Les cobertes dels discos de vinil han projectat les principals tendències i estètiques al llarg del segle XX. Una exposició recorre la història gràfica d’aquest producte de consum transformat en objecte de seducció.
Quan en 1940 el dissenyador i director artístic de la Columbia Records Alex Stenweiss va decidir posar-li cara i ulls, és a dir imatge gràfica, a les fins ara anodines cobertes de discos de 78 revolucions no es podia imaginar l’enrenou que estava a punt de desencadenar. L’eixida del primer disc, amb les reticències de la discogràfica que tem un encariment del producte, es produeix amb un disc de cançons del tàndem Richard Rodgers i Lorenz Hart. Els temors de la Columbia queden aviat oblidats quan les vendes de discos comencen a pujar gràcies al “descobriment” de Stenweiss. Al llarg de diverses dècades el dissenyador crearà una sèrie de cobertes tan pel que fa a discos de música clàssica, jazz, comèdia musical i altres gèneres que obriran la porta a altres dissenyadors i discogràfiques. La transformació del disc de vinil en objecte de desig.
La galeria londinenca The Photographer’s Gallery exposa aquests dies una gran mostra amb el títol For the Record; Photography and The Art of the Cover Album del col·leccionista francès Antoine de Beaupré que des de fa anys passeja el seu extens arxiu discogràfic pel món. L’exposició recorre la història gràfica del disc de vinil al llarg d’una bona part del segle XX a través de dissenyadors, fotògrafs i altres creadors plàstics. El treball d’un fotògraf com Lee Friedlander per al segell Atlantic Records i els seus retrats de musics com Ray Charles, Miles Davis, John Coltrane, entre d’altres, o les col·laboracions puntuals d’un fotògraf com Richard Avedon creant algunes de les cobertes més distingides dels anys seixanta com la fotografia del duo Simon and Garfunkel per a l’àlbum Bookends o Joan Baez per al disc Farewell, Angelina en són una mostra. O el d’un fotògraf com Jerry Schatzberg amb Bob Dylan en el període de transició del músic, del trobador folk a l’estrella pop.
Les satisfactòries i creatives relacions entre fotografia i disc de vinil tindran un apartat i moment especial en el treball del fotògraf d’origen alemany Francis Wolff per al llegendari segell de jazz Blue Note. L’associació del fotògraf i el dissenyador gràfic Red Miles produeix una col·lecció de cobertes icòniques que resten com un dels grans treballs creatius de la segona meitat del segle XX. Com assenyala l’editor Felix Cromey al llibre The Cover Art of Blue Note Records “Miles va aconseguir que la coberta transmetés allò que el comprador del disc esperava escoltar”. La influència de Miles es pot rastrejar en el treball d’un creador com Jordi Fornas i les seues epifàniques cobertes per al segell Edigsa al llarg dels anys seixanta.
Fotògrafs com Irving Penn, David Bailey, William Klein, Elliot Erwitt , Andy Warhol o entre nosaltres Oriol Maspons, Colita, Toni Catany, Leopoldo Pomés, entre d’altres, deixen la seua empremta sobre el disc de vinil. Les cobertes de Warhol, la banana pop de l’àlbum de la Velvet Underground o els pantalons vaquers-amb cremallera inclosa- del disc Sticky Fingers dels Rolling Stones impacten en la indústria discogràfica i en el paisatge social. Els seus rivals, The Beatles, faran un altre tant amb les cobertes de The Sergeant Pepper’s obra dels artistes Peter Blake i Jan Haworth, que sorgeix com l’Everest de la cultura pop dels anys seixanta o la coberta, en aquest cas en un estil minimalista i conceptual- enfront del barroquisme de Sgt Pepper’s– la imatge blanca i despullada d’allò que coneixerà com l’Album Blanc dels Beatles. Una coberta que reflecteix la progressiva sofisticació del grup, ara molt lluny d’aquelles imatges naïfs dels primers discos.
L’exposició londinenca visualitza el treball d’estudis de disseny com Hipgnosis al servei de grups com Pink Floyd o Led Zeppelin i les seues cobertes surrealistes i fantasies utòpiques. O des d’una fotografia d’accent documentalista i de denúncia, les cobertes del segell Yazoo, especialitzat en jazz, blues i folk, amb fotografies de Dorothea Lange i Jack Delano. Hi ha també pel que fa a la coberta discogràfica la simbiosi entre el fotògraf- ací una mena de Pigmalió gràfic- i l’artista com la parella formada pel fotògraf Jean Marie Périer i la cantant Françoise Hardy, Grace Jones i el creador i fotògraf Jean-Paul Goude o Steven Meisel i Madonna.
Entre nosaltres, en aquesta relació fructífera entre vinil i disseny gràfic, cal assenyalar, pel seu caràcter excepcional, el treball del dissenyador Enric Satué per al segell Puput, una col·laboració que malgrat la vida efímera del segell, va deixar una col·lecció de cobertes amb artistes diversos dels Països Catalans: Guillermina Motta, Remigi Palmero, Núria Feliu, Alimara, Traginada, Carles Barranco, Aplec, Mary Santpere, entre altres, i conreu dels diferents gèneres musicals, cançó, folk, comèdia musical pop, etc.
Les propostes gràfiques de Satué, quasi mig segle després continuen sorprenent per la seua audàcia- la coberta del disc Miralls amb un text de Joan Fuster quasi com a titular- o l’exquisida utilització de diferents fonts gràfiques com els papers de taronges per als discos d’Alimara. Un altre cas d’excepció són les cobertes nascudes de la relació entre creador musical i creador plàstic com el cas de Raimon o Maria del Mar Bonet amb Joan Miró. Una col·laboració que pel que fa a Raimon ha tingut la seua continuació amb artistes com Antoni Tàpies, Andreu Alfaro o l’Èquip Crònica. O la del pintor Manuel Boix i el grup Al Tall que ha assenyalat la discografia del grup.
