Els termes estiu i viatge no apareixen junts en els diccionaris de sinònims, però haurien de fer-ho. No en va durant l’estiu és quan es produeixen la majoria de desplaçaments, molts d’ells per carretera. Les carreteres són aquests paisatges de ningú que com llarguíssims escurçons negres travessen el terreny i l’esquarteren tot creuant-se entre si. Passem moltes hores en elles, però ho fem de pressa, perquè a la carretera – més encara si és una autopista – la velocitat és gairebé imperativa. Un paisatge creat pels humans, però que no és per a nosaltres, és per a les màquines. Per això, costa d’entendre com en un ecosistema aparentment tan hostil i deshumanitzat pugui haver-hi lloc per a l’art. Però és així, a l’autopista hi ha obres d’art, encara que no sempre ens deturem a observar-les i les passem de llarg perquè la carretera és el mitjà, mai és el fi.
A casa nostra, l’AP-7 o Autopista de la Mediterrània vertebra el territori tot recorrent-lo de nord a sud resseguint la costa del Mediterrani sobre l’empremta de la importantíssima Via Augusta. Una nova herència del nostre passat (i una mica present per coses com aquestes) com a romans. A més, en el seu tram central, és la que concentra major nombre d’obres d’art amb prop d’una vintena d’escultures sorgides arran d’un concurs amb l’objectiu de fer més amable aquest paisatge pel qual, literalment, està prohibit caminar.
L’any 1974 el patronat d’Autopistes de la Fundació de la Mediterrània va convocar el primer Concurs Internacional d’Escultura Autopista del Mediterrani. Sota el lema “Mucho más que asfalto” volia reunir propostes d’escultors d’arreu del món per seleccionar-ne una vintena i fer-les realitat tot disposant-les al llarg del recorregut entre les ciutats de Girona i Tarragona. Tot i les presses amb què es va convocar el certamen, varen presentar-se més de dues-centes vint propostes d’autors i autores d’onze països diferents: Alemanya, Canadà o els Estats Units, entre altres. A banda de costejar la construcció de les escultures seleccionades, a cinc dels seus autors – un d’ells, per força, menor de vint-i-cinc anys – va concedir-se’ls un premi en metàl·lic de 400.000 pessetes.
Més de quaranta anys després, segueixen amb la seva empresa de fer una mica més agradables les travessies. Per exemple, en l’àrea de descans del quilòmetre 100,3, a prop de Sant Celoni, ens rep l’escultura de la barcelonina Nona López. Una enorme massa de formigó armat, de línies rectes i tallants, però que alhora transmet certa sensació d’equilibri i fragilitat. Semblant idea d’equilibri i joc amb el buit i el ple ens dona la peça de Ricardo Ugarte de la mateixa àrea de descans, però en direcció sud. Nou metres i mig d’alt de cubs de ferro laminats, pintats de color verd i taronja que contrasten amb el gris pesant del quitrà. En general totes les escultures es conformen – així ho recomanaven les normes del concurs – a base de materials robustos i duradors com l’acer, el ferro, el formigó o el ciment, ideals per a una exposició a la intempèrie en les àrees de descans o les de servei dels aproximadament 200 quilòmetres que separen aquestes dues capitals catalanes. Fet, el dels materials i les formes, que les acosten al brutalisme, tan estès en l’Espanya dels setanta. Com l’enorme arbre de formigó neoconstructivista de l’asturià Fernando Alba plantat a l’estació de servei del Penedès. Igual que la peça del català Joan Gardy Artigas, escultor i col·laborador imprescindible de Miró, que desafia el temps en l’àrea de descans del quilòmetre 67,7 direcció nord, just abans d’arribar a Girona. O els dos prismes blaus que com agulles d’un rellotge emergeixen del terra en l’estació de servei de la Porta de Barcelona, que signa el xinès-canadenc Alan Chung Hung i que de ben segur és de les escultures del país per les que hi passa més gent, però alhora de les més ignorades.
Douglas A. Senft (km 129,5), María Luisa de Cáceres (km 75,9), Àngel Mateos (km 181,1), Marcel Martí (km 85,9), Marcel Floris (km 113), Andreu Alfaro (km 86), François Stahly (km 117), Agustí Roso (km 216,7), Adolfo Virseda Bravo (km 89,8), Art Brenner (km 122) i Mike Baur (km 236,6) completen la llista d’aquest particular museu a l’aire lliure.
Segurament no és el pla que venen els blocs de viatges, els influencers a Instagram ni molt menys les agències, però per què no anar de ruta artística per l’AP-7? Per què no intentar capgirar els conceptes i, en un lloc on s’ha d’anar ràpid i amb la vista posada al davant, deturar-se tranquil·lament només pel plaer d’observar? Al cap i a la fi, l’estiu no està per això, per aturar-nos, rebaixar el ritme i gaudir?
Actualment treballa com a autònom en la creació i gestió cultural i patrimonial. A més, forma part del col·lectiu Factoria Bram.