El Caspolino era una fira diminuta que hi havia en una placeta del barri de Gràcia de Barcelona amb uns cavallets que giraven. Una mica de màgia en el tràfec de la ciutat. L’alegre i divertit nom de Caspolino, malgrat les ressonàncies de circ o de conte, simplement corresponia al gentilici de Casp, població nadiua dels immigrats que van muntar les atraccions. Allí dins, en el bar, Salvador Puig Antich es va deixar la documentació, circumstància que, al capdavall, va propiciar la seva detenció.
Les atraccions del Caspolino van desaparèixer no fa gaire i, allà on hi havia hagut un bocí d’encís, enlairaren el Col·legi d’Economistes, un edifici fred, que recorda una resistència elèctrica.
L’antic Caspolino es trobava a la plaça de Gal·la Placídia, un personatge històric, una patrícia romana, filla d’emperador, que va viure a Barcelona després de ser segrestada pels visigots. Arribà a ser l’esposa d’Ataülf i regent de Roma.
Segons la tradició, Gal·la Placídia és enterrada a Ravenna, ciutat adriàtica del nord d’Itàlia declarada Patrimoni de la Humanitat pels seus monuments paleocristians. L’emperador Flavi Honori va fer de la ciutat la capital de Romà al 404, ja que estava millor protegida. Més endavant, Ravenna va arribar a ser una important ciutat bizantina gràcies a Justinià, que procurà reconquerir Itàlia des de Constantinoble. L’emperador d’Orient, ortodox fervent, hi manà construir edificis importants decorats amb mosaics de valor extraordinari que il·lustren la Gràcia Divina. Ravenna, com a ciutat imperial, va viure una autèntica edat d’or, sumptuosament decorada de rajoletes.
A la contemporaneïtat, els mosaics han quedat restringits gairebé als banys, però durant el modernisme, van tenir una gran revifada. L’artista del nostre país més destacat en aquesta habilitat va ser Lluís Bru, un creador preciosista que guarní Barcelona de tessel·les. No tothom podia anar a Constantinoble a extasiar-s’hi amb els vestigis d’aquest art. Precisament, Bru, al 1904, va anar a Venècia per formar-se en les tècniques del mosaic. Per força havia de visitar també Ravenna. Bru és la referència, l’home-mosaic, a la ciutat comtal.

En els seus inicis, Bru va ser escenògraf. El 1901, pintà escenes d’òpera per al Liceu. A l’arxiu municipal d’Esplugues es conserven les de la representació de Hänsel i Gretel. Però no trigà en enamorar-se d’aquell vell art de l’enrajolat romà. I va començar a rebre encàrrecs de Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch. Bru és l’artífex dels mosaics bellíssims de l’Institut Pere Mata, de Reus; de la casa Lleó Morera o l’Hospital de Sant Pau, a Barcelona. Al Palau de la Música Catalana realitzà tota la decoració de mosaics i trencadís -la desconstrucció dels mosaics-, els quals, juntament amb els vitralls d’Antoni Rigalt, imprimeixen la personalitat de l’edifici i l’exalten fins al paroxisme.
Bru recobria columnes, sostres i sòls amb dissenys de mosaic espectaculars. Fàbriques, botigues, farmàcies es van bizantinitzà, encara que la gent només veia un art nou, el modernisme. I és clar, no podien faltar-hi tampoc els temples. Com el de Sant Josep Oriol o el del Tibidabo. I, especialment, l’església dels Carmelites de la Diagonal.
Aquests darrer es un edifici historicista, d’aire grec, inclòs a l’inventari del patrimoni arquitectònic. S’enlaira a Diagonal amb Roger de Llúria, projectat al 1910 per l’arquitecte Domènech i Estapà i acabat més tard per Domènech Mansana.

La planta basilical de l’església està formada per una nau central de grans dimensions i dues naus laterals més reduïdes. El creuer està rematat per una gran cúpula. La meravella és als absis i murs decorats amb un bé de déu de mosaics d’inspiració romana d’Orient mixturitzats de modernisme. Un consolat de Ravenna a Barcelona. Això sí, tot s’ha de dir, l’espectacle de la seva contemplació resulta més fascinant quan el temple surt del recolliment de la penombra.
Lerroux, aquell polític populista i oportunista, conegut com l’emperador del Paral·lel, va escriure el 1906 el Manifiesto de los Jóvenes Bárbaros, que deia així: Rebelaos contra todo: no hay nada o casi nada que sea bueno. No hay nada o casi nada que sea justo. Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, destruid los registros de la propiedad y haced hogueras con sus papeles para que el fuego purifique el infame sistema social. Hay que hacerlo todo nuevo, con lo que quede de los viejos edificios derruidos, pero antes hace falta la catapulta que haga caer sus paredes.
En un dels tres incendis que patí l’església dels carmelites de Diagonal durant la guerra del trenta-sis, la comunitat, alarmada, avisà els bombers, ja que els mosaics havien quedat ennegrits i fumats. Els bombers es limitaren a netejar amb esponges i aigua sabonosa les superfícies recobertes de mosaic que, davant l’astorament de tothom, lluïren més brillants que mai, amb més matisos i amb tonalitats inèdites. El mosaic s’havia recuit pel foc i havia adquirit una nova pàtina, una prova de la durabilitat de les rajoletes.

Ravenna, molts segles abans, també havia estat assaltada pels bàrbars, però l’esperit de la bellesa hi continua en els seus mosaics, per qui vulgui visitar-la; com també hi és ben present en les decoracions originals i delicades d’un gran artista, Lluís Bru, que reescenificà Constantinoble al nostre país.