Natàlia Garriga és una aposta potent, sòlida, una garantia: a mi en tot cas em tranquil·litza. “Coneix bé el sector”, n’escriuen: en dono fe. Recordo que en la seva època de gerent de l’ICEC era la gran solucionadora, la que construïa realitats darrere de les idees més o menys genials i més o menys improvisades que li presentava la política del moment. Coneix el sector i coneix l’Administració pública, i també té aquella vareta màgica que tenen alguns gestors per resoldre problemes que semblaven irresolubles. N’hi ha més que no ens pensem, d’aquests gestors públics: jo hi he vist prodigis que m’han tret tot escepticisme envers la professionalitat existent a l’Administració.
Ara bé: la seva antecessora també coneix bé el sector, així com anteriors caps d’aquesta cartera, i diria que comença a aparèixer com a força insuficient això de “conèixer el sector”. De fet, com a expressió, em grinyola. Aplicat a la cultura, em ressona massa a “tindrà el galliner controlat perquè els coneix a tots, aquests del mundillu“. I és clar: aquest paternalisme comença a quedar molt passat de moda. Però és que, de fet, a mi, com a ciutadà, m’insulta.
La consellera Natàlia Garriga va apressar-se, per sort, a deixar clar en una piulada que no es tracta només de “conèixer” o de “cuidar” el sector: concretament, va escriure: “Treballarem al costat del sector cultural per a la seva reconstrucció i per una ciutadania creativa, crítica i empoderada”. Encara és aviat per jutjar la seva tasca, com a primera consellera d’ERC després de Joan Manuel Tresserras, però amb aquesta afirmació semblava que em llegia el pensament. Podríem trobar-nos, per primera vegada en molts anys, davant d’una consellera conscient que la cultura és una necessitat ciutadana i no només l’afer d’un sector? No un comissariat que es faci l’amo del corral (i que posi majúscules a la paraula “Cultura” i a la paraula “País”, això sí), sinó algú que visualitzi una ciutadania creativa, crítica i empoderada. Aquesta invitació a la proactivitat, i no a la passivitat o al “consum” (o al simple “accés a la cultura”), hauria d’augurar bones notícies. Si hi sumem el compromís del 2% cultural, la demanda que fèiem a la plaça del Rei una setmana abans d’adormir-nos en les pandèmies, podríem començar a observar canvis importants. Estarem atents a les pantalles.
“La cultura és un bé essencial”, ens han repetit durant aquest any víric i epidemiològic: això ha significat poder obrir els teatres i auditoris fins a uns determinats percentatges, tenir les llibreries entreobertes, és a dir, mantenir unes constants vitals estables dins del coma profund. Això, que està molt bé, de cap manera és considerar la cultura un bé essencial. I molt menys un servei essencial. Si alguna cosa demano a la nova consellera és que torni les paraules al seu sentit, i que, si realment hem de considerar la cultura com un bé essencial, no ens conformem a notar com cau el fil d’oxigen de la respiració assistida. Les idees de Tresserras passaven (i passen) molt per posar el sector audiovisual en el centre, i a mi em sembla fonamentalment bé si és que encara som a temps de corregir la secular manca d’aposta dels últims anys per aquest àmbit tan i tan estratègic (i sempre que no es tractés d’una manera de dissimular el control polític sobre els mitjans de comunicació). No sé si la consellera hi està a temps, no sé si ho té al cap, no sé si és possible. Em temo que el hub audiovisual peninsular s’ha concentrat a Madrid, en una època en què les plataformes podrien obrir com mai els nostres talents al món. I el que ja no serà possible serà unir la cartera amb la d’Ensenyament o la d’Universitats i Recerca, que hauria estat per mi el començament d’alguna cosa important (i lògica). Però, en fi, confio que tot arribarà.
“Conèixer el sector” és una frase que no s’acostuma a fer servir per als consellers de Polítiques Territorials, o de Sanitat, o d’Ensenyament: com a màxim del doctor Argimon es diu que és un professional, un molt bon professional, o un coneixedor de la matèria: però no del “sector”. Aquest sectarisme ocult dins la paraula em sembla sospitós, gremial, de vegades quasi corporatiu o de connotacions sindicalistes. Benvinguda sigui tota millora en el tracte d’un sector professional que, sí i amb totes les lletres, viu en una precarietat excessiva i un insuficient reconeixement social. Però molt millor, infinitament millor, si es posa el protagonisme de les polítiques en el destinatari i no en l’intermediari, de la mateixa manera que no es fa política sanitària per als metges o per als hospitals, sinó per als pacients. Qui ha perdut massa centralitat en les polítiques culturals són els ciutadans, i encara no sabem si tenir un teatre a cada capital de comarca té sentit o no, o si els barems per a quantificar les assistències de públic i les demandes de contingut són les correctes. Quan no sabem aquestes coses ens trobem que es bloquegen iniciatives com l’Hermitage sense tenir cap idea que la pugui igualar o substituir, i si la cosa acaba en mans d’Ada Colau s’opta per asfixiar la iniciativa privada i problema resolt. Dit d’una altra manera: si no sabem què volem i si no tenim manera i mètode de saber què volem, la política cultural cau en l’autoritarisme o en el dirigisme o en la buidor. Que acostumen a ser termes força sinònims.
Un cop “conegut el sector”, que en efecte és una cosa fonamental, potser que tinguem idees. Sé que costa molt i sé que el marge és petit, però si algun departament pot retornar cert orgull al país per damunt de les ferides que hi ha deixat la política (la bona i la dolenta) és el de Cultura. Recosir, diuen. Refer-nos, proclamen. Aixecar el cap, declaren. Hauria estat bé que la cultura disposés d’una estructura més ambiciosa i central dins del Govern, però en tot cas la nova consellera sembla tenir clar que això no és un sector, sinó un organisme viu. Se l’ha de deixar respirar i se li ha de donar espai, mitjans i prestigi, i posar l’epicentre de tot en els ciutadans. No mantenir en vida un “sector” com si fos una planta, sinó donar-li veritable autonomia —què dic autonomia… independència! Estimular la seva expansió amb la màxima naturalitat. Tot el que tingui a veure amb fer un estat propi, si és que ha de ser, té l’origen en la cultura. Si això funciona, si això té bona salut i bones idees i mitjans i si es posa en mans d’una ciutadania creativa i empoderada, creguin-me que això de tenir un estat serà només qüestió de temps.
