General / Camins de Serp

Aprendre a pensar

Dilluns passat, el programa Quan arribin els marcians (un d’aquells espais culturals de La Nostra amb un horari infernal, expressament ordit perquè ni puto déu el miri) destinava la seva escassa mitja hora de durada a reivindicar la filosofia dins de l’ensenyament obligatori. La tasca dels pensaires hi era molt ben representada per Marina Garcés, Santiago Auserón, Albert Lladó i Manel Garcia, que hi feren bandera de la necessitat d’impulsar el pensament crític dels nanos a l’escola amb una correcta èmfasi en la vigència de l’art de fer-se preguntes. Mentre escoltava els meus eminents col·legues, tot i estar-hi bàsicament d’acord, pensava que si alguna cosa també explica el decaïment de la filosofia al nostre país és precisament aquesta temptació paternalista amb la què hem justificat la disciplina, acostant-la perillosament a l’autoajuda. En primer terme, cal recordar que la filosofia, com qualsevol art, és parcialment necessari i sorgeix d’unes inquietuds que no sempre han estat ni han d’ésser compartides per tothom. Paral·lelament, sovint oblidem com els propis filòsofs hem contribuït a la seva pròpia banalització educativa: lluny d’ensenyar-la –i, per què no, intentar popularitzar-la– focalitzant-nos en els problemes de la contemporaneïtat als quals es pot adreçar (i que són també els més comprensibles de cara a l’alumnat que els viu, pel simple fet que remeten al present), duem lustres regurgitant els mateixos resums espantosos d’uns autors que, sabem del cert, resulten absolutament aliens a la quitxalla en termes de context històric i de problemàtiques resultants. Això passa a la bàsica i al batxillerat, però també als estudis universitaris, on les assignatures encara es despatxen sota el model de compartiments hegelià, es confon sistemàticament la història del pensament amb l’art de la filosofia (una tasca on, per exemple, l’exercici del discurs oral és absolutament bandejat) i en què, finalment, la comunitat educativa no para de regurgitar textos inservibles dels mateixos il·lustres, uns papers i totxanes intencionalment ordides perquè ningú no les llegeixi. A això cal afegir-hi anomalies més concretes del nostre entorn universitari, com ara la presència molt més alta de perofessors que són fills del 68 i del marxisme (les teories dels quals han caigut en l’oblit fins i tot en les universitats més esquerranes del món), negligint així de la tradició liberal anglesa o italiana. Dit això, cal insistir en la deixadesa dels nostres responsables polítics i educatius en foragitar el pensament del currículum escolar, només faltaria; però també cal que acceptem la nostra desídia en plantejar un model filosòfic d’educació que superi una escolàstica absolutament avorrida i caduca. Per altra banda, sovint cal recordar un detall tan objectivable com incòmode per a molts: la filosofia és una ciència molt difícil, que demana moltes hores d’estudi per adquirir un coneixement global de la realitat (i això cada vegada és més complex, car no només implica el món científic, sinó el tecnològic, mediàtic i etc.) i una indagació molt minuciosa en la història de les preguntes de tots aquells grans autors que ens han precedit. Jo entenc la pulsió dels meus companys perquè s’ensenyi la matèria a l’escola, i la comparteixo: però sovint m’agrada reivindicar el caràcter anòmal del nostre ofici i el seu vessant estrictament freak. Durant la major part de la història de la humanitat, els filòsofs han estat gent desocupada que podia permetre’s el luxe de pensar. En una societat híper-veloç on la igualtat es confon amb el banal, algú que s’aturi a examinar el propi sistema de pensament i les seves implicacions sempre resultarà un bony estrany dins la corrent humana. És per això que, al límit, estimo la filosofia; justament car s’allunya totalment d’una professió regulada i normal. I també per això que, al seu torn, em temo que el seu futur en unes aules i uns plans d’estudi teòricament ideats a preparar professionals és més aviat funest. La filosofia, dit això, ha arribat a uns nivells de presència educativa que als seus pares fundacionals els semblaria absolutament sideral. Paradoxalment, si la volem més present en els currículums potser n’hauríem de reivindicar molt més el caràcter excepcional que no pas intentar encastar-la a la norma, a risc d’estrafer-la. Penso, vaja.  

Bernat Dedéu
Escriptor i columnista. Col·labora en mitjans com ara El Nacional, RAC1, The New Barcelona Post i Planta Baixa. Presenta i dirigeix el podcast L’Illa de Maians d’ONA LLIBRES.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close