General

Cultura i política

Valgui la redundància. L’any 2018 l’Orfeó Català va ser convidat a fer un concert a la Xina, com es va difondre arreu, però va topar amb un obstacle: algú a la part amfitriona va demanar el repertori que interpretaria el cor i entre aquest repertori hi van veure una cançó anomenada “El cant de la senyera”. Una composició de Lluís Millet sobre un poema de Joan Maragall destinat a ser, des de la seva concepció, l’himne de l’Orfeó. Aquesta peça fou retirada del repertori per petició de la part xinesa, és a dir, que l’Orfeó va haver de renunciar a cantar el seu propi himne com si el Barça no pogués fer sonar el seu en una final de la Champions o com si, convidat el rei d’Espanya al Perú, no es pogués interpretar l’himne (amb o sense la lletra de Marta Sánchez) amb tambors i flabiols.

Com s’explica, aquesta cautela i aquesta censura, tractant-se d’un poema que parla d’una senyera perfectament oficial i sense estel? Com s’explica prohibir un himne al segle XXI si aquest himne només parla de cantar, de germandat, de llibertat…? No serà que entre les farses hi apareix (ja és mala sort) l’adjectiu “sobirana”? No serà que en ple procés Jordi Sànchez va popularitzar la referència al vers “llum als ulls i força al braç”? On i com es traça la línia entre un poema i un missatge polític? Qui traça aquesta línia, com si fos la línia que marca si un vel ha d’arribar fins a l’altura dels ulls o només ha de tapar els cabells d’una dona? Hi ha alguna manera de veure, en un himne que parla d’una bandera oficial i inofensiva, un missatge políticament neutral?

La cultura es presta a la interpretació i, per tant, pot ser tant objecte de reflexió política com religiosa, moral, geogràfica, gastronòmica o ornitològica. Però és en el camp de la política on aixeca més susceptibilitats, amb o sense intenció, ja que convidar l’Orfeó CATALÀ i prohibir-li cantar sobre la bandera CATALANA sembla, llegit així, no signe de cap lliure interpretació sinó signe de psicosi. No ens fixem en els casos de manifestació política explícita, sinó en aquells que poden quedar més subjectes a interpretació: quan Dalí vesteix barretina i espardenyes per a immortalitzar-se arreu del món, la seva intenció és política o cultural? I quan es confessa monàrquic i proper al misticisme catòlic, també? Quan Picasso o Casas (on també Barceló) s’aproximen pictòricament al món dels toros, estan picant l’ullet a una adscripció política o cultural? Quan Gaudí projecta monuments a Torres i Bages o a Prat de la Riba, o exhibeix les quatre barres a l’escalinata del Park (amb “k“) Güell, fa arquitectura o fa política? Pot ser considerat, a través de la seva obra, com un element subversiu (tal com el veia Alfons XIII)? Es pot interpretar que Miró, més enllà dels cartells de propaganda, fa pintura republicana? I Beethoven, quan compon l’Heroica (i en modifica la dedicatòria a Napoleó) o s’inspira en himnes a la llibertat (que no a l’alegria) de Schiller? O Mozart quan compon arguments maçònics, o Pla quan retrata un país i en canvi tothom només hi llegeix sentències? Realment, quan s’empresona Jordi Cuixart, s’empresona el president d’una entitat cultural (llengua, cultura, país) o un líder polític? I qui ho determina? I amb quin grau de finor de pell?

Quan Dalí o Picasso es posen barretina, apel·len al folklore o a la política? Ser cetalà, o sentir-se’n, és un fet cultural o polític?

Aquí ja fa temps que sabem que cultura i política són, si no sinònims, bessons. És aquella escena de “La escopeta nacional” on, pel fet que l’empresari digui que és català, l’interlocutor madrileny ja interpreta que és separatista. Però l’escena, que en efecte respon a una voluntat còmica, retrata una realitat molt més greu: els millors escriptors en català, els més venuts a casa nostra, però també arreu del món, tenen molta més dificultat a entrar en el mercat castellà pel simple fet de dir-se com es diuen: amb l’excepció d’aquells casos en què l’adscripció ideològica sigui, de forma explícita, de les considerades més “amables” en aquelles latituds. En sentit contrari, Loquillo es queixava (es queixa de fa anys) d’un veto suposadament nacionalista als auditoris i sales de concerts del Principat (la majoria dels quals són privats), com Boadella considera que també és víctima d’un bloqueig polític que no té a veure amb la seva oferta artística. També hi ha política en la retirada de monuments urbans, en els nomenclàtors dels carrers o bé, més retorçadament, en l’elecció dels pregoners d’una festa major. Com es pot separar cultura de política quan, si ets un escriptor en català, se’t pregunta tantes vegades per què ho fas en aquesta llengua? O quan s’emet una sèrie com “Pàtria” que pretén ser neutral i en canvi no ho és per a ningú a banda i banda? Només podem concloure, doncs, que la càrrega política d’un quadre o d’una cançó o d’una pel·lícula, molt sovint i quan no és explícita, recau molt més en l’espectador que en l’obra. La qual cosa ens porta a la següent pregunta: l’autor ho sap, això? N’és conscient, de com serà interpretada, fins i tot si no conté cap missatge directe? Sabia, Joan Maragall, que un himne sobre una determinada bandera sempre seria susceptible de ser designada com “Diabolus in musica”? Jo estic segur que sí. Per tant l’única cosa que podem fer els creadors, amb o sense voluntat d’entrar en política, és saber que la política entrarà sempre en nosaltres. Tant per tant, la cultura pot optar per respondre-li amb la mateixa moneda: promoure, en la mesura que sigui possible i que encaixi en el projecte artístic de cadascú, el màxim de revolucions culturals.

Jordi Cabré Trias
Escriptor i comunicador. Premi Sant Jordi 2019 amb “Digues un desig”, autor de diverses novel·les (“Després de Laura, "El Virus de la Tristesa”, “Rubik a les palpentes”, “La pregària del Diable” i “Postal de Krypton”) i assajos, entre aquests últims “Canvi Cultural a Catalunya: retrat d’una generació” (Pòrtic, 2015) o “Ara que no ens escolta ningú (Pòrtic, 2013). Articulista i col·laborador a diversos mitjans com El Punt/Avui, RAC1, TV3, Catalunya Ràdio o Elmón.cat.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close