General

Art Déco, l’estil que va assenyalar la vida moderna

Entre les dues grans guerres mundials l’estil Art Déco es projecta amb gran impacte en la societat com a símbol de modernitat i la fe en l’optimisme tecnològic. Una nova publicació analitza les formes artístiques d’un disseny que per primera vegada es manifestava d’una forma global.

“Una gran revolució/ hi ha a la Xina i al Japó/ perquè un savi sense por/ ha obert la tomba d’un faraó”. Els autors del cuplé “Tuthom-Jhama”, Manuel Sugranyés i Juan Daniel Company —posat al dia per Guillermina Motta als anys 70—, li treien suc i ironia al descobriment que l’arqueòleg anglès Howard Carter havia fet a Egipte i la troballa de la tomba del faraó Tutankamón. La “febre orientalista” no només va arribar als music-halls del Paral·lel barceloní i les lletres dels cuplets sinó que es va escampar per tot arreu, de la moda al cinema, de les arts decoratives a l’arquitectura i l’interiorisme. L’Exposició Internacional de les Arts Decoratives de París del 1925 reflecteix aquestes i altres influències exòtiques com a gran cimera i aparador visual dels diferents estils que simbolitzaven els nous gustos i necessitats del món modern que havia deixat enrere la Belle Èpoque i la guerra mundial.

Vista de la cupula  de la Basilica del Sagrat Cor. Bèlgica. 1935. Disseny d’ Albert Van Huffel.  ©Lucmercelis/Getty Images

L’anomenat període Art Déco, un nom que farà fortuna mig segle després —abreviació d’arts decoratives— i que abraça els anys 20 i 30 del segle XX, inclou en una mena de totum revolutum les diferents corrents i llenguatges estilístics que conviuen en l’època. Des de la vessant més tradicional, l’actualització dels estils històrics, a l’adaptació de corrents artístiques de les avantguardes: l’abstracció geomètrica promoguda pel Cubisme, la plasticitat del Fauvisme o les noves formes d’una escola com la Bauhaus. Tot és benvingut malgrat les diferències. Com assenyala l’expert Jared Goss al llibre Art Deco (Assouline) “no estem parlant d’ un estil únic o un moviment unificat, Art Déco és un llenguatge de disseny que reflecteix un enfocament decoratiu per a dissenyar bens de consum atractius en aquest període entre les dos grans guerres mundials”.

Llum i taula. Disseny de Jean-Michel Frank, c. 1922. Photo by Jean Collas/© Archives Marcilhac

L’atractiu de les noves formes o Art Déco resideix en el seu impacte decoratiu, línies audaces i materials sumptuosos que el consumidor troba modernes i seductores. Unes formes glamuroses que serveixen per igual a l’hora de construir un gratacel, la locomotora d’un tren , la decoració d’una sala de cinema, el disseny d’un automòbil, mobles, vestits o joies. L’estil —o els estils— Art Déco representen la modernitat i l’optimisme tecnològic en una Europa que tracta de passar pàgina a les seqüel·les de la Primera Guerra Mundial i s’obre per contra a un nou període tumultuós mentre una Amèrica, a l’altra banda de l’Atlàntic, descobreix el Jazz com el nou ritme de moda i banda sonora per als “els feliços anys 20”.

La ploma i la prosa de F. Scott Fitzgerald serveix de notari de l’època. “Allò innovador —assenyala Jared Goss al llibre Art Deco— “és la visualització d’un estil que va implicar totes les disciplines de les arts aplicades”. “ El llenguatge del disseny es manifesta per primera vegada d’una forma global”, rebla.

Flascó de cristall.  Disseny de  Maurice Marinot. L’Art Décoratif Français (Éditions Albert Lévy, Paris, 1925). ©Maurice Marinot

La modernitat de l’Art Déco assenyala tant un collar de Cartier d’inspiració egípcia fabricat en 1913 que un motor fora borda fabricat per l’empresa nord-americana Sears en 1936. L’interiorisme exuberant de dissenyadors francesos com E.J. Ruhlmann i Jean-Michel Frank simbolitzen el nou gust decoratiu de l’època. París aferma la seua capitalitat del luxe i les modes. L’Exposició de les Arts Decoratives de 1925 marca el seu zenit. A manera d’un gran calaix estilístic l’Art Déco acull amb generositat els gratacels que assenyalen l’skyline de Nova York, l’arquitectura aerodinàmica de Miami, els musicals de Hollywood protagonitzat per la parella Fred Astaire i Ginger Rogers, les siluetes de la ballarina Josephine Baker i el dramaturg Noel Coward. Art Déco és també el paisatge de la hedonista i promiscua Berlin durant la República de Weimar que l’ascensió i presa del poder per part del Nazisme tallarà de soca-rel. Aquest Berlin llibertí on fa les seues primeres incursions escèniques una jove Marlene Dietrich en animats clubs gais i lèsbics.

Sota les formes que promou l’Art Déco apareixen també nous objectes per a satisfer els gustos i nous hàbits de la vida moderna com la coctelera, el portacigarrets o el llapis de llavis, element indissoluble de la dona moderna que promou la dissenyadora Coco Chanel, ara alliberada de cotilles i complements superflus. “Malgrat aquesta modernitat —assenyala Jared Goss— l’Art Déco mai va ser revolucionari o iconoclasta com altres moviments contemporanis com l’Escola de la Bauhaus o l’anomenat Estil Internacional que desafiaven als consumidors a canviar la seua forma de vida i inclús de valors”.

Maderas de Oriente. Myrurgia.

A Catalunya l’efervescència Art Déco coincideix amb el moviment noucentista que és el que assenyala les regles estètiques, tot i així la petjada de modernitat que distingeix l’estil acabarà contaminant a molts professionals, decoradors, dissenyadors de mobles i de joies, il·lustradors, ceramistes, vidriers, etc. Publicacions con D’ací d’allà i altres es fan ressò de les noves formes estilístiques que arriben des de Paris. Noms com l’interiorista Santiago Marco, el cartellista Francesc d’Assís Galí, el creador de joies i argenter, Ramon Sunyer o de mobles Antoni Badrinas, en són alguns exemples. El flascó del perfum Maderas de Oriente de la casa Myrurgia distingeix el disseny Art Decó català amb les seues formes d’inspiració orientalista. A l’ Exposició Internacional de Paris de 1925 l’entitat Foment de les Arts Decoratives (FAD), malgrat les imposicions de la Dictadura de Primo de Rivera, assisteix amb el suport de la iniciativa privada recollint un bon grapat de premis i mencions.

Edifici Rialto a València. Fotografia: Vicent Artur Moreno

Les formes Art Déco es projecten en aquests nous espais que assenyalen la vida moderna barcelonina i catalana: Les façanes i interiors de les sales de cinema, sales de festa, cabarets, comerços, bars, espais que malauradament han anat desapareguent amb el pas del temps. Un cas similar al que ha passat a altres territoris com el País Valencià i les Illes, on molt del patrimoni Art Deco ha passat a millor vida. Entre els estudiosos i pioners de l’Art Deco valencià hi ha el dissenyador i interiorista Andrés Alfaro Hofmann que en 1980 organitzava la primera mostra a la sala d’exposicions de l’Ajuntament de València. Edificis com el Rialto projectat en 1935 per l’arquitecte Cayetano Borso di Carminati simbolitzen aquest moment de modernitat de la ciutat

Després de la Segona Guerra Mundial i els canvis que va suposar en tots els àmbits, l’estil que havia definit les dècades anteriors va deixar pas a altres formes, ara relacionades amb nous estils hereus del racionalisme; una nova etapa de modernitat que redefinia els conceptes de funció i forma. La necessitat de creació d’habitatges i mobles econòmics per a una societat que s’esforçava en reconstruir les seus vides. Aquell estil glamurós i sofisticat que havia definit l’Art Déco va passar a ser vist com una cosa antiquada i de gust kitsch. Hauran de passar algunes dècades, a l’igual que havia succeït amb el Modernisme-o Art Nouveau- que l’Art Déco torne a un pla de primera actualitat amb els anomenats fenòmens revivals. El cinema i la moda contribueixen fortament en aquesta recuperació mentre col·leccionistes rescaten tota classe de peces i objectes que es cotitzen en les grans subhastes internacionals.

Coberta llibre Art Deco Style.
Carles Gámez
Periodista i guionista. Ha treballat en premsa, radio i televisió, en programes de gènere cultural, debats, magazines, sèries documentals, musicals, etc. Guionista dels documentals “Serrat, el último trovador”( Discovery Channel), “Bruno Lomas” (Canal 9), “Monle, Món, Monleon”( FAFM/Levante Televisió). Autor de “Serrat. El canto libre”. Blume Ediciones, “Llach “. Edicions Tres i Quatre, “Los años ye-ye”. T&B Ediciones, “Serrat, de l’A a la Z”. Edicions de La Vanguardia, “Bailando los 70”. Midons Ediciones, “Celuloide de terciopelo”. Filmoteca Valenciana.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close