General

Cultura i Mitjans de Comunicació

Ens trobem en plena negociació política per al nou govern i la Plataforma per la Llengua ha demanat que, “per tal de garantir una estratègia cohesionada” en les polítiques pel sector audiovisual en català, es recuperi la Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació, com ja va existir l’any 2006 sota gestió del conseller Tresserras. La proposta forma part de tot un ‘Decàleg de mesures per a l’audiovisual a Catalunya’, elaborat amb l’Acadèmia del Cinema Català i el Clúster Audiovisual de Catalunya. Un text que pel que sembla van assumir ERC, CUP i En Comú Podem i (només en algunes parts) Junts per Catalunya ja abans de les eleccions.

Apunta la Plataforma que en països com Dinamarca, el Regne Unit, França, Àustria, Alemanya o Suècia s’han unificat les polítiques audiovisuals en un únic departament que inclou els mitjans de comunicació. Com tothom sap, a casa nostra la competència en mitjans ja fa anys que va passar a recaure en Presidència, com el Consell Assessor per la Reforma Horària o el Patronat de la Muntanya de Montserrat.

Cal advertir que aquesta proposta es feia en el marc d’un decàleg dirigit a salvar el sector audiovisual (juntament amb mesures com l’augment del finançament per als mitjans públics, l’obertura d’un canal juvenil multiplataforma en català, la creació d’un parc tecnològic audiovisual…), i que per tant es tractava de “redreçar la precarietat” d’aquest sector a Catalunya. La pregunta és, però: i la cultura? Se salva, la cultura, amb iniciatives com aquesta? I la meva resposta inicial és que hi pot ajudar, sí, i molt: però que aquesta mesura pot i ha de ser complementada, si no vol fer-se penjar massa tot el pes cultural del país en l’audiovisual.

És just que l’audiovisual ens sembli la gran batalla pendent: les plataformes digitals com Netflix, HBO, etcètera ens ensenyen que talents d’escriptors i guionistes, d’actors, de dramaturgs, d’escenògrafs, directors i fins i tot de músics poden trobar una sortida a través del món audiovisual (el paradigma d’això seria l’exitosa estrena exclusivament via Disney+ del musical “Hamilton”, és a dir, d’una obra de teatre). Sí, per tant, a posar l’audiovisual més al centre. I sí a fer que comunicació i cultura puguin compartir cartera, si no és que és una simple estratègia de control d’un partit o un altre sobre els mitjans, perquè insisteixo que es tracta de posar la cultura al centre i no la politiqueria al centre. Feta aquesta puntualització, per mi endavant. Però en tinc d’altres a fer:
Quan parlem d’essencialitat de la cultura i de fer-ne un sector estratègic, i no haver de creure que un decret que ens permet un 50% d’aforament a causa de una pandèmia ens resol cap “essencialitat” de res (tan estúpids no som), parlem de diverses coses. En primer lloc de finançament (un 2% era el que reclamàvem abans del virus i, ara que en sortim, no sembla que s’hi hagi d’arribar; i resta pendent una llei del mecenatge que afavoreixi el capital privat), però en segon lloc també parlem de centralitat. Ser essencial és tenir més protagonisme, esdevenir un agent econòmic i social, representar una veritable aposta del país per la creativitat i l’art (aplicats o no a l’economia), posar com a marca pròpia el “soft power” comunicatiu i cultural com han fet països com Dinamarca o Israel. I això no només comportaria que la cartera de Cultura inclogués la gestió dels mitjans de comunicació (i el reimpuls de TV3, envellida com sembla), sinó també tot el que es refereix a Coneixement: és a dir, sens dubte, Universitats i Recerca (no trobarem comunió més productiva que la que es pot trobar entre art i ciència, a banda de la necessària posada en valor de les Humanitats); però també, per què no, Ensenyament: i se’m dirà que aleshores la cartera pot ser massa ambiciosa, i gestionar massa part del pressupost, però es pot dividir perfectament en dues grans secretaries que, pertanyent al mateix Departament, estigui obligades (ara sí) a trobar-se i coordinar-se i no a anar dient que és tan i tan i tan important per a la cultura que les aules del país se n’impregnin. No s’ha arribat mai a coordinar de debò: cadascú està massa per la seva feina.

Unir cultura, art, universitats, educació i recerca en una gran cartera del Coneixement té el mateix sentit que en molts països on han posat la creativitat al centre.

El meu somni, en aquesta matèria, és que ens prenguem el Coneixement sencer com un ministeri central, que sigui respectat, que no ocupi la cartereta del “quedar bé” o el toc “intel·lectual” a la taula del Consell Executiu, que vinculi veritablement la creativitat amb el progrés social i econòmic, i que al damunt quedi reforçada per la gestió de les eines comunicatives i audiovisuals (també les digitals, evidentment). Aquesta cartera ja mai més no hauria de manifestar-se a les escales de la plaça del Rei per cap 2%, sinó que gestionaria un gran paquet del Coneixement que imposaria d’una vegada el respecte de tots els altres consellers i conselleres. I dir que Catalunya “aposta pel coneixement” ja no seria una frase retòrica i futurista sinó una sentència objectiva i real, de present, de veritable presa de consciència. O bé continuar posant totes les nostres apostes en el turisme i la restauració, és clar. O en les visites del rei a la Seat.
Quan diem que la cultura ha de ser essencial no ho fem pensant (només) en la gestió dels problemes del món artístic o creatiu, sinó en la configuració d’una societat que posi la creativitat i el coneixement al centre de tot el seu sistema. La cultura té molts problemes per resoldre, tant en condicions i finançament com en prestigi, però el veritable problema el té el país i no el sector cultural: i és el problema de no haver trobat un model propi, autòcton, eficient i poderós, de gestió de la societat del coneixement. Si em disculpen l’exageració verbal el nostre ministeri de Cultura és, o ha de ser, el nostre veritable ministeri de Defensa. Nosaltres tenim això: cervells i ànimes. No entenc a què esperem per a connectar-los tots i fer que multipliquin la seva potència. Salvar el sector audiovisual? D’acord. Però i si de passada salvem tots els sectors del país, posant el talent i la creativitat al centre?

Jordi Cabré Trias
Escriptor i comunicador. Premi Sant Jordi 2019 amb “Digues un desig”, autor de diverses novel·les (“Després de Laura, "El Virus de la Tristesa”, “Rubik a les palpentes”, “La pregària del Diable” i “Postal de Krypton”) i assajos, entre aquests últims “Canvi Cultural a Catalunya: retrat d’una generació” (Pòrtic, 2015) o “Ara que no ens escolta ningú (Pòrtic, 2013). Articulista i col·laborador a diversos mitjans com El Punt/Avui, RAC1, TV3, Catalunya Ràdio o Elmón.cat.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close