La portuguesa Helena Almeida (Lisboa, 1934–Sintra, 2018) i l’espanyol Chema Madoz (Madrid, 1958) són dos fotògrafs de nacionalitats diferents, que pertanyen a generacions diferents i amb unes trajectòries creatives personals i intransferibles, però l’espectador que visiti l’exposició Dissenys habitats pensarà –sentirà– que, més enllà del fet que tots dos van ser dels primers fotògrafs que s’incorporaren a la col·lecció de Foto Colectania, té lògica reunir-los.
Dissenys habitats
Helena Almeida i Chema Madoz
Foto Colectania
Barcelona
Fins al 18 de setembre
No només perquè tenen en comú una mateixa aproximació autoconscient i artificiosa a la fotografia –autoconscient com qui en valora el joc de miralls i la tramoia, artificiosa perquè busquen l’impacte del que ha estat meticulosament pensat i elaborat– sinó en part també perquè les seves fotografies juguen precisament a fugir de la seva naturalesa només fotogràfica. És significatiu, en aquest sentit, que Almeida expliqués i insistís des de sempre en la condició conceptual, escultòrica, coreogràfica i body artística de la seva pràctica i no és casual, tampoc, que una de les principals influències en l’obra de Madoz hagi estat un pintor tan plàstic i alhora tan literari com René Magritte, un dels il·lusionistes visuals de més èxit i renom del segle XX.
En coherència amb l’aproximació multidisciplinària i fins i tot antifotogràfica que tenia de l’ofici, les primeres fotografies d’Almeida que poden veure’s a la present exposició gairebé conviden a ser mirades amb desconfiança. Són fotografia? Són pintura? Què hi fa aquesta capa de pintura envaint la foto, tapant el cos d’Almeida, és a dir, violentant la foto, deformant-la, resignificant-la? Les de la sèrie O perdão són fotos, i esbossos per a fotos –esbossos, sí: una prova més de la simbiosi entre pintura, fotografia i body art de naturalesa performàtica des d’on solia treballar la portuguesa–, en què se la veu a ella abillada amb un ample vestit negre i adoptant postures expansives, que la converteixen en una mena de taca humana sobre fons blanc. Fotografies, sí, però coreogràficament molt pictòric, tot plegat. A mi em van fer venir al cap les pintures abstractes de blancs i negres de Franz Kline.
Filla de l’escultor Leopoldo de Almeida, a qui de jove va fer d’ajudant, i formada en Belles Arts entre Lisboa i París, per a Helena Almeida, una veu feminista insubornable, l’instrument principal d’expressió va ser sempre el propi cos: “Jo tracto el meu cos –va dir en una ocasió– com si fos una instal·lació visual i la fixo a través de la fotografia per després integrar-se. Prefereixo parlar més d’escultura efímera que de performance, ja que tracto de fixar un moment per cridar l’atenció del que és més subtil, que la imatge quedi plasmada, aturada. Per això trio la fotografia i també el blanc i negre”. Al díptic titulat Seduzir, de principis del 2000, insisteix en la dimensió expressiva del cos captat i fixat per la càmera fotogràfica.
Magrittianes d’una manera explícita i, per això mateix, de vegades un punt epigonal, la majoria de les fotos de Madoz que poden veure’s a l’exposició estan fetes buscant el joc visual, la sorpresa literària, l’ocurrència enginyosa de ressonàncies alhora plàstiques i mentals. Una modesta escala de mà, segurament metàl·lica, estirada sobre una escala de pedra; una mà oberta que fa el gest de tocar una planta que té unes fulles amples i com tallades que justament semblen una mà oberta; al fons, la capçada d’una palmera que està sent sacsejada per un fort vent i, en primer pla, un cap humà retratat d’esquena de tal manera que els cabells en desordre fan pensar en una palmera sacsejada pel vent: les fotos de Madoz són jocs de miralls, diàlegs visuals entre objectes que en principi no tenen res en comú però que, reordenats i fotografiats per ell, encaixen com peces d’un trencaclosques de ressonàncies irreals, simpàticament surrealistes.
Almeida i Madoz són dos fotògrafs que s’assemblen i que no s’assemblen. És lògic, per tant, que, posats un al costat de l’altre en aquesta exposició de Foto Colectania, generin una interessant impressió contradictòria de complementarietat estranya. O inexacta.
