General

Alexandre de Riquer vist per Eugeni d’Ors

A “Nuevo glosario”, publicat a Madrid l’any 1947, Eugeni d’Ors dedica una glossa a Alexandre de Riquer. D’entrada evoca la casa-taller del carrer de la Freneria número 5, allà on la vista de la catedral és més saborosa, com en el seu text recorda el filòsof. En aquesta casa-taller, que la Història de l’art ha fet mítica, hi havia, i tradueixo de les paraules d’Eugeni d’Ors, «l’únic Seminari d’art autèntic que per molt de temps hagi conegut Barcelona». Un elogi del magisteri i hospitalitat intel·lectual d’Alexandre de Riquer que sempre va fer extensiu als més joves en obrir-los les portes de la seva biblioteca, en invitar-los a gaudir de les seves col·leccions, a participar en les tertúlies d’alt nivell cultural que com a polemista abrandat organitzava a casa seva.

Eugeni d'Ors retratat pel pintor, Ramon Casas, 1906-1907.
Eugeni d’Ors retratat pel pintor, Ramon Casas, 1906-1907.

A la seva glossa, Eugeni d’Ors descriu Alexandre de Riquer com un amfitrió «senzill i voluptuós oficiant el culte dels valors estètics de la vida», i de seguida afegeix que aquest culte ara «difícilment assoliria gràcia als nostres ulls». Als ulls noucentistes de la primera dècada del segle XX, o als ulls del franquista instal·lat a Madrid que Ors era en aquest any 1947? En aquesta glossa Eugeni d’Ors informa els lectors que aquell temps de Final de Segle [sic], en el qual Riquer desplegava la seva proteica creativitat, «tenyia amb els colors de la seva artificiosa decadència les primeres hores noucentistes». I ataca fort les hores dels modernistes, i Alexandre de Riquer ho era en grau superior, quan escriu: «Riquer havia rebut la influència i ensenyaments dels prerafaelites anglesos, els artistes menys instintius que hagin existit mai; i procurava difondre’ls per Catalunya, la terra del món en què aquelles influències i ensenyaments podien tal vegada produir més mal… Sí, el producte va ser funest, però no per això l’empresa resultava menys generosa».

Retrat Alexandre de Riquer - fotògraf Napoleon
Retrat Alexandre de Riquer – fotògraf Napoleon.

Funest, el Modernisme de matriu anglesa? Funest, el mediterrani geni modernista d’Antoni Gaudí? Funest el geni arcàdic de Joan Maragall i la seva paraula viva? Funesta la creativitat desplegada en diverses disciplines com la d’Apel·les Mestres, Santiago Rusiñol o el mateix Alexandre de Riquer? Funesta aquella explosió de bellesa seductora i matricial en el món de l’art com poques vegades hem vist a Catalunya i de la qual encara en vivim la influència en el camp de les arts?

Els noucentistes aspiraven a suplantar de soca-rel els modernistes amb aquella funesta mania que tenen alguns fills de voler matar els pares. I ja s’entén que no estem parlant d’un pecat real sinó d’un pecat d’intenció, de pensament. A través de la psicoanàlisi, Sigmund Freud parla d’aquest instint territorial i de poder que enfronta les generacions i res no sembla trencar aquesta dinàmica: ara mateix som en els mateixos esculls, i això que en aquest moment ens en podríem ben estar, de fer sang, perquè amb els coneixements que tenim de la psicologia de les profunditats sabem que podem transitar altres vies per sublimar aquest instint bàsic de la nostra animalitat. Però la memòria rèptil del nostre cervell és molt persistent fins i tot en ments d’aparença sofisticada.

Condolgut amb la duresa, amb l’agressiva incomprensió de l’entorn, Alexandre de Riquer va estar a punt de marxar a l’Argentina. L’enfrontament no anava amb el seu caràcter amable, pacifista i de gran plasticitat. Finalment va decidir anar a viure a Mallorca l’any 1917, on va morir al cap de tres anys.

Ex-libris Alexandre de Riquer a nom seu, (1900).

L’art d’Alexandre de Riquer no era el d’un simple esteta: Riquer posava l’ànima en cada traç, es feia un amb el seu art, prengués aquest la forma que prengués a les seves mans. És per aquest motiu que, en els últims temps, Alexandre de Riquer es va revelar un pintor pletòric en una mística panteista com pletòrica havia estat la seva etapa de mística simbolista. Davant l’evidència del corrent espiritual que travessa tota l’obra riqueriana, tant la plàstica com la literària, en la seva glossa Eugeni d’Ors acaba salvant Alexandre de Riquer amb aquesta afirmació: «Per això sempre s’haurà de mencionar en lloc d’honor, en la història de la nostra cultura, el nom d’aquest artista representatiu».

Sí: Alexandre de Riquer és un creador representatiu de l’Art Modern, o, millor dit: de l’Art amb majúscula, representatiu de l’obra ben feta no pas perfecta sinó tendent a l’excel·lència, buscant-la com Eugeni d’Ors mateix havia proclamat des del tron noucentista. Alexandre de Riquer és un dels artistes més representatius d’aquell moment assaonat entre dos segles que hem de qualificar de solar.

Cal posar, però, totes les dades a la balança i dir que els artistes noucentistes tampoc no eren pas intuïtius sinó que més aviat eren gent de caràcter secundari, reflexiu, per a res espontanis. No poques vegades hem llegit una tesi i la contrària en un mateix discurs filosòfic, o en una glossa com en aquesta d’Eugeni d’Ors a qui en bona llei es pot qualificar de personatge monumental, brillant i excessiu per a un noucentista.

La tesi psicoanalista de Freud va al moll de l’os de l’instint primari que sovint enfronta les generacions consecutives, les de pares i fills. Precisament amb Carl Gustav Jung, fill intel·lectual de Sigmund Freud, hem descobert que el procés d’individuació, la maduresa i l’equilibri personal s’assoleixen quan un, una, és capaç de dialogar amb la figura paterna o materna: una figura interior, espiritual, que no té res a veure amb el pare o la mare biològica sinó amb l’arquetip intern que representen. No ens hauríem de confondre. El procés d’individuació, tal com el conceptua Jung, és un treball de l’esperit sobre la realitat immanent: una presa de consciència personal en el camí de l’evolució humana en el seu conjunt. Es tracta de trobar el nostre lloc: en primer lloc en nosaltres mateixos i, en segon lloc, en la constel·lació humana. I com que tothom té el seu lloc en aquest pla de l’existència, és inútil pensar, o infructuós creure, que algú te’l pren o que et fa de tap per accedir-hi. Aquesta por és la por del jo, una entitat que ens serveix per aguantar-nos drets i dirigir les nostres accions, però que és tan sols un instrument del veritable ésser interior.

En la seva glossa publicada l’any 1947, Eugeni d’Ors encara mira per sobre l’espatlla Alexandre de Riquer, el contempla encara amb una certa supèrbia i una mica de fatxenderia, si bé, davant del que no pot negar, li reconeix la seva actitud noble i el seu art, encara que, reticent, el qualifica de «desigual i fràgil a vegades», si bé «distingit sempre», i ressalta que va «treballar en el gust del seu poble».

Vist amb perspectiva històrica, malament rai quan no hi ha distincions entre les generacions culturals. Però ni tan sols les més radicals, o les més trencadores, no arriben mai a ser incompatibles d’una manera absoluta perquè sempre hi ha un parentesc espiritual, com en les famílies. Així, tot i les seves òptiques estètiques diferenciades, un i altre, Riquer i Ors, van treballar en el gust del seu poble (Eugeni d’Ors només uns quants anys, fins al dia de la seva defenestració) en una cadena de continuïtat de la nostra cultura, en un rec sostingut en el nostre imaginari col·lectiu de seny i rauxa combinats, que Ors potser encara no havia valorat en el seu punt just quan va publicar la seva glossa dedicada a aquell que en la figura paterna del mestre li havia obert casa seva i li havia ofert tan «liberalment», tan generosament, els seus sabers. 

Teresa Costa-Gramunt
Escriptora. De formació humanista: belles arts, disseny gràfic, psicologia, grafologia, cultures orientals i simbologia. Des del 1990 es dedica a la creació literària. Ha publicat més de quaranta llibres entre assaigs, narracions, llibres de viatges, poemes i prosa poètica. Col·labora amb articles literaris i d'opinió en diversos mitjans. Premiada en el camp de la narrativa, la poesia i el periodisme, la seva obra poètica forma part de diverses antologies. Comissària de l’Any Riquer.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close