General / Opinió

Apunts per a un país amb la cultura en mans de l’extrema dreta

Aquest matí, Vicente Barrera, vicepresident del Consell i conseller de Cultura i Esports de la Generalitat Valenciana, compareixia a petició pròpia en les Corts per a explicar la seua política cultural. S’acabava així amb un període de relativa incertesa i silencis calculats des de la presa de possessió. Ara ja podem començar a albirar el que passarà en el futur immediat. I reflexionar-hi.

El de Barrera va ser més o menys el discurs esperat i esperable d’un extorero i simpatitzant franquista que ha arribat a la màxima responsabilitat cultural des de les files de Vox gràcies a una cessió arriscada del president, el popular Carlos Mazón. Titulars? Reivindicació sense fissures de l’espanyolitat valenciana i d’una valencianitat bona i desitjable en contraposició al “pancatalanisme”, al qual va prometre combatre. I sí, tornen Lo Rat Penat i la RACV com a entitats de referència. Però tot això ja se sabia. La gran incògnita és com ha de respondre el sector cultural a un desafiament majúscul. I, en alguns aspectes, inèdit.

La imatge era en color, però el que hem vist i escoltat aquest matí projectava un monocromatisme en escala de grisos inquietant que ben bé podia haver estat encapçalat per l’opening, que dirien els moderns, del “No-do”. No és una exageració: tot i que Barrera va intentar defensar-se de les acusacions de simpaties amb el franquisme (“no sé per què citen vostés a Franco, jo vaig nàixer el 1968 i vaig créixer en democràcia, vaig aprendre a estimar-la”, va dir en castellà), el seu historial a les xarxes no deixa cap mena de dubte, com va demostrar de manera fefaent Víctor Maceda en una imaginativa peça construïda amb frases textuals del vicepresident del Consell.

En el seu assaig Diàspores. Paraules i geografies de l’exili (Bromera, 2017), Josep Ballester, en una entrada dedicada a recuperar la memòria de Joan Baptista Peset Aleixandre, rescatava un fragment significatiu de la premsa valenciana local l’any 1939, parlant de la rebuda al nou dictador: “(…) Porque la verdadera Valencia, la que con horribles torturas ha venido sufriendo la tiranía roja más de dos años y medio, la que la desgracia hiciera que no se pudiese sumarse (sic) al Glorioso Alzamiento; la que marca, en una trayectoria de siete siglos, desde que la cristianizó el invicto Monarca Jaime I, su acendrado espíritu religioso y jamás desmentida lealtad a los grandes principios de la hispanidad; la que siendo siempre amantísima guardadora de sus seculares tradiciones, fue constantamente muy española; esa Valencia se halla tan identificada con el providencial Caudillo que liberó la Patria común y salvó la cilivización occidental del poder marxista”.

Barrera, a la famosa concentració de la plaça de Colom de Madrid, el 10 de febrer de 2020.

Podeu afegir al “poder marxista” el dimoni “pancatalanista” (per entendre’s: TOT ALLÒ que està fora de l’òrbita del blaverisme pota negra més estricte i reaccionari) i tindreu un resum essencial del discurs de Barrera, un polític que es va arrogar la voluntat “de tots els valencians” (la “verdadera Valencia”), tot i obtenir Vox el 12,18% dels vots les passades autonòmiques. Cap problema. Es va presentar a si mateix com un agent cultural “perseguit” i va fer una aposta per “la recta cultura que compartim com a espanyols”, un reforçament en la identitat cultural espanyola en la qual va insistir molt. Paraules, tret d’una breu salutació formal a l’inici, expressades evidentment en castellà.

Barrera fins i tot va parlar d’una ruta turística dedicada a Jaume I (pronunciat Txaume) i es va permetre ironitzar amb un consell de la seua antecessora en el càrrec, Raquel Tamarit, el de no ser “sectari”. Va assegurar prendre nota i en tant que persona “maltractada i perseguida”, es va comprometre “a posar fi a tota mena de persecució política”. Equació de la qual, això faltava, va excloure els referenciats agents “pancatalanistes”. El territori valencià entés com a disc de contenció contra el separatisme. L’últim reducte. Expressat amb tota l’èpica de la qual és capaç un orador correcte però més aviat gris i lànguid.

La reivindicació del teatre clàssic espanyol i valencià, canviar els barems d’ajudes per traure’n els criteris “ideològics i lingüístics”, la “despolitització de la cultura” (entesa com la “recuperació de la cultura espanyola amb la qual se sent tan identificat el poble valencià”: els nacionalistes sempre són els altres) i el desplegament de vaguetats diverses, algunes transversals, com la recuperació del patrimoni de ciutats com Sagunt, Xàtiva o el retorn de la Dama d’Elx, formaren part d’un discurs brutalment ideològic. Vacu, pel que fa al contingut pràctic, més enllà d’assenyalar mals valencians que no rebran un gallet i de les molt cloquejades (per simbòliques) ajudes a Lo Rat Penat i la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).

El de Barrera no va ser un parlament en blanc i negre únicament per allò apuntat o per la defensa de la tauromàquia, la colombicultura o el tir i arrossegament, activitats que va posar hàbilment en el mateix paquet. Tret d’una citació vaga al teatre contemporani no hi havia ni un tret de modernitat, cap esment a la projecció estatal o internacional dels nostres artistes. Zero referències al sector audiovisual, una eina estratègica ara mateix en qualsevol racó del planeta. Però per detectar la necessitat necessites un marc mental molt determinat. Que està molt lluny del de Vicente Barrera.

Una legislatura molt llarga

Al llenguatge verbal i no verbal de l’oposició davant el que s’estava desgranant, Barrera i el portaveu de Vox, José Maria Llanos, responien amb supèrbia que els quatre anys se’ls farien molt llargs als diputats i diputades de PSPV-PSOE i Compromís. Cap mena de dubte al respecte: la papereta aquest matí del socialista José Chulvi i de la valencianista Verònica Ruiz, responsables de respondre a Barrera, era qualsevol cosa menys gratificant. La pregunta pertinent és si hi ha teixit social i polític suficient perquè aquella agenda se li faça bola també a l’extrema dreta i al partit conservador majoritari, el PP, que li riu les gràcies i sustenta el despropòsit. Inenarrable, per cert, el discurs de la popular Paqui Bartual fent distincions entre “lo nostre” i “lo català” enmig d’impecables demostratius reforçats.

L’oxigen econòmic a Lo Rat Penat i la RACV, per molt gran que siga, és un brindis al sol. La xarxa cultural que hi ha darrere d’aquest món és insignificant en comparació al que mouen les diferents famílies del valencianisme que no impugnen la unitat de la llengua, cadascú des de la seua visió. A aquella tribu els poden alimentar, promocionar, tenir contents. Però en el fons, a Barrera i a Mazón, aquell món els és igual. Serveix per mantenir viva la flama del conflicte i els seus localitzats i minsos rèdits electorals entre gent que igualment votaria dretes. I les surrealistes Normes del Puig difícilment podran transcendir més enllà d’alguns escrits oficials: l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) és un organisme estatutari que marca la normativa i que, malgrat un bon grapat de discutibles concessions particularistes, té un esperit unitarista i de col·laboració amb l’Institut d’Estudis Catalans. Canviar aquest marc requereix una majoria qualificada a les Corts.

Una imatge de Russafa Escènica @Gva

Això vol dir que el món editorial i el sistema educatiu, tret de concessions inconcebibles de l’esquerra o d’un gir quasi copernicà de l’AVL, continuarà funcionant amb els mateixos paràmetres lingüístics. Entre altres coses perquè al PP no li interessa encetar un meló tan incert com un canvi generalitzat de la normativa. Pressionar a l’AVL per erosionar la unitat lingüística? Ja ho va fer el PP de Francisco Camps. No és novetat i ací hi haurà un focus de conflicte. De moment, la presidenta, Verònica Cantó, es dedica a mostrar línies roges a Mazón.

Una altra qüestió és el suport al món editorial i les polítiques de foment de la lectura, que s’ha començat a traduir en qüestions com la guetització de nou de la Plaça del Llibre, constrenyida als murs de la Universitat de València després d’haver conquerit la plaça de l’Ajuntament. El símbol és potent, però sols és la punta de l’iceberg, si hem de fer cas al discurs de Barrera. Com afectarà això al sector? És una bona pregunta. Sobretot perquè no s’ha acabat de consolidar una massa crítica i lectora que permeta la supervivència autònoma. Les causes d’això donarien per a un espai a banda.

En tot cas, viurem en el conflicte permanent: Barrera va donar per bo explícitament que es faça un any dedicat a la poeta Maria Beneyto, amb l’argument que escrivia “en valencià i castellà”, però sembla que no passarà el mateix amb el gran poeta nacional, Vicent Andrés Estellés. L’esmentat José Chulvi va enregistrar una iniciativa a les Corts demanant declarar el 2024 “Any Estellés” amb motiu del centenar i del seu naixement. Quan arribe el debat, sobretot el PP s’haurà de retratar. I ho farà sense cap mena de problema. Però hauríem d’esperar una reacció social a l’altura de la vexació.

També s’ha de veure com resulta afectat l’ecosistema musical en la nostra llengua: enviar de nou a les barricades tota una generació que havia aconseguit fer-se visible i normalitzar la música valenciana a còpia de treball i talent és una indecència. I la censura del nom de Vicent Torrent en un auditori és un missatge per a navegants. Les noves trinxeres, això sí, no seran les dels anys noranta: les bases són més potents i, a diferència del mercat editorial, hi ha un públic consolidat i nombrós, sense arribar a ser massiu. Més complicada serà la vida per a les arts escèniques en català i, segurament, per a qualsevol proposta escènica minoritària, ja siga per la llengua o pels plantejaments. Això és el que es pot intuir de l’anunci en els canvis de baremació. Les programacions resultants en els espais públics valencians les podem imaginar.

Vicente Barrera va tenir unes paraules d’agraïment en el seu discurs per Santiago Abascal.

L’audiovisual, per la seua banda, és una incògnita enorme. Les ajudes han augmentat, via Institut Valencià de Cultura (IVC) i À Punt, però caldrà veure si hi ha continuïtat, això no s’ha especificat, i quina serà l’orientació i les noves baremacions, que tampoc. La llengua del país, en tot cas, no serà un criteri a tenir en compte. S’albira un futur en què el País Valencià a tot estirar serà un plató per a les produccions forasteres. El que passa ara però multiplicat. De la idiosincràsia pròpia, de generar un audiovisual de qualitat i exportable que ens projecte i mostre el que som, amb totes les nostres complexitats, segurament ens haurem d’oblidar. La debilitat d’À Punt tampoc no ajudarà.

A més a més, com s’ha dit adés, en el discurs de Barrera no hi ha hagut com cap referència a la projecció del nostre talent, a la difusió en l’Estat i a la internacionalització. Ni tan sols se sap si això està en algun racó amagat de l’agenda, alguna tasca menor a abordar quan estiga assolida la recuperació “del teatre clàssic espanyol i valencià”. Ara és quan s’ha de lamentar, amb més força encara, que el Botànic no tinguera el coratge de fer una integració plena en l’Institut Ramon Llull, haver engegat iniciatives promocionals sòlides, difícils de capgirar. Perquè els instituts Cervantes, sobretot si el teu camp de creació és en català, no són la plataforma adequada.

Una nota positiva: pel que fa als contenidors, costa imaginar que les dinàmiques positives en IVAM, Centre del Carme, l’ETNO o Palau de les Arts puguen ser revertides. I costa de creure que es pot empitjorar substancialment la mala salut de ferro del Museu de Belles Arts. Però tampoc no descartem circumstàncies que s’han produït en el passat.

La legislatura serà llarga, cert. Però en les mans de la societat, dels creadors i dels receptors de la cultura pròpia, està fer miques el somni humit de l’extrema dreta de convertir el nostre territori en un erm cultural, una colònia que done l’esquena a la seua llengua. Com em deia una persona més gran i més experimentada, hi ha una maduresa social i uns recursos intel·lectuals que no existien fa un quart de segle, quan s’hagué de viure la travessia pel desert dels governs del Partit Popular.

Cal anar fent, en la mesura de les nostres possibilitats, resistir i frustrar les expectatives unflades de la dreta. Es deixarà caure costera avall una enorme pedra que haurem de frenar i, algun dia, com Sísif, portar de nou a dalt. Se’ns faran molt llargs aquests quatre anys. Però a Vicente Barrera i els seus, potser també.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close