Una vegada hi havia un home enamorat de la seva feina. Tant l’estimava que li volia tornar tots els favors i troballes que durant uns quants anys havia acumulat. Per això va decidir escriure un llibre que donés a conèixer alguns dels episodis i/o aventures compartides. Albert Velasco (Lleida, 1976), doctor en Història de l’Art, tota una autoritat en art medieval, investigador, conservador del patrimoni, publica ‘A la recerca de l’obra perduda‘ (Pòrtic), un treball molt personal, escrit a tall autobiogràfic, un homenatge als que com ell continuen investigant l’art del passat, compaginant el mètode científic amb la passió per resoldre forats.
“He escrit el llibre que m’hauria agradat llegir signat per Gudiol, Folch i Torres o Ainaud de Lasarte. Ells aporten una visió acadèmica que marca les generacions d’estudiosos, però no tenim el relat personal de les seves troballes. Això és el que he fet, la història que hi ha darrere de retaules, copons, arquetes o escultures, la seva procedència, el seu destí, l’estat de conservació i les gestions fetes per documentar-les i fins i tot, salvar-les”. “Vull apropar la meva feina a la gent, que sàpiga que els historiadors de l’art som útils a la societat”, afegeix.
La part central del llibre són els capítols dedicats a la recerca d’obres perdudes, amb un guió que es repeteix: Velasco troba una pista sobre una arqueta que guardava ni més ni menys que la sandàlia de la Mare de Déu. Quan ho confirma, estudia la peça i emet un informe sobre l’estat de conservació, i aconsella el que cal fer. És així com Velasco ens introdueix en un món format per museòlegs, crítics d’art, galeristes, antiquaris, cases de subhastes, restauradors o tècnics de l’administració que es barregen amb noms de grans artistes medievals o d’estudiosos i experts, cadascú interpretant el seu paper, de bons i de dolents. Velasco ha buidat el pap sencer i de la seva prodigiosa memòria i experiència reviuen artistes com Jaume Huguet, Pere Garcia de Benavarri, o el Mestre d’Albesa —mestres pintors del XV—, historiadors d’art com Josep Pijoan, Josep Gudiol, o traficants com Ludwig Losbichler, un marxant d’art, nazi fugitiu que s’estableix a Barcelona. També alguna figura retratada, ja sigui Sant Pere vestit com un Papa del Renaixement de Sant Martí d’Escalarre o la princesa Blanca d’Aragó i d’Anjou, la filla de Jaume II, priora del monestir de Sixena, un dels personatges preferits per l’historiador que desvela tot el que hi ha darrere el seu tron prioral. També les marededeus trobades i feliçment retrobades. Velasco considera tota aquesta colla “de la família”, i confessa que conviu amb ells, que l’inspiren, i li donen l’ànim suficient per seguir amb la seva feina, avui de consultor en patrimoni artístic, una activitat privada després d’anys com a conservador al Museu de Lleida Diocesà i comarcal. “El meu compromís amb el patrimoni artístic i amb els museus continua inalterable. Estic orgullós de la meva contribució al rescat i a la recuperació d’obres d’art que estaven en mans privades i continuo col·laborant amb l’administració”, declara.
No tots els capítols del llibre són tan positius, però. A la recerca de l’obra perduda s’obre amb una narració —Assalt policial— on descriu els fets esdevinguts al Museu de Lleida l’11 de desembre de 2017, quan un nombrós grup de guàrdies civils va executar per ordre judicial l’operatiu de seleccionar, embalar i traslladar tot un seguit d’obres d’art i portar-les fins a Vilanova de Sixena. Velasco encara s’indigna quan rememora aquella trista jornada. “El que ha passat al Museu de Lleida és un cas únic al món. I s’ha d’entendre en funció del procés i de l’aplicació de l’article 155, com així constava en la interlocutòria judicial que portaven els guàrdies civils”, diu. En aquest context, també explica les gestions fetes per l’empresari Tatxo Benet per adquirir obres d’art medieval que després diposita en el museu i l’exposició de l’obra Presos polítics a l’Espanya contemporània, de Santiago Sierra, també comprada per Benet.
Tot el llibre està escrit en primera persona i es tanca amb una investigació molt personal en la que Velasco indaga en la seva pròpia genealogia, una recerca dels seus orígens que el porta a arxius i pobles, contradient les teories de l’assagista italià Enzo Traverso, que critica els historiadors que esdevenen protagonistes.
Velasco no dissimula en absolut la seva passió per l’art. “Jo sempre vaig a totes, si m’implico, ho faig fins al final”, afegeix i explica el seu últim gran descobriment, una pintura inèdita del pintor català més important del segle XV, Jaume Huguet. “Això és un no parar. Tinc bastants més històries per explicar que donarien per un altre llibre. Estic molt còmode en aquesta situació de free-lance i tinc clients públics i privats. M’ofereixo al millor postor. Al capdavall, soc un mercenari de l’art medieval”.
