La cineasta catalana fa història a Berlín amb ‘Alcarràs’, la primera pel·lícula en català que guanya l’Os d’Or de la Berlinale, la fita més important de la cinematografia catalana fins al moment. La pel·lícula, una història sobre la família i la pagesia, ha captivat premsa, públic i jurat.
Carla Simón (Barcelona, 1986) acaba de protagonitzar un moment històric que va més enllà d’una gran fita personal o professional —que també ho és. L’èxit a la Berlinale, on Alcarràs ha estat l’obra guanyadora de l’Os d’Or, és ja història de la cinematografia catalana, en majúscules i per haver arribat on ningú abans ho havia fet, convertint-se en la primera pel·lícula rodada en català que triomfa en un gran festival internacional. Un triomf que és una inspiració, un convenciment i una reafirmació que demostra que és possible viure i crear en una llengua com la nostra, amb autenticitat i honestedat, amb l’aval de la feina ben feta.
Alcarràs, que s’estrenarà a les sales de cinema del país el pròxim 29 d’abril, és una història sobre la família i la pagesia, sobre el paisatge humà i físic i el pas del temps. Hi veiem l’últim estiu de recollida del préssec d’una família, en una ocupació que serà substituïda pel negoci, sobre el paper molt més lucratiu, de les plaques solars. Un llargmetratge que ha commogut la Berlinale i que és una reconnexió amb la terra, amb els presseguers del lloc on Simón va créixer, amb els lligams que s’estableixen i se’n deriven i que fan que el film tingui un missatge innegablement universal. “Voldria dedicar aquest premi a les petites famílies de pagesos que conreen la terra cada dia i fan possible que aquesta fruita arribi als nostres plats”, deia, emocionada i radiant, en el discurs d’agraïment a Berlín, amb el gruix de l’equip present. “La manera que tenen de fer agricultura és, avui en dia, una forma de resistència”.
Decidida i humil, sense fer-ne escarafalls i amb total normalitat, aquesta forma de resistència que la directora catalana destacava és, també, el camí que ha triat per fer cinema i mostrar-se al món. El gran èxit d’Estiu 1993 va ser profètic d’allò que havia de venir. Estrenada el 2017, també va rebre un aplaudiment unànime de crítica i de públic, deixant tothom meravellat per l’artesania precisa a l’hora d’explicar-se, per tenir l’aroma d’aquells clàssics que et colpegen l’espinada per canviar-ho tot. I per connectar-nos amb sentiments profunds i gens impúdics. De manera fulgurant, Carla Simón consolidava l’aposta artística de tota una generació de cineastes —la majoria dones— que parlen amb valentia i honestedat d’assumptes personals i d’històries properes, crues i austeres en la forma, però molt convençudes del missatge i les intencions. I que tenen un recorregut d’abast global.
La connexió berlinesa, una gran història d’amor
L’èxit d’Alcarràs a Berlín ha estat fulgurant, d’arribar i moldre, de manera literal. “Tot ha anat molt ràpid”, tal com confessava la mateixa cineasta després de rebre el guardó. El dimarts es presentava, en la projecció al festival, i “va arribar molt justa”, sense la producció final feta. “Per molta gent de l’equip, la primera vegada que veien la pel·lícula va ser el mateix dimarts”. I dimecres li donaven l’Ós d’or. Expliquen els que hi eren que les reaccions a la sala de premsa després que el president del jurat, M. Night Shyamalan, digués la guanyadora van ser d’eufòria i felicitat, amb crits i aplaudiments. Els mateixos aplaudiments i entusiasme que hi havia hagut el dia abans després de la projecció.
La connexió entre Simón i Berlín és evident, i ve de lluny. El certament de la capital alemanya sempre ha portat alegries a la realitzadora. L’any 2015, la Berlinale la va acollir al Talent Campus quan només havia fet curtmetratges i era una autora encara per consolidar. L’aposta es va redoblar el 2017, quan van reconèixer Estiu 1993 amb el premi a la Millor Opera Prima i el de Millor pel·lícula de la secció Generation Kplus. Els dos guardons van ser el millor llançament possible per un film que després aconseguiria la Bisnaga d’Or a Màlaga i diversos premis Gaudí, Goya i Feroz. Fa dos anys, la Berlinale acollia Alcarràs, quan era un projecte, al mercat de coproduccions, amb una història que culmina amb el premi gros d’enguany. La llista de premis, però, no s’atura aquí. Acostumada a fer història, Simón també té el Premi Ciutat de Barcelona (2018) i compta amb l’honor de ser una de les creadores més joves en tenir el premi Nacional de Cultura que dona el CoNCA (2020). I només té 35 anys.
Un camí eficaç i vibrant
Amb Estiu 1993, Simón no va triar el camí més curt, però sí el més eficaç i vibrant. Com a autora va aconseguir explicar-se, fer memòria, fer-nos partícips, acollir-nos en el miracle de la vida, seduir-nos fins a arribar al moll de l’ànima. I ho va fer des d’un lloc on pocs gosen arribar. El material del seu primer film era complex de tractar, per viu i sentit, per proper i cru. Però Simón va demostrar que no hi havia raons per al drama lacrimogen i va defugir el sentimentalisme fàcil, va expulsar totes les lamentacions, centrifugar els plors i la quota tenebrosament edulcorada que il·lumina la majoria d’històries que volen explicar el mateix que ella.
Com a espectadors privilegiats d’una creadora privilegiada, Simón deixava que fóssim nosaltres els qui haguéssim de prendre partit o fer concessions, d’estimar o de lluitar. I ho va aconseguir sense avorrir-nos, fent-nos sentir feliços de gaudir d’aquesta nova generació de cineastes catalanes que han vingut per capgirar-ho tot. L’èxit a la Berlinale 2022 hi posa la rúbrica.
A Berlín no només premien una mirada única i un gran equip, sinó també una manera de fer i de transformar la vida en art. A través de la bona feina, l’honestedat, la humilitat i senzillesa. Com ho fan els recol·lectors de préssecs i els pagesos. Amb discreció i amabilitat, amb els peus a terra i cap mena d’arrogància ni sobreexcitació. Que sigui per molts anys, de bona feina i grans pel·lícules.
