General

Contracultura a la Catalunya dels 70

“Veníem d’un gris fosc patètic i carrincló sense cap mena d’esperança ni consol”.
Antoni García Porta

Underground i contracultura a la Catalunya dels 70
Comissari: Pepe Ribas
Palau Robert
Fins al 28 de novembre de 2021

“Underground i contracultura a la Catalunya dels 70” és una exposició i un llibre indispensable per entendre la Barcelona i la Catalunya d’avui. Entre el final del franquisme i l’adveniment de la democràcia quallaren les utopies d’una generació de creadors que reivindicaven llibertats i alternatives a l’autoritarisme i la repressió ideològica viscudes al si de la dictadura. Calia aprofitar els nous aires del Maig del 68 francès i les noves idees contra l’alienació que propugnaven Marcuse i les universitats nordamericanes. Entre París i Califòrnia, Barcelona llançava la llavor del moviment contracultural i underground, amb derivats urbans, rurals i illencs.

El comissari de l’exposició, Pepe Ribas, ha aconseguit aplegar el testimoni de molts dels seus protagonistes i els materials dispersos en arxius particulars de valor impagable per deixar constància d’unes actituds que han deixat una empremta en la vida de cadascun dels participants, i també en la vida col·lectiva de la societat catalana. Eren unes propostes alternatives a la burgesia de tortell de diumenge i al vestit jaqueta de pota de gall, al pal·li que unia poder, estat i església. Es tractava de fugir de l’autoritarisme familiar i patriarcal, de reivindicar la llibertat sexual, el feminisme i els drets dels homosexuals, les medicines alternatives, l’agricultura biològica, la defensa del medi ambient i l’ antipsiquiatria amb la fi dels manicomis. Una amalgama de vindicacions on coincidia el misticisme oriental, les drogues psicodèliques, l’anarquisme, el moviment dadà, l’ombra literària de Thoreau, l’ecologia i les experiències comunitàries. En resum, “una societat alternativa, solidària i lliure”.

Vista general de l’exposició Underground i contracultura a la Catalunya dels 70, sl Palau Robert, Barcelona.

Contra l’alienació, desinhibir-se

Deixar fluir la imaginació, desinhibir-se. Aquest és el consell d’Allen Ginsberg: “La nostra percepció, els nostres sentits, estan bloquejats. Estem condicionats per  un cercle de “diners, màquina, cotxe, banc, televisió, família, avió, que no ens deixa veure el cercle de l’existència. L’home, espantat, creu que la seva seguretat depèn dels diners, i això fa que reprimeixi la seva naturalesa orgànica per convertir-se en un robot. Cal alliberar-se. Desinhibir-se.” Aquest fragment d’entrevista a Ginsberg publicat per Maria José Ragué a Califòrnia Trip”(1970) obre la caixa de la importació de les primeres idees undergorund nordamericanes, el hippisme, la cultura de Woodstock,  el moviment gai, que penetren mitjançant els llibre de l’ editorial Kairós, de Salvador Pánikkar, amb cobertes de Núria Pompeia, que també publica  Hablan las women’s lib (1972) de la mateixa autora.

Coberta del llibre Hablan las Wome’ns lib, de Maria José Ragué, publicat per Kairós, 1972

El primer underground, inspirat en Califòrnia, el maig del 68 mira cap a Amsterdam, Londres i Eivissa, on els hippies reclamen la llibertat sexual, el pacifisme, el menjar vegetarià i macrobiòtic. Porta també la marihuana i el LSD, l’àcid lisèrgic, que Damià Escuder  descriu a la revista Serra d’Or núm. 123. Es tractava de fer un viatge en el temps i l’espai. La idea del viatge regeix, potser, la inclinació vers l’Orient d’aquest guru de la vida alternativa i de Pau Riba, Sisa i Pau Maldivo. El Tibet, la Índia, el Pakistà eren els referents que va mantenir fins al final de la seva vida. Recordo el seu pis on vivia instal·lat en un mandala permanent, que unia Orient i Occident en català. Escuder tenia una mirada visionària i veia la contracultura més enllà de Barcleona, com ho mostren les fotografies del Festival de musica progressiva de Sallent.

Damià Escuder amb la seva musa Rosa Ribas, davant la Presó model de Barcelona, 1974

La bibliografia de l’època també va de comunes, com les que munten Pau Riba i Mercè Pastor al Tibidabo, i després a Formentera. Les comunes també proliferaven en indrets d’Europa, especialment en estats socialment reprimits i catòlics, com Àustria, que donà com a resultat l’accionisme vienès o comunes com la d’Otto Mühl, creada el 1971, que amb els anys arribà a aplegar 700 persones. Les comunes catalanes van ser més modestes i més “familiars” en el sentit de ser formades per amics i amigues benavinguts. Algunes tenien un caràcter professional, com per exemple l’anomenada comuna del carrer Comerç, més aviat un taller compartit entre Nazario, Mariscal, Montesol, Miquel Farriol, Pepichek i Enric Segura.

Portada del disc de Pau Riba, L’home estàtic,1969

La música i el còmic, els més underground

De tot aquest moviment alternatiu i submergit, se’n beneficià la música i el còmic. La música en l’àmbit del folk i el rock and roll: els germans Batiste, Jaume Sisa, Pau Riba, Oriol Tramvia, amb el festival de música Folk del Parc de la Ciutadella (1968), la música dispersa i progressiva de Pau Riba, una barreja de cançó popular, música hippy, pop, text,  dylanisme, i cos i instrument com un tot. Amb Dioptria, de Pau Riba, culmina aquest canvi, que reblen el Festival Internacional de Música progressiva de Granollers i de Sallent. Barcelona expulsa cap a la perifèria els macroconcerts alternatius que Juan Antonio Samaranch vol allunyar dels camps i platees de la capital, i troba a Granollers la complicitat de l’alcalde Viaplana per acollir aquest festival. Grups com Machina, Fusioon, Perucho’s completen el panorama dels cantautors.

Portada del disc de Jaume Sisa, L’home dibuixat, presentat a la Bodega Bohèmia de Barcelona, 1968

Aquest esclat musical portà a la creació de Zeleste per Víctor Jou el 1973, un projecte nascut d’una altra comuna, la Casa Fullà, del carrer Gènova, un edifici dels arquitectes Lluís Clotet i Òscar Tusquets per propiciar la convivència, on també vivien la Pepa Llopis i Joan Brossa. Sense ser un Walden, era una altra idea de comunitat a partir dels espais de l’arquitectura. King Crimson, Frank Zappa, i aviat Canet Rock el 1975, amb 30.000 assistents, marcava una fita en el nou esplendor musical que campava per Catalunya. Tot el moviment es projectà a les Jornades Llibertàries del Parc Güell el juliol de 1977.

Molts àmbits de la cultura i de les tradicionals disciplines artístiques es veuen  impregnats de la contracultura i l’underground, amb major o menor intensitat. Un d’ells és el teatre, àmbit en què es trenca amb el teatre literari i l’escenografia a la italiana, per fer-hi entrar la màgia, la performance, el circ, el mim, l’acrobàcia i l’essència de la Mediterrània: Els joglars, Comediants i, ja més tard, la Fura dels Baus. També l’arquitectura i el disseny, amb l’Instant City i l’arquitectura inflable a Eivissa (1971).

Les revistes El Rrollo, Ajoblanco, Vibraciones, Star  actuen de mediadores de les idees que circulen, burlen la censura i a cada cop de tisora augmenten el nombre d’exemplars i l’audiència. El còmic és un dels àmbits més beneficiats per penetrar en les escletxes dels darrers temps de decadència del franquisme. Els seus autors van entrar de ple en la realitat de la vida quotidiana i amb una mirada grotesca i irreverent van fer caricatura de tot el que oprimia. La Comuna professional d’ El Rrollo al carrer Comerç, amb Mariscal, Nazario, el germans Farriol i Enric Segura donaren com a resultat la publicació d’El Rrollo enmascarado, Pauperrimus i Catalina. Bars com el London o el Rodri eren freqüentats pels autors de còmic. Així ho descriu un testimoni  viu com Nazario: “Vivíem pràcticament de nit, dibuixàvem col·locadíssims de marihuana, centramines, bustaids i minilips, cosa que provocava histerismes, curses, al·lucinacions i boges creacions que s’esvaïen l’endemà concéntricas de ceguera, mutrismo y sordera, Picarol es un personaje vivo” amb la ressaca”.

Portada del núm 2, de la revista Ajoblanco, febrer 1974

La iconografia del còmic d’aquell moment és àmplia i gairebé inabastable. ZAP275, del manresà Jaume Fargas al carrer Esparteria es converteix en un lloc on trobar el còmic local i internacional. Gaspar Fraga treu la revista Rock Comix dedicat amb un número dedicat a Frank Zappa i cançons il·lustrades per Max, Nazario, Ceesepe.

Un altre personatge singular de la fauna del còmic va ser “Picarol”, que havia aconseguit  un permís  d’Hisenda com a “Vendedor de estampes sin marco”. Dibuixava cartells que venia al carrer o al metro en tiratges curts, i sense permís de parada.  Qui l’ha definit millor és Claudi Montañà, un intel·lectual d’origen manresà, fundador d’El Viejo topo i assessor d’Ajoblanco que se suïcidà a l’Hotel Manila de Barcelona el 1977 i a qui vaig poder conèixer personalment en manresanes circumstàncies. Montañà retrata “Picarol” i l’època:  “Una Barcelona de pelo largo y vestimentas poco convencionales. Una Barcelona joven de profesiones indefinidas y creatividad arrolladora. Bajo el asfalto està la playa. En esta Sociedad (idiotizada TV., etc) con caparazón de caracol, encerrada en sus limitaciones concéntricas de ceguera, mutismo y sordera, Picarol es un personaje vivo.”

De la poesia a la ideologia, avui hemeroteca

La poesia també tindrà vida pròpia i pensament crític en l’àmbit de l’underground. Revistes com La Cloaca, la mateixa Ajoblanco com a “bomba literària” i poetes com Xavier Sabater, Paco Fanés, Leo Segura, Mari Chordà, Pau Maldivo, Roberto Bolaño i Genís Cano. Un fragment d’un poema del malaguanyat Cano retrata aquell moment: “Ametller de llum càlida de flor  negre / impossible bufen damunt les cendres d’aquella foguera tan dolça”.

Ajoblanco va ser la revista longeva que potser va sorgir en un moment en què ja havien passat els primers passos de l’undergorund i el franquisme s’estava difuminant. Abandera la revolució cultural, antiautoritària i ajuda al renaixent del moviment llibertari. Aposta per un model de societat integrador, horitzontal, per l’ecologisme , el naturisme, l’antipsiquiatria, el feminisme, la lluita homosexual, l’objecció de consciència, les comunes i el cooperativisme. El mateix Pepe Ribas, diu: “El que més ens movia era l’aventura d’unir l’art i la vida, viure al dia, el rock salvatge, el viatge sense rumb ni data de tornada, la llibertat sexual, la vida en comunitat i la mort de la família patriarcal. En resum, un món sense autoritarisme ni falsedat”. Les portades d’América Sánchez a l’Ajoblanco són impagables. Si alguna cosa té la contracultura que connecta amb la societat és el seu descendiment a la vida quotidiana: “Els que parlen de revolució i lluita de classes sense referir-se a la vida quotidiana no tenen més que un cadàver a la boca” (Ho firma Ajoblanco).

Espai de l’exposició dedicat al còmic i a la revista STAR.

Sorgeixen altres revistes, STAR (1974), Tarotdequinze (1972-1975) de caràcter literari, amb Vicenç Altaió, Jaume Creus, Josep M. Fulquet i la revista Èczema, publicacions estudiades a exposicions com Literatures submergides (1992) i a La revolta poètica (2013). Com diu Vicenç Altaió, un dels testimonis més joves de l’època: “Vivíem en el fora de camp d’una ciutat de cultura vivaç amb teatre independent sense teatres; art d’avantguarda i conceptual sense museus; llibres als bars, sense biblioteques; festes al carrer sense carnaval, i músiques laietanes al subsol”.

Si bé les disciplines artístiques tradicionals s’havien ampliat, al final de la Transició el que s’imposa és l’activisme i una societat alternativa. Hi ajudà l’abolició de la Llei de perillositat social i la despenalització de les drogues. També hi contribuí l’amnistia als presos polítics, la fi dels manicomis, l’educació alternativa i la possibilitat de desenvolupar una societat laica i llibertària. S’expandeixen les comunes, a la Floresta, neixen revistes ecològiques com Userda i salut i naturisme s’uneixen per dibuixar el futur.

Malgrat la importació del moviment estudiantil de Califòrnia i del Maig del 68, són idees que connecten amb els corrents vegetarians, anarquistes i nudistes de la Catalunya de primers del segle XX, un passat encara no tan llunyà com per no recordar-lo, així com els avenços socials de l’era republicana d’abans de la Guerra Civil.

Al final de la Transició democràtica, arriben moviments més violents com el punk i drogues dures com l’heroïna que fan estralls en la comunitat underground. Cal dir que molts dels seus integrants pertanyien a bones famílies de la burgesia catalana, mentre altres, menys afavorits, tenien una supervivència més difícil; altres, vinguts d’Andalusia, com Ocaña o Nazario, o de València com Mariscal, es van integrar perfectament i crearen noves vies de comunicació amb el corredor mediterrani. Menys actiu va ser el pont aeri Barcelona-Madrid, amb la presència puntual d’Amodóvar a Barcelona on va trobar la producció de la seva Pepi, Luci, Boomy las chicas del montón que vam poder veure al desaparegut Cinema Casablanca. El canvi de règim, del franquisme a la democràcia, portà una subvencionada “movida” a Madrid” i un neonoucentisme a Barcelona, que Jordi del Río, Director General de Difusió de la Generalitat qualifica d’ “anys de plom del pujolisme cultural” de la mà del nou govern de la Generalitat d’aleshores.

Sigui benvingut el llibre Underground i contracultura a la Catalunya dels 70 de 430 pàgines com un testimoni viu d’aquell moment. És fet de fragments, de testimonis vius, dels que encara hi són perquè  molts d’ells han desaparegut, d’hemeroteca i d’arxius fotogràfics impagables. És d’una riquesa iconogràfica que demana moltes hores de plaer per pair-la.

Pilar Parcerisas
Crítica d'art i curadora d'exposicions independent. Doctora en Història de l'Art i llicenciada en Ciències de la Informació. Membre fundadora del diari Regió 7. Ha comissariat més de cinquanta exposicions, entre elles: Idees i Actituds. Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980 (1992), Dalí. Afinitats Electives (2004), Man Ray, llums i somnis (2008), Vienna Actionism (2008), Il·luminacions. Catalunya visionària (2009), Dalí, Duchamp,Man Ray. A Chess game (2014-2916), Joan Ponç. Diàbolo (2017-2018), Adolf Loos. Private spaces (2018). Ha publicat Art & Co. La màquina de l'art (2003), Barcelona Art-Zona (2007) Conceptualismo(s). Poético, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009). Crítica d'art del diari Avui i Elpuntavui (1982-2017). Ha escrit guions per al cinema, entre ells destaca el llarg L’última frontera (1992). Ha estat presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close