Reconec que aquesta manera que han tingut les estàtues americanes de caure desmaiades, com es van desmaiar Lenin i Stalin amb l’ensurt de la caiguda (l’enderrocament) del mur de Berlín, m’ha remogut alguns tabús personals. Per una banda no m’agrada el revisionisme constant, que ens obligaria a canviar nomenclàtors i homenatges quasi a cada legislatura o a cada moda, però d’altra banda és saludable que després d’alguns anys les societats (les ciutats, sobretot) es preguntin si estan preparades per a canviar de referents simbòlics.
De vegades no cal tant de temps: ja el 1979 es va treure Franco de la Diagonal i es va tornar al geomètric i fredíssim nom imposat pel fredíssim Cerdà, amb la mateixa pressa que Franco va tenir en fer-ne fora el nom de Catorze d’Abril: la pressa dels canvis de règim. L’avinguda és una veritable cicatriu on es poden rastrejar els traumes històrics de la capital catalana durant tot el segle XX, inclosa l’època de la Mancomunitat, on sense fredor ni “neutrals” geometries se la va anomenar Avinguda de la Nacionalitat Catalana. Un moment, que faig un sospir, i continuo.
Només puc estar a favor del revisionisme quan els canvis tenen aquesta solidesa: victòries i derrotes clares (militars o polítiques) o bé dècades de metamorfosi que solidifiquen nous valors i paradigmes. En el cas de les estàtues americanes, parlem d’un trauma incubat des de fa segles: la repressió de les minories ètniques (negres o indígenes) com a càrrega de consciència interna que acaba esquitxant colons com Colom. El personatge que allí es veu (avui) com a pervers i genocida, aquí s’ha vist tradicionalment com a exponent de la pulsió exploradora, de la victòria de l’home sobre els límits de l’horitzó i de la voluntat de Barcelona de ser reconeguda com a capital internacional. Amb aquest esperit de l’Exposició Universal del 1888, amb un urbanisme que esculpia la Indústria i el Comerç i on es batejava la Marina, i on es feia conviure estàtues de Rafel de Casanova i de Roger de Flor al peu d’un Arc de Triomf (sí, de triomf), l’alcalde Rius i Taulet va fer erigir, per la patilla, el monument a Colom. Aquesta obra suposava la culminació de la reforma del front marítim (on, per cert, també hi havia previstos inicialment uns fanals de Gaudí) i incloïa diverses iconografies de l’Espanya confederal, bi-dinàstica, bi-sobirana, pre-Quevedo, enyorada per una ciutat que acabava d’enderrocar unes muralles humiliants, provava de superar els fantasmes del 1714 i assenyalava amb el dit més o menys cap a la globalització. Aquesta és la versió positiva de la història. Evidentment, n’hi ha una altra.
I aquí és on ens trobem: primer, el debat sobre si fem que a l’estàtua hi pesin més els horrors del colonialisme o bé les virtuts de l’aventurisme navilier, aquell esperit explorador perfectament equiparable amb l’aterratge d’Armstrong a la lluna. I, en segon lloc, si l’estàtua es considera prou icònica, tan incorporada al skyline portuari de la ciutat, com per poder permetre’ns el luxe de prescindir-ne. I davant d’aquests dilemes cal tenir en compte i comprendre tots els traumes (socials, nacionals, simbòlics) que ronden un país concret com el nostre, i no s’hi val a comprarar-los amb els traumes d’altres nacions perquè Barcelona no és les Nacions Unides i perquè això ens portaria a renegar de Roger de Llúria, de Jaume I o fins i tot de Ramon Llull com a pèrfid conversor d’indefensos musulmans. Puc entendre que Barcelona, quasi des del minut u, no tingués gaire simpaties per l’estàtua d’Antonio López. Fins i tot si Verdaguer li havia dedicat el poema L’Atlàntida, l’èpica d’un empresari “negrero” fou sempre considerada escassa i immensament superada pel majestuós monument a mossèn Cinto, que lamentablement va ser inaugurat per un dictador (coses de no anar prou de pressa) i que d’altra banda, vist d’esquena, és el nostre particular monument a Batman. L’obsessió per la correcció política, és a dir el titafredisme arbitrari que es difressa de “no voler ferir sensibilitats”, ens hauria pogut portar a no tenir cap carrer dedicat a Josep Pla ni cap estàtua de Cambó ni evidentment cap carrer Villarroel, tan militar, ell. Amb prou feines podem comptar que Salvador Dalí, tan indiscutible però tan monàrquic, acabi tenint per fi el seu merescut lloc a l’estació de la Sagrera. Al cap i a la fi, en canvi, Picasso té un passeig malgrat ser “comunista” (i jo tampoc).
Mentre es retiren bustos borbònics de la seu de l’Ajuntament però es manté el passeig Joan de Borbó, Barcelona mereix viure els seus canvis amb la mateixa vocació marbrenca de les seves estàtues. Erigir ha de ser una decisió tan sòlida com enderrocar, si no volem carrers i places líquids com els de Venècia. En el cas de Colom, em decanto per afirmar que el nostre trauma és un altre i que precisament Colom, en l’època en què va ser construït, ens marcava un camí per damunt de les nostres muralles. Colom és el nostre Eixample marítim, quasi diria que un subtil homenatge a les glòries medievals o mediterrànies, més que no pas cap invocació supremacista. A banda que és un monument bonic, i que fa bonic, i ja només això l’exculparia de qualsevol pecat. Un altre dia ja parlarem dels comptadors de nàufrags a la platja o d’aquestes pintures a l’asfalt, d’acord?
