General / Camins de Serp

Arxivers, oh arxivers!

Té certa conya que la celebració del World Mobile a Barcelona hagi coincidit amb la notícia del desvetllament del “Llibre Jutge de la Seu” com el text més antic escrit en català (desbancant del tron les “Homilies d’Organyà” i esmenant així una de les poques coses que tots els catalans recordàvem del col·le). Ara que els ginys de la virtualitat (i les seves abracadàbriques innovacions, la majoria de les quals són deliciosament innecessàries) monopolitzaran l’actualitat durant uns dies, resulta un bàlsam extraordinari que una cosa tan antiga com un paper mostri encara el seu poder per capgirar la història. Els llepafils (i els lectors de Quignard, entre els quals em conto) diran que això de la pàgina també és un producte tècnic de factura extraordinària… i a fe de la providència que tindrien raó; perquè, a banda de la seva complexitat matèrica, és el suport cultural més durador de la civilització.

La frase és de cunyat, ho sé, però fa pensar molt el fet que la majoria de nosaltres no guardem el nostre primer ordinador i, en canvi, mantinguem intactes la majoria dels nostres llibres d’infantesa com a element de record del coneixement pretèrit i de l’imaginari que volem traspassar a l’univers de tots els qui ens sobreviuran. La metafísica de tres al quarto ve a tomb, només faltaria, per lloar la troballa dels professors Jesús Alturo i Tània Alaix (que podreu llegir aviat a Lletres que parlen. Viatge als orígens del català: La Magrana). Però també, vist que el text fou trobat a l’Arxiu Capitular de la Seu, per celebrar la benemèrita tasca dels nostres ignoradíssims i soferts arxivers. Si Catalunya té una estima millorable pels seus bibliotecaris, la cosa encara és més bèstia amb la sectorial dels professionals que malden per conservar-nos viva la memòria documental més ancestral.

Suposo que els doctors Alturo i Alaix em permetran que lloï aquesta figura titànica de la nostra cultura com són els arxivers. Massa sovint creiem que els nostres arxivers són una gent de sang seca que viu parapetada entre papirs, però els nostres arxius són un museu de meravelles i els seus arxivers uns autèntics prestidigitadors de la cultura. Contràriament al que diu el tòpic, els arxivers no només guarden les fonts documentals més vetustes (entre les quals cal destacar les fonts que sorgeixen de les nostres institucions), sinó que també digitalitzen i treballen amb documents de caràcter electrònic. M’ho explica l’esplèndida Núria Postico, directora de l’Arxiu Contemporani de Barcelona, mentre passegem pel “seu” fons i quedo bocabadat de tot allò que s’hi amaga i del curro immens d’una professional com n’hi ha (dissortadament) poquíssimes a l’administració.

La Núria m’ensenya documents meravellosos, com una planta vuitcentista de la rambla de Catalunya, la cartilla sanitària d’una prostituta de fa més de dos-cents anys, una sèrie preciosa de cartells de l’exposició del 29 i un expedient sancionador d’un funcionari durant el règim de Franco degut a excessos catalanistes. Passejant per aquest arxiu, hom s’adona de la invisibilitat i de les condicions encara precàries amb què treballen els nostres arxivers, així com la necessitat imperiosa d’unificar les col·leccions barcelonines en un edifici més còmode i modern que ell carrer del Bisbe Caçador (un espai que l’Ajuntament podria ampliar i condicionar millor, de no viure tan interessat en els fastuosos saraus de sempre). Amics de la cultureta, esmeneu la indiferència —començant amb la pròpia— i feu cap a l’arxiu més proper que tingueu. N’hi ha a cabassos.

Avui canto la vostra feina, estimats arxivers, i us demano perdó, perquè ja té collons que no hagués visitat un arxiu del país en 43 primaveres. És espantós, és tristíssim, és una cosa patètica. A partir d’ara —arxivers, oh arxivers!— us empaitaré per guarir-me la mala consciència. Crideu-me, que vindré.

                                               *          *          *

Bernat Dedéu
Escriptor i columnista. Col·labora en mitjans com ara El Nacional, RAC1, The New Barcelona Post i Planta Baixa. Presenta i dirigeix el podcast L’Illa de Maians d’ONA LLIBRES.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close