Tres estudiosos de les festes de Sant Joan de Ciutadella, Miquel Anglada, Josep Mascaró i Josep Pons Marquès, publiquen «Les carotes de Sant Joan» (Jamma), el primer recull fotogràfic i documental exhaustiu sobre aquest element protagonista dels jocs medievals.
Poques festes són tan especials, tan màgiques, tan viscudes, com les festes de Sant Joan de Ciutadella. Epopeia taumatúrgica en la qual tot un poble, es reconcilia cada solstici d’estiu amb els cicles de la vida.
La gran festa dels ciutadellencs, obra harmoniosa d’èpiques narratives, desplega el dia de Sant Joan una mítica paleta de colors i flamades. Al seu centre emergeixen, com una font de poder inesgotable, els Jocs des Pla. Les provatures que se celebren al port vell i que tenen el seu origen en les justes i els torneigs medievals, representen la manifestació més gran d’un poble que serva a les mans un tresor gran i antic.
Sota els segles plegats de tradició, els jocs de córrer l’ensortilla, córrer abraçats i rompre les carotes atreuen tots els anys prop de 30.000 persones a la colàrsega de Ciutadella.
Enmig dels pàl·lids focs de la nit, els jocs eqüestres del Pla de Sant Joan regalen a la lluna moments d’una bellesa i plasticitat indescriptibles. Les provatures que cavalls i cavallers ofereixen al gaudi dels sentits no van néixer, però, amb les festes de Sant Joan. Totes les dades a l’abast indiquen que la seva incorporació a la festa es produeix en un moment posterior per tal de donar-li brillantor i com a divertiment.
Origen
L’origen, efectivament, podria respondre a la representació festiva dels tornejos medievals que es posaren de moda a tot Europa durant els segles XV a XVII. Representacions d’aquests tipus se’n troben, de fet, en actes importants, com el naixement de la infanta Anna el 1602 o la visita del príncep Lansgrave el 1643.
Els jocs que s’hi celebraven eren el de les lladrioles, el de córrer canyes, el de l’estaferm i el de l’ensortilla, entre d’altres. Alguns han desaparegut, però d’altres encara avui es duen a terme al mateix escenari, on sabem que ja l’any 1661 s’hi celebraven. Un d’ells, i també un dels més populars, és el de ‘córrer ses carotes’. Es tracta d’una evolució del joc de ‘tirar-se lladrioles’, en què un cavaller proveït de diverses d’aquestes petites peces de ceràmica sense coure, corria a certa distància i les llençava a l’altre cavallers, el qual les aturava amb l’escut.
Al llibre «Reseña de la Fiesta de San Juan Bautista», de 1868, Rafel Oleo i Quadrado conta que si al final de la carrera no s’havia pogut rompre la carota, ambdós cavallers podien intentar-ho de nou en la tornada. O sigui, en funció de com anàs el joc, es corria en doble sentit. Una pràctica, aquesta, perillosa, com demostra l’accident que va succeir l’any 1818. Aquest any dos cavalls que corrien a galop estès en sentit oposat es van envestir de cara «quedando muertos en el acto y los ginetes muy estropeados». Un dels cavallers moriria, de fet, poc després a causa de les ferides.
La perillositat de les corregudes ha provocat força incidents, amb ferits de diversa consideració i víctimes mortals. Al marge dels episodis històrics de prohibició, en ocasions els Jocs han estat apunt de desaparèixer.
Recull
D’aquests jocs -en concret, del de les carotes-, se n’ocupa el llibre que acaben de publicar tres investigadors i estudiosos autodidactes de la història i curiositats de la festa -Miquel Anglada, Josep Mascaró i Josep Pons Marquès- amb el títol de «Les carotes de Sant Joan», dins de la col·lecció Jamma.
Es tracta d’un recull fotogràfic i documental únic sobre aquest element protagonista dels jocs medievals que s’ha mantingut a través dels segles al Pla dels Horts, i la seva història. La compilació de carotes comprèn majoritàriament des del primer terç del segle XX fins al 2022, tot i que n’hi ha algunes de prou antigues, com les de 1818 o les carotes del lloc de Son Granot, propietat de la família Squella, de 1869.
Com recorda el periodista i poeta Bep Joan Casasnovas al pròleg del llibre, tot recordant l’accepció de la paraula que en fa el Diccionari Català-Valencià-Balear, carota és una «peça de fusta ovalada que a una cara té pintada una caricatura i a l’altra té una ansa, i l’empren en la festa de Sant Joan a manera d’escut que ha d’ésser romput a cops de puny». I hi afegeix l’autor: entre dos cavallers que corren en paral·lel al galop estès. La carota es pot rompre amb el puny, amb una pedra o també amb una lladriola.
Miquel Anglada, coautor i editor del llibre, explica a EL TEMPS DE LES ARTS que tot i que el projecte es va començar a gestar fa més d’una dècada, no ha estat fins fa cinc anys que els autors han posat fil a l’agulla per enllestir l’obra. Anglada admet que ha estat una feina «molt dura, molt pesant i molt desgastadora, però creiem que ha valgut la pena». Els autors no descarten, de fet, fer-ne una nova edició incloent-hi les errates que es vagin detectant amb el temps».
Protagonisme
Les carotes han agafat protagonisme en les dècades més recents. L’exhaustiu inventari que presenten Josep Mascaró, Josep Pons Marquès -fill del recordat Bep Padet, autor del cèlebre estudi «Origen religiós de les festes de Sant Joan», i Miquel Anglada- és especialment prolífic a partir dels anys vuitanta del segle XX. De fet, si abans de bienni en bienni repetien autors com en Mollet, Jaume Bagur Arnau o el pintor Torrent, en les darreres dècades els artistes han estat diversos i amb estils heterogenis. Com explica la periodista Laura Bañón, «aquesta diversitat contemporània d’autoria ha enriquit les carotes com a obra artística, tot i ser peces d’art efímeres, que acaben essent rompudes als Jocs des Pla, excepte les dues que cada any són indultades» [pel Caixer Senyor, que presideix la qualcada].
Quan s’apagui, per fi, el fulgor de les curses, Sant Joan desfilarà per l’horitzó i s’emportarà amb ell ensortilles i carotes. Serà una desaparició temporal. D’aquí a 365 dies, els cavalls es tornaran a alçar dempeus enmig de la xardor de terra trepitjada i els xàfec polsós dels carrers.
Pocs autors, com el desaparegut poeta Joan Francesc López Casasnovas, han glosat la bellesa de la festa de Sant Joan: Crit de festa/glop de vida arrossega sa Qualcada… Alts Caixers de Sant Joan, cavallers d’una Croada… Per carrerons laberíntics/la sang bull/la joia passa… A l’estrep de la nit/la lluna canta…”.
