Opinió

“Coneix el sector”

Natàlia Garriga és una aposta potent, sòlida, una garantia: a mi en tot cas em tranquil·litza. “Coneix bé el sector”, n’escriuen: en dono fe. Recordo que en la seva època de gerent de l’ICEC era la gran solucionadora, la que construïa realitats darrere de les idees més o menys genials i més o menys improvisades que li presentava la política del moment. Coneix el sector i coneix l’administració pública, i també té aquella vareta màgica que tenen alguns gestors per resoldre problemes que semblaven irresolubles. N’hi ha més que no ens pensem, d’aquests gestors públics: jo hi he vist prodigis que m’han tret tot escepticisme envers la professionalitat existent a l’administració.

Ara bé: la seva antecessora també coneix bé el sector, així com anteriors caps d’aquesta cartera, i diria que comença a aparèixer com a força insuficient això de “conèixer el sector”. De fet, com a expressió, em grinyola. Aplicat a la cultura, em ressona massa a “tindrà el galliner controlat perquè els coneix a tots, aquests del mundillu”. I és clar: aquest paternalisme comença a quedar molt passat de moda. Però és que de fet a mi, com a ciutadà, m’insulta.

La consellera Natàlia Garriga va apressar-se, per sort, a deixar clar en una piulada que no es tracta només de “conèixer” o de “cuidar” el sector: concretament, va escriure “Treballarem al costat del sector cultural per a la seva reconstrucció i per una ciutadania creativa, crítica i empoderada”. Encara és aviat per jutjar la seva tasca, com a primera consellera d’ERC després de Joan Manuel Tresserras, però amb aquesta afirmació semblava que em llegia el pensament. Podriem trobar-nos, per primera vegada en molts anys, davant d’una consellera conscient que la cultura és una necessitat ciutadana i no només l’afer d’un sector? No un comissariat que es faci l’amo del corral (i que posi majúscules a la paraula “Cultura” i a la paraula “País”, això sí) sinó algú que visualitzi una ciutadania creativa, crítica i empoderada. Aquesta invitació a la proactivitat, i no a la passivitat o al “consum” (o al simple “·accés a la cultura”), hauria d’augurar bones notícies. Si hi sumem el compromís del 2% cultural, la demanda que fèiem a la plaça del Rei una setmana abans d’adormir-nos en les pandèmies, podríem començar a observar canvis importants. Estarem atents a les pantalles.

“La cultura és un bé essencial”, ens han repetit durant aquest any víric i epidemiològic: això ha significat poder obrir els teatres i auditoris fins a uns determinats percentatges, tenir les llibreries entreobertes, és a dir, mantenir unes constants vitals estables dins del coma profund. Això, que està molt bé, de cap manera és considerar la cultura un bé essencial. I molt menys un servei essencial. Si alguna cosa demano a la nova consellera és que torni les paraules al seu sentit, i que si realment hem de considerar la cultura com un bé essencial no ens conformem en notar com cau el fil d’oxigen de la respiració assistida. Les idees de Tresserras passaven (i passen) molt per posar el sector audiovisual en el centre, i a mi em sembla fonamentalment bé si és que encara som a temps de corregir la secular manca d’aposta dels últims anys per aquest àmbit tan i tan estratègic (i sempre que no es tractés d’una manera de dissimular el control polític sobre els mitjans de comunicació). No sé si la consellera hi està a temps, no sé si ho té al cap, no sé si és possible. Em temo que el Hub Audiovisual peninsular s’ha concentrat a Madrid, en una època en què les plataformes podrien obrir com mai els nostres talents al món. I el que ja no serà possible serà unir la cartera amb la d’Ensenyament o la d’Universitats i Recerca, que hauria estat per mi el començament d’alguna cosa important (i lògica). Però en fi, confio que tot arribarà.

“Conèixer el sector” és una frase que no s’acostuma a fer servir per als consellers de Polítiques Territorials, o de Sanitat, o d’Ensenyament: com a màxim del doctor Argimon es diu que és un professional, un molt bon professional, o un coneixedor de la matèria: però no del “sector”. Aquest sectarisme ocult dins la paraula em sembla sospitós, gremial, de vegades quasi corporatiu o de connotacions sindicalistes. Benvinguda sigui tota millora en el tracte d’un sector professional que, sí i amb totes les lletres, viu en una precarietat excessiva i un insuficient reconeixement social. Però molt millor, infinitament millor, si es posa el protagonisme de les polítiques en el destinatari i no en l’intermediari, de la mateixa manera que no es fa política sanitària per als metges o per als hospitals, sinó per als pacients. Qui ha perdut massa centralitat en les polítiques culturals són els ciutadans, i encara no sabem si tenir un teatre a cada capital de comarca té sentit o no, o si els barems per a quantificar les assistències de públic i les demandes de contingut són les correctes. Quan no sabem aquestes coses ens trobem que es bloquegen iniciatives com l’Hermitage sense tenir cap idea que la pugui igualar o substituir, i si la cosa acaba en mans d’Ada Colau s’opta per asfixiar la iniciativa privada i problema resolt. Dit d’una altra manera: si no sabem què volem, i si no tenim manera i mètode de saber què volem, la política cultural cau en l’autoritarisme o en el dirigisme o en la buidor. Que acostumen a ser termes força sinònims.

Un cop “conegut el sector”, que en efecte és una cosa fonamental, potser que tinguem idees. Sé que costa molt i sé que el marge és petit, però si algun departament pot retornar cert orgull al país per damunt de les ferides que hi ha deixat la política (la bona i la dolenta) és el de Cultura. Recosir, diuen. Refer-nos, proclamen. Aixecar el cap, declaren. Hauria estat bé que la cultura disposés d’una estructura més ambiciosa i central dins del govern, però en tot cas la nova consellera sembla tenir clar que això no és un sector, sinó un organisme viu. Se l’ha de deixar respirar i se li ha de donar espai, mitjans i prestigi, i posar l’epicentre de tot en els ciutadans. No mantenir en vida un “sector” com si fos una planta, sinó donar-li veritable autonomia, què dic autonomia, independència. Estimular la seva expansió amb la màxima naturalitat. Tot el que tingui a veure amb fer un Estat propi, si és que ha de ser, té l’origen en la cultura. Si això funciona, si això té bona salut i bones idees i mitjans, i si es posa en mans d’una ciutadania creativa i empoderada, creguin-me que això de tenir un estat serà només qüestió de temps.

Escriptor i comunicador. Premi Sant Jordi 2019 amb “Digues un desig”, autor de diverses novel·les (“Després de Laura, "El Virus de la Tristesa”, “Rubik a les palpentes”, “La pregària del Diable” i “Postal de Krypton”) i assajos, entre aquests últims “Canvi Cultural a Catalunya: retrat d’una generació” (Pòrtic, 2015) o “Ara que no ens escolta ningú (Pòrtic, 2013). Articulista i col·laborador a diversos mitjans com El Punt/Avui, RAC1, TV3, Catalunya Ràdio o Elmón.cat.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close