General / Camins de Serp

Amor al caníbal

Després de passar-se un cert temps metrallant-nos amb documentals i pel·lícules sobre líders carismàtics de sectes amb tendència criminal (és el cas de Wild Wild Country, l’esplèndida sèrie sobre l’establiment de la comunitat Rajneeshpuram a Oregon), Netflix ha doblat l’aposta amb la sèrie Dahmer, sobre un dels assassins en sèrie més extraordinaris de la segona meitat del segle XX als Estats Units. Palesada la tendència d’homes i dones a encimbrar enviats de déu il·luminats perquè els organitzin comunitats polítiques solidíssimes en el deliri, la cadena ianqui ha publicat el revers de la història per tal de recordar-nos la fràgil humanitat de l’individu que trenca la llei per generar una curiosa forma de solidaritat.

Com recordava fa poc Jessica Winter al New Yorker, qualsevol habitant caucàsic del Rust Bet nascut a partir del 1950 va conèixer un nano friqui, mig autista i interessat en dissecar cadàvers d’animals morts com Jeffrey Dahmer. La gràcia d’aquesta nova sèrie netflixiana no només consisteix en que paulatinament hom acabi fascinat amb el personatge que Evan Peter clava d’una forma extraordinària (i que comprenguem, al seu torn, com un paio així pot acabar, literalment, jalant-se els picarols d’uns quants adolescents), sinó que l’espectador compri la tesi segons la qual, en la configuració del criminal, existeixi un espai intangible que no poden acabar explicant la psicologia, el context sociològic o la crítica cultural.

El creador Ryan Murphy ho intenta, insistint de meravella en el factor de desprotecció racial de la raça negra i en la negligència policial dels anys 90 a Milwaukee que facilità la tasca del caníbal en passar desapercebut durant lustres fins i tot davant la sospita d’algun dels seus veïns d’escala. Però també conta amb molta traça com la desestructuració de les famílies blanques nascudes de la postguerra mundial barrejat amb el seu benestar líquid facilita una nova classe social de joves que poden confondre fàcilment la diversió amb el terror. Tot això és molt d’agrair, i més encara en un present com el nostre en què el periodisme, per exemple, categoritza fàcilment vídeos de pocs segons a Twitter i tot déu fot sociologia barata sobre quatre crits sexistes dels nanos d’una escola de Madrid.  

L’amor al caníbal arriba tot just quan el sumatori d’explicacions, per complexa que sigui, escapa la pregunta central de la pulsió criminal (en aquest sentit, l’assassí acaba provocant que el seu propi pare es cregui l’origen genètic/repressiu de les malifetes del seu nano i la seva mare també acabi interioritzant una histèria radical per excusar-lo; la manca de sentit, en efecte, deriva en la culpa) i quan l’èmfasi en el context no acaba solucionant el misteri. En un entorn en què, insisteixo, explicar el context s’ha equiparat absurdament amb justificar el mal, aquesta és una sèrie que val la pena veure no només per acabar fascinats pel monstre, sinó sobretot perquè ens interessi l’art d’entendre’l encara que sigui impossible. I així amb qualsevol cosa.

Bernat Dedéu
Escriptor i columnista. Col·labora en mitjans com ara El Nacional, RAC1, The New Barcelona Post i Planta Baixa. Presenta i dirigeix el podcast L’Illa de Maians d’ONA LLIBRES.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close