La literatura i la ficció audiovisual, els dos principals canals per contar històries, mai no han estat immunes als grans sotracs de la història. Per moltes raons, la pandèmia del coronavirus serà un d’aquells esdeveniments que tindran una influència en el tipus d’històries i la manera de contar-les. Deixant de costat les implicacions econòmiques, un tema a banda, polsem l’opinió de creadors i agents culturals sobre les conseqüències en els processos creatius de la crisi. Hi haurà un abans i un després de la Covid-19?
La idea és parlar de creació. Però és inevitable: totes les persones interpel·lades reflexionen també sobre els possibles canvis socials, la matèria primera de la creació. “Tot el que està passant ja ho hem vist i llegit en multitud d’històries distòpiques, el que té a veure amb la histèria, amb la sospita de la resta de la gent, aquesta falsa empatia i solidaritat. Perquè hauríem de començar a introduir canvis, de consum, d’hàbits… No limitar-nos a aplaudir. Però no anem a canviar com a societat, en aquest sentit soc pessimista”, explica el guionista i realitzador Pau Martínez.
Aquest professional del cinema i la televisió apunta que caldrà analitzar “com eixim psicològicament de la pandèmia”, com canviaran les relacions personals, les repercussions econòmiques, factors que “deixaran inevitablement un solatge que estarà en tot el que fem”. No tant com a motiu monotemàtic, “perquè els editors i productors acabaran farts d’històries sobre el coronavirus”. “Les històries distòpiques ja estan fetes”, dictamina.
Martínez cita en aquest sentit la sèrie Leftovers, en la qual es conta com, de sobte, desapareix el 2% de la població mundial. I com això produeix una sèrie d’implicacions. “Érem espectadors de la sèrie, de les seues reflexions, i ara és com si les estiguérem vivint en primera persona”. Una altra cosa és la visió realista, agafar suficient perspectiva sobre el que ha passat. “Ara mateix és molt difícil, però la tindrem. És inevitable. I aquesta perspectiva, que arribarà, deixarà espai a les reflexions més interessants”, conclou. I cita com a exemple Take Shalter, la pel·lícula de Jeff Nichols, una reflexió sobre “la temptació de tancar-nos en casa, en el nostre búnquer, davant de suposats enemic externs”.
Un abans i un després?
El periodista, guionista i escriptor Joan Safont no oblida que la creativitat del futur estarà influenciada per l’impacte de la crisi econòmica sobre el món de la cultura. “Penso molt en El mon d’ahir, d’Stefan Zweig, que parla d’una època amb imperfeccions però que semblava idíl·lica en comparació al que va venir després, que era terrorífic. Doncs acabarem pensant que els temps que hem tingut de precarietat eren al capdavall fantàstics comparat amb el que vindrà. Pateixo molt per això”, confessa.
Safont pensa que estem al davant de canvis profunds que tindran reflex en la creació. “Ara estem en el moment zero i és molt aventurat dir quin tipus de novel·la o d’art acabarà sorgint, però durant uns anys tindrà uns efectes. Aquesta por a les grans mortaldats tindrà un reflex en la creació. Per força. Parlarem d’un abans i un després en tot el que sigui narrativa contemporània i fins i tot poesia, tot just per l’angoixa que està provocant”, argumenta.
La creació del futur també reflectirà “una regressió autoritària i de drets molt important”, diu en referència a l’eficàcia de la presència dels militars en la crisi, del “llenguatge bel·licós”. “Tinc les idees una mica en garbuix, però tot això em fa por”, afegeix.
Es poden buscar paral·lelismes. Les dues guerres mundials o l’impacte en la societat americana dels atemptats de l’11-S són citats de manera recurrent pels nostres entrevistats, però Safont hi veu diferències. “Aquí hi ha una afectació íntima. Algú que vulgui reflectir el món que vindrà haurà de fer reflexions sobre els problemes de parella, la soledat, la por… I les guerres afecten, però no se m’ocorre un episodi tan global, que tinga una afectació tan gran en el comportament de totes les persones del món. Hi ha coses com la por a la SIDA de dècades, anteriors, però es tracta d’un fragment, no afectava tothom”. “Se’m fa difícil una narrativa que parli d’un món en el qual no hi ha present això”, resol.
Safont coincideix amb Martínez en què ja no és possible mirar de la mateixa manera les creacions distòpiques. I fa esment a la sèrie The Handmaid’s Tale, basada en El conte de la serventa de Margaret Atwood. “Tot aquell món autoritari emergeix d’una mena de cataclisme ambiental i sanitari. A nivell polític i ideològic cal preguntar-nos quin constructe pot emergir. Que no té per què ser bo”, conclou.
Anna Ballbona, escriptora i periodista cultural, coincideix amb Safont en invocar la figura de Zweig i, alhora, la d’un coetani nostrat, Eugeni Xammar, figures en les quals troba paral·lelismes després de llegir l’epistolari del català. “Em pregunto si la pandèmia serà per nosaltres el que va ser per a aquestes persones la Primera Guerra Mundial. Si acomiadarem el món d’ahir, no necessàriament d’una manera nostàlgica, sinó sent conscients que el món es capgira”.
Així mateix, reconeix que aquests dies es pregunta si s’obriria el debat “sobre què es podria escriure després del coronavirus, com es preguntaven els escriptors després de la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust”. Al mateix temps, però, Ballbona conta que revisant Fedora, una pel·lícula de Billy Wilder, un dels personatges relata que per a la seua generació la Primera Guerra Mundial era “la Gran Guerra”. Perquè no hi havia una altra. “Potser nosaltres acabem parlant de la Primera Pandèmia, més endavant”, acota. “En el segle XXII, si encara existeix el món, potser pensaran que no hi havia per tant, però no som conscients d’aquests talls. I potser és un tall que va començar amb les Torres Bessones”, teoritza.
En tot cas, la periodista lletraferida reconeix haver sentit dubtes en el seu vessant creatiu, la sensació de no poder continuar amb la novel·la que tenia entre mans. El poc sentit que li trobava a una excursió a Ribes de Freser, poc abans del confinament, per recollir documentació. “És una sensació humana, normal, que s’anirà en la mesura que la nostra rutina vital serà aquesta i després serà una altra. Passats els dies li trobo sentit al viatge perquè vaig recollir material que em permet escriure durant el confinament”, assegura alleujada.
No obstant això, “hi ha el perill de tenir dietaris del confinament fins l’any 2030”, anota en to de broma. I més seriosament es pregunta “on quedaran les distòpies, com seran els relats apocalíptics a partir d’ara”. Tindran més realisme? “És possible”, respon. D’una banda “el coronavirus tornarà a canviar la relació que fins ara teníem amb la mort, hi ha un buidatge de suposades seguretats”, però Ballbona és una de les que alerta del perill de l’autoritarisme. “Hem assumit una retallada de llibertats, pel bé comú, perquè volem seguir vivint, però s’ha activat un control social. Llegides ara, hi ha obres distòpies que semblen més esgarrifoses”, assenyala.
Per la seua banda, Borja Bagunyà, escriptor i teòric de la literatura, té alguns dubtes sobre els canvis que exercirà aquesta crisi. “Depèn. És el de sempre: si ho llegim com un gran canvi, com una interrupció, sí que es notarà. Pot haver qui pense que després del coronavirus ja no es pot continuar escrivint”. En tot cas, hi haurà canvis en la creació, com va passar als Estats Units arran de l’11-S, “perquè la realitat segueix allà, persisteix”.
Bagunyà també tem els propers mesos una allau de dietaris, creacions sobre “el patiment, com la pandèmia destrossa la vida d’una parella, la cursilada aquesta que la crisi ens farà millors persones, les metàfores sobre Mare Gea, etcètera. Això m’interessa menys, no trobo que es pugui traure gran cosa. Però allò exterior em sembla molt potent, la lectura de com hem arribat fins aquí, la visió geopolítica, de fresc total, el fet que està tot lligat”. Així mateix, “hi ha una consciència, que es fa notar a les xarxes, de redimensionament de les importàncies. I en aquest redimensionament, el dubte és quin accent quedarà”.
En tot cas, Bagunyà no comparteix que s’haja de deixar d’escriure d’unes altres coses, tot i que concedeix que les creacions “potser s’empeltaran ara d’una idea de globalitat, de refer la idea de comunitat. Perquè el qüestionament del sistema polític ja hi era des de la mort de Kennedy”. Al costat, el reforçament de l’autoritarisme, que Bagunyà relaciona amb la “propaganda xinesa”, en al·lusió a “la idea que un govern autoritari i marcial està més preparat per lluitar contra una situació així. La noció és terrorífica, perquè és molt poderosa entre la gent”, diu. De fet, “estem molt ben ensinistrats, tenim molt assimilat tot aquest autoritarisme”, explica en referència a la disciplina de la gran majoria de la gent a l’hora de tancar-se a casa.
Al marge dels matisos, de les situacions noves, “tot està prefigurat i escrit” (“Margaret Atwood deia que no havia inventat res del que apareixia en El conte de la servanta”, aclareix l’estudiós) però sí que haurà “aquesta part social. La meua única suspicàcia és fins a quin punt el descrèdit d’allò polític, de la plutocràcia que domina el món, formarà part del discurs”, diu en referència a l’anteposició dels interessos econòmics a la salut global, als governs movent-se “en funció dels mercats”, el que considera amb raó un plantejament “molt bèstia”: “Hi ha mecanismes de l’economia global que no es poden parar. Ens haurem de morir perquè no s’ature l’economia”, sentencia.
Comptat i debatut, Bagunyà es resisteix a parlar d’un abans i un després. “La cultura es continuarà consumint tot i que caldrà veure qui la podrà consumir”, etziba, però adverteix pel que fa a la creació que no necessàriament els grans esdeveniments són decisius a l’hora de les grans transformacions literàries. “James Joyce va publicar el seu Ulisses el 1922, després de la Primera Guerra Mundial”, recorda.
Sense novetat en el front?
L’opinió de dos creadors més abona la tesi que la literatura ha de caminar el seu propi camí. “En passar l’estiu, el xoc del confinament no tindrà efectes”, dictamina l’escriptor i traductor Salvador Company. Això no significa que “tot això aparega en creacions pròximes, perquè és una metàfora molt bona de moltes coses”, comenta en referència a la figura dels delators que “escridassen des dels balcons infermeres o algú que acompanya una persona autista”. Però sobretot el gruix metafòric fa referència “a com funciona la globalització en el pitjor sentit”. L’escriptor també és molt crític amb la resposta nacionalista: “Molta Unió Europea però cadascú està agranant cap a casa. Una directiva comuna hauria estat molt útil. Més enllà d’una unió econòmica, no hi ha cap altra cosa”.
Company considera que “aquesta és la primera gran pandèmia del segle XXI però no serà l’última. Hi haurà una sèrie de realitats a les quals ens hi anirem acostumant”. En tot cas, “per la meua manera d’escriure, el que ha passat no m’afecta en absolut”. Una altra cosa és que alguns dels efectes socials apareguen en futures creacions d’aquest autor, pensant a quatre o cinc anys vista. “Això és molt possible”, admet.
La poeta Begonya Mezquita relativitza també els efectes literaris del coronavirus. “Qui no s’ha confinat en ell mateix després d’experiències molt dures com la mort d’un pare o un ictus? Com no creure que després d’això serem unes altres persones? Segurament, sense voler, tot això eixirà, però no tinc clar que tinga efectes en la narrativa o la poesia”.
Mezquita confessa sentir-se molt identificada quan Víctor Sunyol demanava els lletraferits jurar pels clàssics que ningú no escriuria res sobre la vida després de la pandèmia. “Tot depèn de quin tipus de literatura vulgues fer, però no crec que siga determinant”. Sí que hi haurà traces, perquè paraules com viral o pandèmia “tindran un altre sentit”. Això sí, la poeta no es veu escrivint un poemari sobre la pandèmia. Tal vegada poemes solts amb els quals “repensar les relacions o la nostra relació amb el món”.
Respecte al debat sobre les distòpies, “jo no m’imaginava que viuríem aquesta situació, però ja s’havia dit, ja s’havia escrit. Queda demostrat que Manuel de Pedrolo era un visionari, no s’entén com no li van donar el premi Nobel”. Ara mateix, Mezquita diu estar llegint Baixen a recules i amb les mans alçades.
De la distopia a la utopia
Al guionista i director de cinema valencià Sigfrid Monleón l’entrevista l’agafa a Madrid, ciutat on resideix i un dels epicentres mundials de la pandèmia. Paradoxalment, la seua és una de les visions més optimistes. “El cinema, que ha estat molt procliu a plantejar històries distòpiques, m’incline a pensar que ara virarà en un sentit més utòpic que distòpic. I em sembla que s’està posant en valor el bé comú, que ara serà més difícil plantejar retallades en la sanitat o portar la producció de bens imprescindibles a uns altres països. Tinc tendència a pensar en positiu”, argumenta.
Monleón és conscient que hi ha “molt poques pel·lícules que hagen plantejat la utopia. Tan sols soc capaç de recordar La Cecilia, de Jean-Louis Comolli, sobre les experiències d’una comuna anarquista. Tal vegada, alguna més d’Aki Kaurismäki. Però són valors que espere que tornen a posar-se de moda”.
De moment, el cineasta reconeix que la realitat sembla una pel·lícula de Luis Buñuel, un creador que reflexionava “sobre el confinament i el distanciament social”, diu en referència a pel·lícules com Simón del desierto”. Impera, per tant, aquesta sensació. Monleón, no obstant això, posa l’accent en un altre lloc. “Ara és el moment de la reflexió, però hi ha històries meravelloses”, diu en referència a l’ancià amb Alzheimer que toca l’harmònica i que interpreta que els aplaudiments als sanitaris són per a ell. “I estan sorgint i sorgiran més històries així”, conclou.
Significa això que l’any vinent ja podríem assistir a una pel·lícula meravellosa? “Podria ser. Pasolini deia que el cinema era la llengua escrita de la realitat. I és veritat que en aquestes situacions apareix el pitjor i el millor, però tinc tendència a pensar que eixirà el millor. És el moment de pensar en les coses que ens feien feliços, això ha de tornar d’alguna manera”.
En aquest moment de la conversa, sorgeix qüestions com el realisme màgic, el final de la distopia, la figura de Charles Chaplin i unes altres. El periodista vol precisar la idea de l’entrevistat, que fa referència a l’humor i la mirada tendra del mític cineasta.
– Podríem dir del coronavirus sorgirà un nou Chaplin?
– Sí. M’agrada molt com a resum.
