General

Cultura en temps de fang

La del fang és una metàfora llaminera, entenedora. Recurrent. S’adiu a uns temps enfangats, obtusos, viscosos. Fa dies, tanmateix, el fang va abandonar el camp de joc metafòric per esdevenir una realitat palpable, física i letal. El dia 30 d’octubre, l’Horta Sud del País Valencià, i en menor mesura unes altres comarques, van despertar-se amb l’aigua i la mort al coll. Amb una densa capa de fang, insuportablement tangible, que superava els genolls. Un espectacle dantesc, un cementeri gegant d’automòbils. Danys materials immensos i pèrdues humanes terribles, encara provisionals. Circ polític i detritus digital. Cultura en parèntesi. Així és com funciona. Però encara posats de fang fins les celles, cal pensar que hi haurà un demà. I un present urgent que ens escridassa.

Quan la mort i la tragèdia toquen a la porta amb milers de punys, costa parlar i pensar de determinades coses. El passat 23 de febrer, dia posterior al paorós l’incendi de Campanar, es publicava en El Temps de les Arts una entrevista que li havia fet a Borja Penalba a propòsit d’un disc estupend, Giròvag. Músic i periodista coincidírem en com d’estranya, de descontextualitzada, resultava la conversa. La deixàrem en un injust però necessari guaret, abans de llançar-la a les xarxes socials, per evitar que centenars de persones que cercaven en els seus timelines informació sobre l’incendi es trobaren amb aquella conversa distesa, sobre una matèria prescindible. Amb la nova catàstrofe, caiguts els cels sobre milers de persones, aquesta sensació d’absoluta prescindibilitat quedava multiplicada per molt.

Durant dies, el món de la cultura, les persones que viuen en les zones afectades, han esdevingut uns testimonis més del desastre. Hem llegit els articles entre colpidors i desesperats de Núria Cadenes o Ramon Ramon, posant el fil a l’agulla, cadascun a la seua manera. Hem llegit els fils a les xarxes del mateix Penalba o de Noèlia Llorens “Titana”, dels valuosos llibres perduts per l’editor de Catarroja Vicent Olmos. Ens han arribat les experiències de la llibretera Eva Gisbert o de l’escriptor Ferran Torrent. Barrejades amb les terribles històries de la gent corrent, la que ho ha perdut tot o quasi tot. La que ha tingut familiars i amics ofegats en els cotxes o en els garatges. Persones arrossegades pel corrent.

Enmig del fang, el físic i el metafòric, el de la política dels inútils, dels negligents, dels especuladors, no pots fer una altra cosa que mirar hores i hores el teu mòbil, devorar els vídeos i els fils, entrar en els debats, equivocar-te difonent barbaritats que després has d’esborrar. Emocionar-te amb les legions de voluntaris. Indignar-te amb les aus carronyeres. Empres les teues armes de periodista, tractes de ser útil, d’alguna manera. L’única cosa que fas és formar part del soroll. Li confesses al periodista Vicent Garcia Devís que, per uns dies, t’haguera agradat portar una grua, un buldòzer. No calen reis, calen retroexcavadores, piules. Et sents impotent. Encara més quan l’extrema dreta, sempre per davant, s’apropia miserablement de la ira del poble. No ens quedarà ni això. Ni una indignació pròpia, genuïna i sense prostituir. Som un poble maleït.

La llibreria Somnis de Paper, després del desastre.

Però parlàvem de prescindibilitat. Aquesta vegada, el guaret li ha tocat a Tarta relena. Són magnífiques, no s’ho mereixen. Ha anat així. Avises la responsable de premsa. Deixarem les xarxes per a dilluns, anuncies, com si el primer dia de la següent setmana marcara una frontera en el calendari, la de la tornada a la rutina, aquella sensació de nou estranya que explicava tan bé Lourdes Toledo. Però la “rutineta” havia començat molt abans, per a alguns: a València ciutat, a molts pocs quilòmetres del desastre, se celebraren les festes del puto Halloween. A Madrid, encara hi havia qui preguntava si es podia fer pont o no. Els voltors de la capital desembarquen. Etcètera. Fang. Més fang.

És dilluns i has d’enfrontar-te a les teues pròpies rutines. Tasques micro, tasques macro. Reunions obligadament telemàtiques. En l’agenda, un bon grapat de cites ajornades que, per descomptat, tenen a veure amb la cultura. Estrenes, deliberacions, dinars. Sents que el teu ofici, el de periodista cultural, és ara mateix el més inútil del planeta. Tampoc has aprofitat per escriure: la novel·la que havies engegat amb tant d’entusiasme es va quedar varada des que començaren les pluges. Una balena més. La teua balena. De què volies escriure? A algú li interessa? Escrius aquestes ratlles i comences a mirar on podries ser més útil, ara que els voluntaris han de treballar, ara que les autoritats volen expulsar-los. Encara hi ha molta faena. Molts pobles afectats. Estàs fart del fang metafòric. Voldries lliurar la gent de l’infecte tarquim, el fang procedent de les riuades. No ho sabies. Ho has buscat en el diccionari. A qui li importa?

Però hi ha un dia després

I malgrat tot, hi haurà un dia després. Ha d’haver-lo. Les llibreries afectades, que l’escriptor Jorge Carrión ha recopilat. Les biblioteques i equipaments culturals, que haurien de proveir els estudiants de les eines que no tenen. Institucions com Sedajazz, que ha hagut de recórrer a una plataforma de micromecenatge per continuar les seues classes. Visualitzes els alumnes tornant a tocar, mirant una partitura, t’adones de com d’important és això. També tenen afectacions dditorials com Andana o la mateixa Afers. Companyies teatrals com Pot de Plom o Albena. O la revista Camacuc, domiciliada a Paiporta, la zona zero de la catàstrofe: seria una pena que la revista infantil censurada, la que no va poder carregar-se el govern de PP i Vox, desapareguera ara per la força de l’aigua.

I no, la cultura es pot posar en parèntesi, pot amagar-se respectuosament uns dies, ajornar festes i celebracions, però no és prescindible.

La cultura ha de posar-se dempeus, tornar a caminar. La cultura ha de formar part del debat, ha de ser un dic contra el segon tsunami que ens ve damunt, la pulsió totalitària. La cultura, algun dia, haurà de contar les històries boniques i miserables que ens han deixat aquests dies d’angoixa i tristesa, d’emocions. Haurà de centrifugar-les, crear un relat per tal que no vinga algú a crear-lo per nosaltres. En el curt termini, la gent de la cultura està bé que participe en els debats, que diga la seua. Però l’objectiu hauria de ser de més abast.

Membres de Sedajazz, salvant els mobles.

Des de la cultura, també s’ha de repensar de forma crítica un país que posa en perill els seus ciutadans perquè la maquinària productiva i turística no pare. Un territori amb les prioritats equivocades. On el negacionisme climàtic i l’atac als científics té conseqüències immisericordes. I ací hi ha camp per a la literatura, per al cinema, per a la dansa o la música, per a les arts visuals. Per al teatre: en un article meravellós que trobareu en el volum col·lectiu A camp obert. Pràctiques culturals contemporànies, la dramaturga Katie Mitchell explicava com de frustrant era traslladar a escena una problemàtica com la del canvi climàtic, com de contradictori i difícil es podia convertir l’intent. Confessava tindre una profunda sensació de fracàs. Fins que se’n va alliberar en entendre que intentar-ho, una vegada i una altra, formava part del procés.

Això no significa deixar de banda unes altres lluites, com la dels drets de les dones, temàtica que està donant fruits diàriament en diferents camps artístics. Ben al contrari: cal rebentar la pretensió del govern dretà d’instaurar una “cultura blanca”, lliure de pensament crític i reivindicatiu. I cal generar nous relats i noves maneres d’arribar a la gent, allà on la política xoca frontalment amb les seues incapacitats per canviar l’ordre natural (llegiu capitalista) de les coses. Una incapacitat que alimenta l’argumentari feixista i li atorga la seua força.

Com en el títol de la novel·la de Víctor Labrado, som “Nascuts del fang”. Al fang hem tornat. I des del fang, amb la cultura per davant, hem de renàixer.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.