Parlàvem en la primera part d’aquesta entrevista del gran abast del treball d’Alícia Framis pel que fa a la denúncia de la violència i les desigualtats de gènere que pateixen encara avui moltes dones, una línia de treball magníficament exemplificada amb la seva sèrie “Anti-Dog”, amb la qual va participar a la Biennal de Venècia de 2003 representant Holanda i que ha donat origen a un llarg seguit de presentacions i performances.
És aquesta, emperò, només una de les diverses vessants del enorme, consistent i socialment compromès treball d’aquesta artista que, increïblement, encara no ha rebut el reconeixement que mereix al context institucional de l’Estat espanyol. La seva exposició itinerant “Framis in progress”, que va recalar al Museu d’Art Contemporani de Castella i Lleó al 2014, va incloure un gran nombre d’obres i projectes dedicats a l’arquitectura social, així com treballs dedicats a “La moda i les demostracions” i als “Murs pels desitjos” (Wishing walls). El pes específic d’aquesta línia de treball no només és d’una riquesa conceptual extraordinària sinó que representa una de les concrecions més exemplars d’aquell concepte de les “micro-utopies” quotidianes, o utopies de proximitat que, a partir de la coneguda reflexió de Nicholas Bourriaud, representen l’encontre de l’esfera pública social amb una intimitat de la que es convida a l’espectador a formar-hi part.
Cal assenyalar l’originalitat de les obres d’aquest àmbit de treball d’Alícia Framis, com la innovadora construcció de “Miyake House”, de 2000, un edifici de cases mòbils, o el concepte humanitzant dels “Nous edificis per la Xina”, de 2007-08, fins espais lúdics com “Kidea”, de 2001, un lloc on els nens poden “aparcar” els pares mentre juguen, i el insòlitament lleu “Centre per Anorexics”, on la gent que pateix aquesta malaltia pot alliberar-se del pes físic del seu cos.
Totalment diferent i igualment representatiu del seu interès per les antigues tradicions i pràctiques col·lectives encara vives fou la seva performance “Monument ambulant”, de 1997, que guanyà el Primer Premi del Premi d’Art i Espai Públic de Roma, 1997. Aquesta peça ret homenatge a la fortament arrelada tradició dels catalans que simbolitza com la unió permet aconseguir el que els individus no poden. Els “Castellers” és una tradició encara viva que va començar al segle XVI.
Un punt i apart mereixen també, projectes més conceptuals com les “Habitacions prohibides”, espais específiques per una catarsi curativa on guarir els mals de l’ànima. En formen part, “Memòria oral”, un cub-escultura de gran format ple d’una pols blanca que representa el procés d’esborrar la memòria dels soldats -i les conseqüències psicològiques negatives de la participació als conflictes armats- o “Habitació per cridar”, un espai dissenyat perquè la gent hi pugui entrar i cridar i “Tenda per una nit”, un indret secret on gaudir de l’aventura d’una nit.
D’un altre signe i més lligades a reflexions sobre qüestions ambientals com “Passaport de la terra”, de caire social, com “Plaça per la gent desapareguda”, projecte pensat per una plaça pública en la qual s’instal·larien cadires buides, i de recerca, com “Soledat a la ciutat”, un projecte de recerca que incloïa una plataforma on la gent podia trobar-se i dialogar. Cal assenyalar que molts d’aquests treballs interactius es repeteixen en diverses ocasions i ciutats, com és el cas de la performance que va realitzar l’any 2000 a Barcelona, Helsinki i Zurich.
M’interessa molt la dualitat entre exposició pública i privacitat, una qüestió que travessa el teu treball i que enllaça, entre d’altres, amb el teu projecte “Murs dels desitjos” (Wishing walls), “Dreamkeeper” o “Cartas al cel”.
No m’agrada utilitzar a l’espectador. Hi ha gent que lliurement desitja participar i m’agrada mantenir el seu anonimat, la privacitat. Crec que s’han de respectar uns límits. Estic en contra de peces participatives que després descobreixen la intimitat de la gent. Els artistes de l’estètica relacional hem patit moltes crítiques per “utilitzar l’audiència”. Jo crec que s’ha fet un mal ús d’aquesta participació.
Alícia, tu fas obres pensades per alliberar fantasmes i trobar espais de silenci…
Les meves obres son reductes de llibertat. Ara mateix estic fent al taller un nou espai que sembla un “tipi” (tenda cònica utilitzada com a habitatge per les tribus nord-americanes) i quan entra la gent el seu mòbil es desconnecta. És un lloc on ningú et pot trobar. Forma part del meu repertori d’espais atòpics, on et pots reinventar.
Suposo que després d’inventar mobles, artefactes, espais, formes de reclusió i situacions de vida, t’agradaria veure’n realitzats alguns, oi?
Hi ha molts treballs que m’agradaria que existissin. Com el Mini-Bar. Coses que ens confortin. Podríem estar igualades amb els homes i tenir zones de relaxació on prendre un massatge només per dones… A Xile hi ha un munt de bars per prendre cafè que es diuen “Café con piernas”. Són llocs on els homes van a mirar las cames de les dones. Jo penso que encara tenim molts tabús, com per exemple que una dona major surti amb un home jove. Crec que hi hauria d’haver-hi més llibertat. La idea de bars fets només per dones que poden conversar amb altres dones i prendre una copa. No sempre el sexe ha de ser-hi pel mig, però podria haver-hi llocs on es servissin begudes afrodisíaques, on els homes “confortin” a les dones. Recordo que Jan Hoot feu de comforter i va dir que li agradaven les dones.
Ara que n’Alícia em parla de fer realitat alguns dels seus espais i entorns, recordo un passatge de la novel·la de Paul Auster “Un home a les fosques” on el protagonista manté una conversa sobre cinema en la qual es posa de relleu la importància dels objectes com a medi d’expressar les emocions humanes. Em demano quina importància tenen els elements industrials i els objectes en alguns treballs de l’artista i, després de parlar-ne, li demano sobre aquest aspecte.
El teu treball té un vincle molt fort amb el disseny i els objectes formen tenen un rol important en les instal·lacions.
Em costa molt triar els materials i els objectes, perquè això té a veure amb l’alquímia de la matèria. A mi no m’interessa ni la representació ni la metàfora, sinó trobar un material que es transformi en el que jo vull dir.
Et consideres una revolucionaria, una activista social del canvi?
Aquesta és una conversa que tinc molt amb Rikrit. Ell i jo som part d’un grup d’artistes que tenim molt a veure amb la estètica relacional (Douglas Gordon, Tobias Rierberger, Anri Sala…). El darrer cop que ens vàrem veure fou per l’aniversari d’Anri Sala. Encara que és una tendència que ja ha passat de moda, nosaltres venim d’allí. Primer veníem de la pintura i vàrem decidir fer altre cosa. Es clar que encara som utòpics, però canviar una sola persona ja ens sembla quelcom de molt valuós. Ara no és com als anys setanta, quan volíem canviar el món. Ara ens conformem amb menys…
Parlem del teu darrer treball, presentat a la Galeria Horrach Moyà de Palma?.
Això sorgeix d’una imatge que vaig veure de dos homes passejant… Encara crec que l’art pot tractar de les petites coses que ens passen. L’exposició té frases corrents que em semblen importants (…) i els dibuixos fets amb boli Bic representen una forma de democratització de la pintura. Tots fem o hem fet dibuixos amb bolígraf. Després, es clar, les peces són vestits… És el que dèiem abans de l’art relacional i que nosaltres estem en contra del “Holy Art” i tractem de que l’art sigui moltes coses: draps de cuina, objectes d’ús personal (com les botes i els vestits de l’exposició)… És com dur l’art a l’abast de tothom. Em va fer molta il·lusió que Mary Pachanga, una artista de Palma que canta, vingués a la inauguració. Em contactat i li faré un vestit. Ella em passarà lletres de les meves cançons i jo escriuré un text. El meu treball és per que la gent l’utilitzi.
Creus que la pandèmia ha provocat que hi hagi més empatia envers els demés? ¿Estem més lligats? ¿Més sols?
Crec que no hi ha més empatia. La pandèmia ho ha difuminat tot. Ara més que mai necessites pertànyer a una tribu. Hi ha una gran desconfiança envers la gent perquè et poden transmetre la mort.
No hi ha dubte que Alícia Framis es una persona molt sensible amb els que pateixen, sense importar el motiu. “Cartas al cel”, de 2012, fou un projecte de correu postal per gent que volia enviar missatges al univers que segueix la línia conceptual de “Dreamkeeper”, de 1997, i de “Wishing Walls”, ambdós projectes que “tracten dels nostres desitjos, somnis i el món immaterial del que estem fets els humans”. Tots aquests projectes semblen avui més necessaris que mai.
Una característica molt comuna dels treballs de l’artista és que poden prendre tant la forma de obres acabades com convertir-se en performances que es repeteixen en diverses ocasions. És el cas de “Not for sale” (No està en venda), sèrie que va iniciar amb retrats de nens tailandesos semblants a tants que desapareixen cada any a molts països perquè hi ha gent disposada a per òrgans nous. Això no és una excepció. La major part dels projectes de Framis posseeixen una intensa càrrega emocional i tenen a veure amb el seu compromís amb la denúncia de situacions d’injustícia. L’empatia és una constant que unifica la seva producció artística.
Alícia, després de tants anys ¿segueixes plorant llàgrimes pel món o ja t’has immunitzat?
No, al revés. Una de les meves millors amigues és una autèntica hippy holandesa com les dels anys seixanta. Ahir parlàvem i em deia que li fa molta pena deixar aquest món perquè estarà pitjor que quan ella va arribar. Ella pensa que vindran coses molt fortes. Que s’acabaran els diners i que serem esclaus. Jo penso en la possibilitat de que en pocs anys hi hagi una catàstrofe i que el món canviï radicalment. Costarà molt tornar a viure com vivíem abans de la pandèmia. Hi ha teories que diuen que al 2026 hi haurà un gran canvi, que venen convulsions, canvis d’energia…
English translation
Art and society, or empathy as a principle for of artistic practice
A conversation with Alicia Framis (part two)
In the first part of this interview, we were referring of the wide range of manifestations of Alicia Framis, mainly regarding her denounce on violence and gender inequities that are still suffering so many women. This is a line of reflection magnifically exemplified by her “Anti-Dog” series that the artist started when she participated representing Holland at Venice Biennale 2003 and has largely been developed with new pieces and specific performances.
This is only one of the diverse spheres of the enormous, consistent and socially engaged work of this artist that, incredibly, has not yet been recognized as she deserves by the artistic institutional context of Spain. Her “Framis in Progress” itinerant exhibition, that was shown at the Contemporary Art Museum of León and Castilla, in 2014, included a great deal of works and projects dedicated to social architecture as well as fashion works and the “Wishing walls”. The specific weight of this work line is not only of an extraordinary conceptual richness, but it also represents one of the most outstanding examples of that concept of the quotidian “micro-utopias” that, according to Nicholas Bourriaud known theoretical reflection, represent the encounter of the social public sphere with an intimacy that invites the spectator to also take part of.
We must outline the originality of Framis works of this ambit, that counts on such innovative pieces as “Miyake House”, of 2000, a mobile-houses building, or the human concept of the “New buildings for China”, of 2007-08. There also ludic spaces as “Kidea”, of 2001, a place where children may “park” their parents while they play, and the incredibly lightweight “Centre for Anorexics”, where people suffering this disease may get freed of their physical body weight.
Totally different and equally representative of her interest on living ancient traditions and people collective practices was her performance “Walking Monument”, of 1997, that won the First Prize for Art and Public Space, Prix de Rome, 1997. This piece pays homage to a strongly rooted tradition of the Catalans that symbolizes how much union allows to achieve something individuals may not. The “Castellers” (Castle-Builders) continue today a tradition that goes far to the 16th Century.
A high consideration goes to the most conceptual of Framis’ projects, such as the “Forbidden rooms”, specific spaces for a healing catharsis from soul troubles. Other pieces belonging to this project are “Oral memory”, a cube-shaped sculpture fill in with white powder that represents the process of erasing the memory of soldiers -and the negative psychological consequences of their participation on war conflicts- and “Screaming room”, designed for people to come and shout, or “One Night Tent”, a secret place for one stand night adventure.
Of different sign and directly linked to environmental issues is “Earth Passport”. Other projects are the result of social concerns, such as “Square for Disappeared People”, conceived for a public space where to install empty chairs. “Loneliness in the City” at its turn, is a research project that includes a platform where people may meet and dialogue.
I find very interesting the duality between public exhibition and privacy, a question that crosses your work and leads us to projects such as the “Wishing walls”, “Dreamkeeper” or “Cartas al cielo”.
I don’t like to use the spectator. There are people that freely wishes to participate, but I prefer to keep their anonymity, privacy. I think that we must respect some limits. I am against participative pieces that later on discover the intimacy of people. The artists of the relational esthetics we have suffered lots of criticism for “using the audience”. I think that there has been a bad use of this participation.
Alicia, you do works conceived to free phantoms and find spaces for silence…
My works are redoubts of freedom. Right now, I am doing a new space inside my atelier that resembles a tipi (a conic tent used as home by the north-American tribes) and when people get inside their mobile phone is disconnected. It’s a place where nobody can find you. It’s part of my repertory of utopic spaces, where you may re-invent yourself.
I suppose that after inventing furniture, devices, spaces, ways of reclusion, situations of life, you may wish to see some of them realized, isn’t it?
There are many of my works that I would like to exist. As the Mini-Bar. Things to comfort us. We could be equalized with men and have our own relaxing zones where to have a massage only for women. In Chili there are a number of bars to drink a coffee that are known as “Coffee with legs”. This are places where men go to see women legs. I think that we still have lots of taboos. For instance, an aged woman getting out with a younger man. I am convinced that there should be more freedom, as for the idea of bars made only for women who wish to talk and have a drink. Sex has not always to be at the core, but there could be places that serve aphrodisiac beverages and where men will comfort women. I remember Jan Hoot acting as a “comforter” and that he said that he like women.
Now that Alicia talks of making real some of her spaces and environments, I remember a passage of Paul Auster’s “A man in the dark”, where the protagonist is talking about cinema and reflecting about the meaningful use of objects to express human emotions. I wonder how important are the industrial elements and the objects used for some of the artist’s projects and I ask her about that.
Your work has a strong relation with design and objects have often an important role in your installations.
For me it’s difficult to choose materials and objects, because this has to do with the alchemy of matter. I am not interested either on representation neither on metaphor, but in finding a material that may be transformed in something else, what I want to say.
Do you consider yourself as a revolutionary, an activist of the social change?
This is a conversation that I often maintain with Rikrit. He and me, we are part of a group of artists that have to do with the relational esthetics (Douglas Gordon, Tobias Rierberger, Anri Sala…). Last time we met was on the occasion of Anri Sala anniversary. Despite this is an out of fashion tendency, we come from there. First, we came from painting and we decided to do differently. It’s clear to we’re still utopic, but the fact of changing just one person it seems to us something very precious. Now it is not like during the seventies, when we wanted to change the world. Now, we settle for less…
Shall we speak about your last project, presented recently at Horrach Gallery in Palma?
This project comes from an image that I saw. Two men walking… I still believe that art may deal with those little things that happen to ordinary people. The exhibition contains common phrases which seem to me to be important and the pen-made drawings represent a way of democratization of painting. We all do of have done casual pen-drawings. This is the same that we said before about relational art and that we are against a “Holy Art” and that we try art to be many things: kitchen rags, personal objects (such as boots and dresses). It’s a way of bringing art to everyone understanding. I was very happy that Mary Pachanga, an artist from Palma that sing, came to my opening. We contacted. I will do a dress for her and she will send to me some of her lyrics. Then I will write a text on that… My work is to be used by people.
Do you think that the pandemic has increased people empathy? ¿Are we closer to each other?
I don’t think there is more empathy. The pandemic has blurred everything. Now, more than ever, you need to belong to a tribe. There is a big loss of confidence towards people, because they can transmit death.
There is no doubt that Alicia Framis is a very sensitive person with those who suffer, no matter the reason. “Cartas al cielo”, of 2012, was a postbox postal project for people who want to send messages to universe that follow the same conceptual stream of “Dreamkeeper”, of 1997, and “Whishing wall”, all of them projects who “focus on our desires, dreams and the immaterial world that we humans are made of”. All them are projects that seem more necessary than ever.
It is a common characteristic of much of Alicia Framis works to be both pieces of art as well as performances, that she may repeat several times, such as “Not for sale”, based on portraits of Thai children similar to those that disappear every year in many countries because there are people who pay for new organs. This is not an exception. The most of Alicia Framis’ projects have a strong emotional aspect and prove her commitment with denouncing unfair situations and injustices. Empathy is a constant aspect that unifies her artistic production.
Alicia, after so many years ¿do you still cry the tears of the world or have you already immunized?
No, on the contrary. One of my best friends is a real Sixties-Dutch hippy. Yesterday, while talking, she said to me that she’s very sorry to leave this world, because it’s worse now than when she arrived. She thinks that very strong issues are on the way. That money will disappear and we will be slaves. I think of the possibility that in a few years some kind of catastrophe may radically change the world. It will be very difficult to return to the way we lived before the pandemic. There are theories that predict a big shift for 2025, with seizures and changes of energy…
