nostre espai. Abans un tros de conreu es mesurava amb les hores de feina que homes, dones i animals de tir havien de dedicar-hi (jornals). Amb l’arribada de les primeres màquines agrícoles la terra es va començar a mesurar amb els sacs de sembradura que cabien a cada tros. Ara l’extensió de terra i el monopoli geogràfic d’alguns terratinents fa que gairebé tothom utilitzi l’hectàrea com a unitat més corrent per parlar d’una superfície de conreu. Com més hectàrees, menys gent. Els pobles que no han tingut la possibilitat de regar els seus cultius es veuen condemnats a veure totes les terres de seu terme municipal ermes. El gairebé inexistent relleu generacional fa que els pagesos que es jubilen donen a menar les seves terres a empresaris rurals, a persones que es dediquen a portar grans extensions de terra. Pel sistema polític, poca gent és sinònim de poca resistència, de poc combat.

Joan Codina Donaire. Il·lustració per a “La Barberia”, secció fixa dins del setmanari “La veu de la Segarra”, 2022.

Les males gestions geogràfiques d’aquest país fan que tinguem un territori subdividit en llocs inalterables, verges, gairebé sagrats i d’altres que sembla que hi són per a fer que aquells indrets privilegiats puguin tenir tots els luxes que es proposin. Aquesta desigualtat que trobem a tots els nivells socials sembla que margina sistemàticament aquelles terres que per casualitats geogràfiques els hi ha tocat estar cap a l’oest i cap al sud de Catalunya. Justament fa poques setmanes es va publicar l’avantprojecte de parc fotovoltaic més gran de país –i el quart a nivell estatal— subdividit en dos parc que afecten directament els pobles de Passanant, la Sala de Comalats, Glorieta, La Pobla de Ferran, El Fonoll, Rocallaura, Solivella, Forès, Vallfogona, Montblanc, Ciutadilla i sobretot, Belltall anomenats BCN1 i BCN2 malgrat projectar-se a més de 100km de la capital catalana.  Diverses empreses amb seu fiscal al sud de la península ja fa molts mesos que, amb l’ajuda de gent d’aquest mateixos pobles, ha anat fent que els propietaris de les terres on es projecten les plaques solars signessin contractes d’acceptació. La majoria de veïns i veïnes han signat aquests documents sense pensar en les conseqüències que generen aquests polígons solars empesos pels diners que aquestes grans empreses prometen. Empreses, per cert, privades i vinculades a multinacionals del petroli que deuen haver de complir una quota d’energies renovables i que han generat un conflicte entre propietaris que volen els diners promesos i d’altres que no volen veure més trinxat el seu paisatge i espoliada la seva terra que, a la primera dècada d’aquest segle, ja va ser bressol de desenes d’aerogeneradors que fa 20 anys que dominen l’horitzó del terme municipal. Colonialisme energètic en un indret on som pocs. Alguns que lluiten i altres que seran els més rics del cementiri.

Paula Artés. “Eixos del poder (in)visible. Cap. 2 El negoci del vent”. Fotografia presa des del sud del terme de Belltall on es veuen els aerogeneradors situats en la frontera amb el terme municipal de Solivella, 2021.

Calen energies renovables? Evidentment. Amb la necessitat, però, d’una repartició territorial igualitària i no una marginació sistemàtica dels llocs de sempre que es veuran condemnats a l’oblit, a la desaparició. En més de 200 hectàrees d’afectació a tocar dels nuclis de població l’impacte ambiental, o més aviat vital, pot ser irreversible. I la destrossa patrimonial? Arbres centenaris, kilòmetres de marges de pedra seca, antigues arneres, abullons, pallisses, pous, aljubs, pletes, carboneres, cabanes de volta… tots els elements antròpics que defineixen un paisatge, una gent, una manera de fer i de ser destrossats per abastir d’electricitat les grans ciutats del país? Elements que, a més a més, han servit per repensar les zones rurals com la de Belltall des de l’art i el pensament contemporani. A finals de 2021 es va poder realitzar el festival Cabanades. Art als marges, comissariat per Jesús Vilamajó i jo mateix, en dues jornades sota el títol Qui no té memòria ha de tenir cames. Pràctiques contemporanis contra l’oblit on es va convidar a que diferents artistes intervinguessin dins de vuit cabanes de volta, dues balmes i una pallissa. L’empelt entre  art i paisatge, pedra seca i creació contemporània va comportar un acte de reivindicació  de la ruralia i de denuncia artística sobre als atacs constants que pateix allò que des de Barcelona en diuen “territori”. Així doncs, les obres, les accions, instal·lacions, cançons, poemes i converses d’Isabel Barios Ibars,  Núria Rion, Carme Malaret, Ferran Lega, Francesc Roig Zárate, Jaume Amigó, Joan Codina Donaire, Nil Nebot, Riaq Miuq, Marta Bisbal Torres, Ro Caminal, Cati Plana, Pau Puig, Pepa Plana, Maria Hein, Xavier Mayora, Joan M. Minguet i el Drapaire Musical van convertir-se –sumant-se a l’energia i dedicació de tota la gent que va ajudar a preparar vermuts, dinars, netejar camins i desbrossar cabanes—en un clam de resistència. Perquè sí, davant les injustícies, l’art és més necessari que mai. 

Imatge gràfica del projecte “Cabanades. Art als marges” dissenyat per l’estudi 131.gd (Pau Llop + Esteve Padilla).
Pau Minguet
Tot i haver nascut a Cornellà de Llobregat fa anys que viu a Belltall, un pTot i haver nascut a Cornellà de Llobregat fa anys que viu a Belltall, un poble de la baixa Segarra —del que n'ha sigut regidor de cultura i ruralitat del 2019 al 2023— al mig d'allò que, des de Barcelona, s'anomena "territori". Després d'estudiar història de l'art, amb sis mesos de periple parisenc, i un màster de recerca en art i disseny va anar a parar a l'oasi cultural del desert de l'Urgell: Agramunt. A la capital del Sió dirigeix la Fundació Guillem Viladot "Lo Pardal" des del 2018.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close