La ciència travessa les nostres vides. De fet, és part de nosaltres, perquè som nosaltres, humans, qui la fem. No és afer d’individus aïllats ni de déus, sinó de comunitats i d’esforços comunitaris. En general, però, no en som gaire conscients en el dia a dia i ens pot semblar estranya quan se’ns revela. Encara hi ha qui, fins i tot, deshumanitza la ciència i, potser pitjor, qui la divinitza. Aleshores, per una cosa o l’altra o alternativament per les dues, tendim a posar-la en dubte. Justament, però, quan volem penetrar en la comprensió i el coneixement del que ens envolta, la mateixa ciència ens mostra que el dubte és ineludible.
No hi ha ciència sens dubte; la incertesa és al rerefons de la seva natura. Les prediccions científiques, a voltes tan espectaculars, provenen, sempre, de l’acceptació de la incertesa, el pas previ al seu estudi exhaustiu, l’eina que planeja el camí a l’obtenció dels resultats, de cada certesa, cada predicció, cada coneixement, i alhora ens adreça la mirada vers nous oceans de dubtes. Sembla contradictori. Tanmateix, l’univers, la nostra casa, el nostre cos -potser nosaltres som part del seu pensament-, sembla, al menys, per ara, essencialment incert i imprevisible.
Filla d’aquesta incertesa profunda, però també de la compulsiva necessitat de respostes immediates induïda per les estructures dominants, la crisi sanitària que patim i no sabem bé quan ni com acabarà ens ha posat davant qüestions fonamentals que, per fi, encara incapaços de plantejar amb prou consistència, sembla que hem entès d’importància crítica. L’emergència climàtica, el dret a la vida i a la mort, a la salut i a l’alimentació, a l’envelliment digne i a la igualtat, el nostre lloc a l’univers, els seus límits, els nostres, els de la matèria i de la vida, són afers científics, però no són tan sols dels científics, en el passat, ‘bruixots’ amb accés privilegiat a coneixements arcans. Ho són de tots, de les societats i les cultures que construïm. Desconeixem el que volem i encara més el que ens convé. Ningú no ens ho dirà. Ens cal compartir el coneixement. Ciència, ens cal; i ser-ne conscients que ella, l’art i les altres actituds humanes i formes de pensament són part de nosaltres i nosaltres part d’elles. Ens cal recerca científica, personal, social, artística; i, sobretot, que sigui comuna i contrastable.
Del 8 al 13 de Juny, la Biennal Ciutat i Ciència 2021 articula una interessantíssima col·lecció de propostes de reflexió sobre els coneixements científics, llurs implicacions ètiques, la relació amb l’art, la societat i la política. Una bona part de la programació inclou activitats artístiques que fan atractius els detalls sovint àrids del pensament científic. Tantes són les propostes, que només a joc de daus puc ara triar-ne unes poques. De la mateixa forma que aquestes obres d’art es nodreixen de ciència i la glosen, esperem que els descobriments bastits de pensament artístic no triguin gaire.
CosmoCaixa presenta el dia 8 de Juny l’exposició Les Arts al CERN: quan les arts i la física de partícules topen. Les 14000 persones que integren el CERN, el laboratori de partícules més gran del món, treballen coordinades en experiments, molts, basats en xocs de partícules llançades a grans velocitats. Generen així partícules noves, a voltes exòtiques, i llur existència, gairebé sempre, preguntes de resposta difícil que suggereixen el plantejament de noves experiències. Des del 2019, l’Ajuntament de Barcelona i l’ICUB col·laboren amb el CERN en la convocatòria del Premi de Residència Collide, amb la intenció que el xoc entre art i ciència generi propostes innovadores. La guanyadora de la primera edició del premi va ser Rosa Menkman, de qui l’exposició comissariada per Mónica Bello, Pau Alsina i Irma Vilà presenta Whiteout. La mostra inclou a més Ionize, ionize, d’Alan Bogana, Throug the AeGIS, de Semiconductor (Ruth Jarman i Joe Gerhardt) i Mass, de Pierre Pauze i June Balthazard, que poua en el descobriment l’any 2012, als laboratoris d’altes energies, del bosó de Higgs, dit partícula de Déu, a la llum de l’èter i l’escala de l’infinitament petit, on el buit no és buit.
De l’univers i la natura de la matèria que el compon, la biennal ens porta al domini de l’ecopolítica amb Reset Mar Menor. Laboratori d’imaginaris per a un paisatge en crisi, de Lalalab (Clara Boj i Diego Díaz). El dia 8 presenten a l’Institut de Ciències del Mar un projecte interdisciplinari de recerca des de la perspectiva de les arts visuals i el seu encreuament amb altres disciplines com a detonants per al pensament, l’acció crítica i la creació de relats alternatius, on artistes, científics, científiques i plataformes ciutadanes hi participen a fi de considerar de manera col·laborativa la gran riquesa mediambiental d’aquest entorn tan especial, enfrontat avui a una degeneració extraordinàriament greu i preocupant.
El viatge del coneixement du l’endemà la poesia visual al Born – Centre de Cultura i Memòria, on José García Obrero, Ángel Ramírez Troyano i Domestic Data Streamers presenten AmodiBCN – Troballes poètiques – Barcelona entre l’amor i l’odi, conversa creuada entre formes vàries d’interpretar i crear el món, on una anàlisi sociològica de Domestic Data Streamers ofereix dades a creadors i creadores que realitzaran llurs aportacions individuals en diàleg amb la ciutadania. Podríem pensar que el coneixement no té límits. Els de les formes naturals, de la creativitat humana i l’artificial, la possibilitat d’una altra química per a la vida o, inclús, d’una altra música, són qüestions que, des del coneixement físic, matemàtic, biològic i computacional, Ricard Solé tractarà el dia 13 a la Plaça Joan Coromines, a Ciència, art i complexitat: el joc del possible.
Si la ciència, que explora els principis d’organització dels sistemes vius i no vius, estudia els límits del possible, l’art és apel·lació universal a l’inefable i a tot allò que somiem il·limitat, sense forma ni contorn.
