No podia declarar-se com a “servei essencial” perquè això hauria equivalgut a posar la cultura al nivell de l’alimentació, la gasolina o la sanitat. En cas de nou confinament total, per exemple, no era imaginable que s’obligués les llibreries o els teatres i auditoris a obrir, de tal manera que segur que algú amb coneixements jurídics devia desaconsellar dir-ne “servei” essencial. Per tant la mesura es va quedar en un (necessari) augment dels percentatges d’aforament a les sales de concerts i teatre, i amb l’afegit de la declaració de “bé” essencial. La qual terminologia, per si sola, em temo que es queda en no res. Que bravo i visca pels nous percentatges, eh? Però crec que l’essencialitat és una altra cosa.
Abans del confinament, si ens haguessin dit que un bé essencial consistia en permetre un 70% d’aforament a les sales, hauríem pensat que “vaja cosa” i hauríem afegit “tan de bo totes arribessin al 70%, fill meu!”. S’entén que ara sigui necessari establir mesures per al context excepcional en què ens trobem, però caldria que entenguéssim que la cultura no arriba encara a merèixer la consideració (ni de lluny) de “servei essencial”. Això, primera. I segona, que en termes d’aposta pública tampoc podem parlar de “bé essencial”. Un bé essencial es cuida, es promou de forma preferent, es posa al centre o al voltant del centre de les polítiques públiques, per exemple vinculant-lo encara més al coneixement, l’educació o la investigació. No sé si cal repetir la diferència de percentatge (aquests percentatges sí que són la clau del tema) de pressupost que es destina a cultura en altres països d’Europa. Només una setmana abans del confinament fèiem la manifestació del 2% a la plaça del Rei com a crit de situació extrema. Hi havia tothom (o quasi). I feia ja molts anys que s’avisava, i en aquest sentit el gran clímax argumental fou el discurs de Josep Maria Pou als premis Gaudí del 2017: va venir a dir que la gent de la cultura, en general, el que sap fer bàsicament és cultura. I que mereix poder aspirar a viure’n. I que la demanda, per cert, també hi és (per tant no és cap caprici, no és cap sol·licitud de nens mimats o egocèntrics). Per tant allò que falla estrepitosament és el mecanisme pel qual els dèficits del mercat, que hi són com en qualsevol cultura i especialment en la catalana, no són prou compensats per la inversió pública (o per la privada, o encara menys pel mecenatge). TV3 és deficitària perquè el català tendeix a ser-ho, en general, i continuaria essent deficitària per molt que es reduís la seva estructura. En cultura, la política de foment és irrenunciable. En cultures com la nostra, hauria de ser obligatòria.
Ja ho va saber veure Roosevelt en ple crack borsari del 29 (amb la seva aposta per invertir en la producció escenogràfica), o Churchill quan va posar la cultura com a raó de fons per la qual es lliura una gran guerra com la Segona. I això es pot traslladar al nostre moment de crisi econòmica, social i política actual: si no és per una cultura, per una manera de fer, per uns valors compartits, per què estem lluitant o per què estem resistint? Jo, personalment, no tinc cap raó de lluitar per cap estat propi per una simple qüestió de “millor gestió dels serveis”. No: per fer això, em poso a lluitar per competències autonòmiques com una Extremadura qualsevol. Jo sóc en aquesta lluita per un tema fonamentalment cultural, i no només de llengua sinó de valors compartits, de cosmogonia, de manera de fer, de forma diferenciada de veure el món, i vull pensar que aquesta forma singular de veure el món passa per posar en el centre de l’activitat pública (i privada) la creativitat. L’intercanvi d’idees. La sensibilitat. La imaginació, sense la qual no hi ha progrés científic ni econòmic possible. La solidaritat. La passió. El coneixement. Si Catalunya no aposta pel “soft power“, ja em diran amb quina mena d’armes pretén presentar-se al món. Amb la “garantia de bona gestió”? Amb “l’eficiència dels balanços”? Amb consellers que “estan molt presents”? Va, home, va.
La cultura no serà un bé essencial fins que el departament que se’n cuida deixi de ser vist com aquella oficina de repartiment d’ajuts per a la pobra gent que té la dèria de crear, i passi a ser una veritable conselleria del coneixement i la creativitat. Això no depèn només dels polítics, sinó també del sector privat, sovint acomplexat. Entre tots hem de configurar (quan passi aquest infern) unes indústries capaces de produir material de primera qualitat i d’exportar-lo amb tot l’orgull al món. Tothom ho ha de fer bé, vam quedar al recent debat sobre el tema al “Riudelletres” de Sant Pere de Riudebitlles: els artistes, els primers. Però la diferència abissal entre el foment de l’activitat a la resta d’Europa, i la nostra, em fa aixecar el dit per advertir que ni de lluny, però és que ni de lluny, ens trobem davant d’un bé considerat essencial. I ei, és que tampoc cal que ho sigui: només cal que se’l tracti amb justícia i s’hi aposti amb convicció. Qualsevol alternativa ens porta a la tristesa, a la grisor, a l’uniformisme i a obrir ampolles de cava perquè ens deixen omplir un 70%. Gràcies, moltes gràcies, molt sincerament. Però que sàpiguen que un bé essencial no és això. I que, per tant, es poden estalviar la terminologia.
