La ‘performer’ porta al Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT) ‘Calidoscòpica’, un espectacle superb sobre les fragilitats, que ajuda a consolidar un certamen que és un molt bon inici de la temporada teatral.
Sònia Gómez va conèixer Encarni Espallargas la primavera de 2021, gràcies a un projecte liderat pels cabosanroque a l’Altre Festival Internacional d’Arts Escèniques i Salut Mental. La connexió va ser ràpida i, al cap de poc, es van posar a treballar juntes, al ritme d’una trobada setmanal. Fins que la tardor passada van estrenar Calidoscòpica al TNT de Terrassa.
Fa pràcticament un any que Gómez i Espallargas pugen a escena les seves fragilitats. La performer, la seva passió per ballar i la consciència que mai no ho fa prou bé. Espallargas, diagnosticada esquizofrènica i amb visió només a un ull, haver de viure amb els seus mals. Però aquí no han vingut a lamentar-se, sinó a exposar-se, a exhibir-se així com són. I, sobretot, a jugar.
La de La Sènia sempre ha estat una pionera. Quan ningú no parlava de les dramatúrgies del jo, quan sortir a un teatre a parlar d’un mateix, de la seva visió del món, dels propis traumes i alegries, era fins i tot mal vist, Gómez feia Mi madre y yo. Molt abans que María Hervás s’envoltés d’una pila de gent anònima a The second woman, ella va fer Experiències amb un desconegut. Fins i tot, a Moviments polítics, un xou delirant amb Txalo Toloza, va treure el seu fill de mesos. Un nen que a Calidoscòpica, dotze anys després, torna a l’escenari. Va acompanyar la mare i Espallargas durant els assajos i era ben normal que, amb la peça acabada, en fos un element imprescindible.
Al FITT, unes 300 persones van poder gaudir d’una obra que s’ha mogut poc des del TNT (Girona, Madrid i gairebé prou) i que el públic tarragoní, ben eclèctic, res a veure a l’habitual en aquesta mena d’espectacles de caire performàtic a Barcelona, va rebre amb una aclamació. Trigaran a oblidar l’Encarni, la seva veu, els plors de la Sònia, els jocs.
Calidoscòpica és una reivindicació de la normalitat, de la quotidianitat del fet teatral. I els cal ben poc per tirar-lo endavant: creativitat. Perquè la peça parla, sí, de les ferides de totes dues, però sobretot de la relació que han teixit al llarg dels anys.
Als personatges d’Oveja perdida ven sobre mis hombros que hoy no solo tu pastor soy sino tu pasto también, de l’argentí Brai Kobla, els passa més o menys el mateix. Treballen en una mena de coworking i la seva vida allà dins es va repetint com un loop incessant.
Kobla va estrenar l’obra a l’Argentina el 2019 i va rebre el premi a la Millor Dramatúrgia per la Bienal de Arte Joven de Buenos Aires. Ara l’ha remuntada per a un repartiment hispanoargentí en un mateix espai, una mena de cub sense parets de 4×4 m que em feia recordar Espía a una mujer que se mata, la versió d’Oncle Vània que Daniel Veronese ens va regalar fa una dècada i mitja al Lliure.
No tenen res a veure, les dues peces, però el mecanisme és el mateix, intèrprets que es trepitgen i es desafien. A Oveja perdida no saps mai on et trobes, al principi i al final, perquè les escenes avancen i reculen, amb matisos. Hi ha dos nois i dues noies, però el gènere queda poc marcat. I aquí és potser el toc determinant de la funció, el que la converteix en interessant.
Després de Calidoscòpica, tanmateix, el muntatge més singular del FITT ha estat Lost dog, de la companyia Cal y Canto Teatro. En primer lloc, pel dispositiu: una caseta de llauna enmig del Camp de Mart de Tarragona. Després, per la història, la d’un gos que és abandonat en una carretera poc transitada. I, finalment, per com ens l’expliquen: a través d’un petit teatret de titelles cinemascòpic on ho veiem tot a l’altura del quisso. És a dir, contemplarem, bàsicament, peus.
Lost dog és tan senzilla i espaterrant que emociona. Amb no-res, la tropa de Marcos Castro, Sofía Gómez i Ana Ortega et fiquen en un relat decebedor sobre l’espècie humana. El protagonista és el gos perdut que, un cop abandonat, fa tot el que pot per sobreviure. Li passaran mil coses i el final no és de happy end.
A la barraca de Cal y Canto Teatro hi entraven no més de trenta persones. Vam fer set passis en tot el FITT i, com bona part dels espectacles del certamen tarragoní, va omplir de gom a gom. En l’onzena edició, ja han assolit col·locar gairebé totes les cadires que ofereixen (94% d’ocupació) de més de 6.000, tot combinant nova dramatúrgia en el sentit més ample del terme. Hi cap des de Sònia Gómez a Alberto San Juan, que dissabte va fer a Tarragona un bolo de Macho grita, un monòleg força estrany, no pel quartet de músics que l’acompanya, sinó perquè el que explica no té gaire sentit més enllà de posar a sobre de la taula les barrabassades de la història oficial espanyola respecte a la feina constant dels seus governants d’expulsar gent de les seves fronteres.
Joan Negrié, director del FITT, explicava dissabte que l’any que ve mantindran el format, els espais i l’orientació del festival. Hauríem de fer el que calgués per mantenir i impulsar un certamen que és imprescindible per al teixit creatiu del país. Que Calidoscòpica hi hagi anat, ben greixat, quan només ha trepitjat Terrassa, Girona i Madrid n’és la prova.
No sé què esperen a Barcelona, València, Palma, Lleida, Olot i companyia per convidar la Sònia i l’Encarni. A Tarragona, van demostrar que el seu teatre pot agradar tothom, que és fins i tot popular. I que, segurament, entre el públic del Refugi 1 del Moll de la Costa hi havia més espectadors proclius a rebre un impacte positiu del muntatge que a cap dels teatres avantguardistes del país. Me’l puc imaginar perfectament a la Sala Tallers del TNC, fins i tot al Coliseum.
Sònia Gómez és una artista especial. Fa vint anys que aixeca espectacles a pulmó. Els millors, per a mi, són els que ha fet amb els amics, com A vore, The black body, the blue mind and the fluorescent guts, The inquisitive middle o aquell antològic Mi madre y yo. Té una ment escènica prodigiosa. A tots ens agradaria ballar amb ella.
