El Palau Robert presenta l’exposició “Feminista havies de ser”, comissariada per Natza Farré i que reivindica la vigència del moviment d’alliberament de les dones per a transformar la societat i assolir la igualtat de gènere. Es pot visitar fins el 8 de desembre.
“Ajudo molt a casa”, “Que tens la regla?”, Se’t passarà l’arròs”, “On vas vestida així” o “Has de ser bona nena” són algunes de les frases que, a cop de neó i de majúscules, ens donen la benvinguda Feminista havies de ser, exposició comissariada per Natza Farré i que es pot veure a la Sala 3 del Palau Robert fins el 8 de desembre, després d’haver estat prorrogada. El xoc és immediat i contundent, tal com ha estat concebut: amb la força de l’eslògan i amb la certesa que cada lletra conté tanta veritat com dolor.
En aquesta voluntat de mostrar i de ser visual, la mostra aconsegueix un impacte instantani. És un dels grans encerts: exhibir sense subterfugis, constatar fets -potser sabuts, però mai irrebatibles—, posar dades que fan mal i que no deixen de ser terrorífiques, i fer pensar a través de la flamarada que provoca. Farré ho estructura a partir d’un recorregut que comença a les mateixes escales que porten a l’espai expositiu, abans d’entrar-hi: tipografies i dissenys llampants que són clarament identificables amb productes de neteja, i també una oposició directa al masclisme, “perquè el feminisme és la resposta a aquest sistema basat en la desigualtat entre homes i dones, en la discriminació organitzada de més de la meitat de la població mundial”, diu el primer plafó, just a l’entrada.
Un cop a dins, el primer cop és una enorme poma vermella. El fruit del pecat i de la temptació, d’Eva a Blancaneu, en tota una tradició de culpabilitat femenina ancestral que encara avui ressona. Parets també vermelles i una sala il·luminada amb les frases-eslògan desafiadores, amb una primera taula on hi veiem les diferències de les joguines per a nens (cotxes, helicòpters, eines, pilotes de futbols) i nenes (nines, biberons, cuinetes i totes les tonalitats del rosa i el lila). D’aquí passem a la “Sala d’espera”, on els minuts compten, i molt: rellotges i calendaris subratllen de manera gràfica la distància temporal entre homes i dones: quan es va aconseguir el dret a vot, a conduir, a treballar.
El recorregut continua amb dades eloqüents i passa per una sala on la paraula “Feminazi” es desconstrueix quan el públic assistent n’arrenca les paperetes que la conformen. Més enllà, el reconeixement a les “Kellys” i un final amb llargues tires de paper que surten d’unes menudes impressores penjades al sostre i que s’ocupen de diferents franges d’edat, i on tothom qui ho vulgui pot participar i explicar la seva pròpia vivència vinculada al masclisme, via codi QR. El recorregut arriba a la fi, però, més enllà de l’exposició, cal destacar-ne la programació d’activitats vinculades, feta amb molta cura per Núria Vergés i Bosch i Mireia Calafell Obiol.
Una lluita de plena vigència
Fet a fet, frase a frase, plafó a plafó i imatge a imatge, veiem els estralls del masclisme en una societat que s’hi fonamenta. Són efectes que acostumen a passar totalment desapercebuts, de tan inoculats i adaptats a la “normalitat” com els tenim. De manera estructural, assistim a la invisibilització i l’arraconament de les dones, en la majoria d’àmbits imaginables.
Les xifres no enganyen. Persisteix la diferència entre sous home-dona (d’un 23% a Catalunya i amb l’equiparació prevista per l’any 2091), la desigualtat d’oportunitats i l’escassa presència en llocs de lideratge (encara que representin més de la meitat de la plantilla, les dones només ocupen un 35,4% dels càrrecs de direcció), les agressions sexuals i la violència (en el 64% dels casos, l’agressor és un conegut de la víctima, en agressions i abusos que pràcticament en la meitat d’ocasions tenen lloc a dintre de casa, com molt gràficament s’encarrega de mostrar l’exposició), la indefensió sistèmica davant de l’agressió (el 80% dels casos no arriba a ser denunciat), o l’absència de veus femenines als mitjans (les dones són el 51% de la població, però només ocupen el 29% dels espais d’opinió de qualitat).
Sense oblidar la perpetuació d’uns clixés que estigmatitzen i ridiculitzen, i que passen per una mancança de polítiques de conciliació laboral eficients i sostenibles (ho veiem en el descens de la maternitat a Catalunya, actualment d’1,3 fills per dona), i arriben a la banalització de la salut femenina, centrada essencialment en temes reproductius.
Crua en les dades, elèctrica en l’ànim de revertir-ho, entenedora per tothom qui s’hi apropi, Feminista havies de ser esdevé un aparador d’evidències, provoca que els assistents s’emportin a casa imatges i impactes, i fa que vulguin compartir-los. Potser només és el primer estadi d’una lluita que necessita més conquestes i implicacions. Però com a flamarada és tot allò que ha de ser, amb un darrer missatge d’esperança en un món que comença a revertir segles, mil·lennis de desigualtat.
De les onades del feminisme d’arreu a la contundència de les manifestacions del 8-M, sense oblidar l’apoderament del #MeToo i totes les denúncies i proclames fetes en els darrers anys. S’ha perdut la por i en tenim un bona mostra en l’exposició, en cadascuna de les paraules i objectes, que ha ideat Natza Farré i que deixen en evidència l’hegemonia del patriarcat que denuncia.
