A la galeria Marc Domènech s’exposa la col·lectiva Aquelles petites coses….Forma part d’una sèrie d’exposicions de petit format que va iniciar el 2015 i que ara celebra la tercera edició, on el públic pot contemplar un gran nombre d’obres de petites dimensions, però que tenen una gran qualitat, tant per les peces que s’exhibeixen, com pels seus autors.
“Aquelles petites coses”
Galeria Marc Domènech
Fins al 31 de març de 2021
En total es mostren 160 obres, entre pintures, escultures, dibuixos i gravats, realitzades per una setantena d’artistes nacionals i internacionals. Cronològicament abasta el període des de finals del segle XIX fins a l’actualitat. Són 150 anys d’història de l’art que coincideix amb l’aparició dels moviments artístics més importants, com per exemple l’impressionisme, el cubisme, el surrealisme o l’expressionisme abstracte. En conjunt són petites obres d’art que tenen la seva singularitat, ja que no formen part d’un esbós o maqueta que després es convertirà en obra final, sinó que l’artista les ha treballat com a peces úniques. Els museus i centres d’art solen exhibir obres de mig o gran format i per això es pot tenir la sensació que les petites no desperten tant d’interès.
Segons el galerista, l’exposició s’ha creat a partir de l’existència d’“un ritme variat, com una rapsòdia de petits formats que sorprengui el visitant amb girs inesperats de tant en tant”. Per això, l’itinerari per seguir les obres no segueix una cronologia determinada, sinó que les peces s’han distribuït per grups, permetent que hi hagi un diàleg entre elles o que tinguin un criteri temàtic, estilístic o formal. Es busca amb això que el públic es faci la idea que el què està observant té alguna relació i que, per tant, “explori noves maneres de mirar”.
Una altra idea de Marc Domènech és la d’incloure en l’exposició artistes no gaire coneguts pel gran públic, però que al costat dels que sí que ho són serveix també per adonar-se de la seva qualitat. A més, hi ha obres que no són gens habituals d’alguns dels artistes presents, ja que no formen part del seu ideari estilístic, circumstància aquesta que ens fa difícil determinar la seva autoria.
Aquelles petites coses…(III)
A la primera paret hi ha penjades diverses pintures que corresponen a artistes reconeguts internacionalment acompanyades d’una petita escultura de coure de Pablo Gargallo, titulada Masque d’homme (1910-1911), una de les peces més cares de l’exposició. Gargallo va crear diverses màscares amb aquest material, com és el cas de Masque de picador (1928), Masque d’arlequin souriant i Masque (La Tragédie) (1915), entre altres, que no formen part d’aquesta mostra. Respecte de la resta d’obres, destaquen el dibuix i collage Paysage avec deux personnages (1980) de Jean Dubuffet, un dels màxims exponents de l’informalisme de tendència matèrica, encara que aquesta peça no ho sigui, ja que pertany a la seva última etapa creativa. De Henry Moore hi ha el dibuix Madonna and Child Studies (1943), dins de la seva temàtica habitual de maternitats.
Seguint el recorregut de la galeria, hi ha dues pintures d’Enric Planasdurà datades el 1971 i sense títol, dins l’apartat geomètric. Va ser un artista que es va interessar per l’abstracció abans de l’aparició de l’informalisme. D’Antoni Tàpies s’exposa Pintura-grisa verda (1955), que pertany als seus començaments matèrics. De l’artista conceptual Sílvia Gubern es mostra l’oli sobre tela Composició (1960), realitzat quan només tenia 19 anys, abans d’incorporar-se al moviment conceptual català. D’Esteban Vicente hi ha dos pastels abstractes i un dibuix de 1933 titulat Descans…, on mostra una dona jove nua estirada al llit amb els braços darrere el cap.
De Jaume Mercadé hi ha una peça molt diferent dels paisatges tan singulars que solia pintar, ja que Sense títol (1965) correspon a una etapa on s’endinsa en l’abstracció, poc abans de la seva mort ocorreguda dos anys després. D’Eduard Alcoy s’exposa un petit dibuix acolorit de 1959 de la seva etapa abstracta, on apareixen unes determinades formes signíco-gestuals. També és molt interessant una peça d’un dels fundadors del grup El Paso, com és el granadí Manuel Rivera, realitzada en tela metàl·lica i oli sobre tela, que gairebé és tridimensional, aproximant-se més a una escultura que no pas a una pintura.
Hi ha un apartat on s’exhibeixen un grup d’escultures, que en lloc de estar situades en peanyes, estan instal·lades a la paret, fent que la llum incideixi directament sobre elles i que les seves ombres ens permetin descobrir com són per darrere. D’Apel·les Fenosa, Manolo Hugué i Jacques Lipchitz hi ha diverses peces, així com de Baltasar Lobo i Antoni Clavé. De Fenosa cal destacar els bronzes Petúnia i Palmier, ambdues de 1959 i Primtemps (1969), on es pot observar l’atracció que sentia per la natura, sobretot a l’hora de fusionar-la amb l’ésser humà, provocant que es produeixi una metamorfosi. De Baltasar Lobo es mostra el bronze Hommage (1943) i el marbre Buste (1967). El primer és de l’època figurativa i el segon és abstracte que recorda les escultures de Jean Arp.
El món del còmic també hi és present a través de Marc Aleu, que signava els seus dibuixos com a Cram i d’Anton Roca, on s’aprecia nítidament l’existència d’una certa càrrega irònica i sarcàstica. També hi ha una altra secció on apareixen dibuixos de nus, entre els que sobresurten els d’André Lhote i Fernando Botero. De l’artista colombià s’exhibeix Femme nue au miroir (1983), relacionada amb una pintura que va exposar a la galeria Marlborough fa dos anys. Dins del mateix apartat, encara que no es tracti d’un dibuix, però sí que coincideix a nivell temàtic, hi ha el bronze Jeune fille avec grappe de raisins (1914) de Juli González. Altres dibuixos són de Josep Cusachs i Jacques Villon que mostren diferents aspectes de la guerra i escenes costumistes de Xavier Gosé i Ricard Opisso.
Una altra secció està dedicada al geometrisme amb obres de Gerardo Rueda, Joan Ponç, Teo Soriano, Josep Maria de Sucre, Louis Marcoussis, Juan Uslé i Enric Planasdurà. De Rueda hi ha un magnífic bodegó on la fusta és la protagonista. De Soriano es mostren dos collages de cartó, fusta i paper de 2012. De Josep Mª de Sucre hi ha diverses peces, una de les quals és Natura morta (1945), que pertany a la seva etapa abstracta. La resta són pastels on apareixen rostres femenins, tots ells de 1960.
Del surrealista francès André Masson s’exhibeix l’oli La Reine-Marguerite (1926) i de Modest Cuixart un gravat monotip de 1948. Quant al paisatge, hi ha peces de Jean Hélion, Joaquim Mir, Francisco Borés i Julio González, on es pot observar la manera tan diferent que tenen de tractar aquest tema. Del noucentista i constructivista Joaquin Torres García s’exposen quatre obres, dues d’elles són retrats, un paisatge –l’aquarel·la En la Salpetriere (1898) i el dibuix Construcción con forma de 1927.
Finalment, per a Marc Domènech, aquesta exposició també serveix per descobrir artistes poc coneguts, com Camille Mombois (1883-1970), Romà Bonet (1886-1966), Josep Pascó (1855-1910) i Bonaventura Puig Perucho (1866-1977). Cal agrair aquesta iniciativa, ja que ens ha permès descobrir autors que desconeixíem i que són excel·lents pintors.
