General / Opinió

Cultura i ultradreta: l’enemic també som nosaltres

Les primeres iniciatives de censura dels governs municipals i autonòmics amb participació de la dreta i l’extrema dreta de PP i Vox han provocat les primeres mobilitzacions, encara en xarxa, del món de la cultura. Ràpidament esmenades en funció de greuges comparatius, dinàmiques territorials o la necessitat de justificar posicionaments polítics previs. Moviments premonitoris, que auguren un tòxic campe qui puga durant la travessia pel desert.

Després de les eleccions autonòmiques i municipals, una publicació valenciana feia una anàlisi de com seria la cultura després del canvi del mapa polític al País Valencià. La tesi apuntava a un cert continuisme per l’absència de Vox en el govern municipal de València ciutat i pel perfil dels assessors culturals de l’alcaldessa Maria José Català i perquè tot i la presència dels de Santiago Abascal en el govern de la Generalitat, no era previsible que l’extrema dreta agafara competències culturals perquè “la cultura és inexistent en el seu programa”.

No farem sang d’aquesta suposició fallida perquè en les previsions de ningú constava que Vox assumiria una vicepresidència de la Generalitat Valenciana amb les competències de cultura enganxades. Amb noms i cognoms, els del torero i empresari Vicente Barrera, un personatge de contrastat ideari filofeixista. No és cap excepció: en quatre de les cinc capitals provincials amb govern PP-Vox, la ultradreta ha reclamat cultura.

Res no és casual, els nous tentacles amb els quals s’articula la guerra cultural. Una confrontació que ha existit sempre, però que l’avanç dels discursos feministes i sobre la diversitat i la virulenta reacció de l’alt-right internacional està fent més cruenta. I la programació cultural serà un dels fronts que formarà part d’aquesta lluita, la qual cosa s’ha traduït des de l’inici en un seguit de censures i cancel·lacions d’obres arreu de tot l’estat que el gestor cultural Jaume Forés agrupava en aquest article. Aversió a l’art “ideologitzat”, importada del trumpisme, que se substancia en el rebuig a qualsevol artefacte que visualitze valors progressistes, de respecte a la diversitat o que facen exercicis de memòria, entre altres. De Virginia Woolf, per raons òbvies, a la factoria Pixar per un film, Lightyear, que mostra un bes entre dones, la qual cosa iguala la nostra dreta autòctona amb els règims islamistes més radicals.

Vicente Barrera.

Els estalviaré teoritzar sobre la idea, trobe que assumible, que no hi ha res més ideològic que un artefacte cultural en què la ideologia sembla absent. Tampoc no entraré a valorar el grau d’obscurantisme i imbecil·litat integrat en la mena de posicions que representa Vox (una tribu capaç de censurar Lope de Vega per “insinuacions sexuals”!!), perquè en el fons és caure en la trampa. El que ens importa ara i ací és veure com arribem de despullats a la confrontació. La reacció davant la cadena de censures n’és la mostra fefaent.

Greuges comparatius, prioritats

Sense capacitat (encara) per programar, l’única cosa que pot fer la ultradreta amb comandaments culturals és cancel·lar i censurar. Ho està fent des del principi. I no sé si es tracta d’una actitud espontània o articulada, però el ben cert és que ha aconseguit portar el debat al terreny que més li interessa, ubicar la progressia cultural en els tòpics i obvietats (“sense cultura no hi ha democràcia”, d’acord, sona bonic, sona necessari, però fins a quin punt això mou més enllà del cercle interessat?), els manifestos apressats i, encara pitjor, les contradiccions i incongruències.

Aquest mitjà va fer córrer alguns dels lemes a les xarxes. També ho va fer un servidor, a títol particular. La sensació d’emergència, d’injustícia, t’empenta a fer-ho. Ràpidament, tanmateix, començaren a veure’s les costures de tot plegat. Començant per una sèrie de textos que apel·laven a la mateixa Constitució que des d’Espanya s’invoca per atiar contra els drets de les perifèries. A Catalunya, a més, gran part del sector cultural ha rebut amb hostilitat les denúncies contra la censura en posar de manifest que no hi ha la mateixa sensació d’emergència quan els atacs són contra la llengua i la cultura catalanes. O contra una part dels catalans: només el PSC es va posar al capdavant de la manifestació, algú recordava el famós gràfic humorístic que li va costar el cessament a Manel Vidal en el Zona Franca de TV3 i que va acabar amb la dimissió del seu conductor, Joel Díaz.

Grafisme de la campanya #StopCensura

Afegim el detall, no irrellevant, precisament, que a l’Estat espanyol l’anomenada Llei mordassa permet que acudits sobre Carrero Blanco o lletres en contra de la monarquia espanyola siguen garantia de problemes severs amb la Justícia. Hi ha artistes exiliats i empresonats sense Vox a les institucions però amb els seus terminals socials actuant a ple rendiment.

Al País Valencià, a més, hi ha l’experiència dels anys 80 i 90 del segle passat, quan la ultradreta va actuar amb violència i absoluta impunitat contra el món de la cultura i la creació en català sense que la intel·lectualitat espanyola se sentira interpel·lada. Almenys, no de manera significativa. Ni tan sols amb les bombes a Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner. “Som valencians, venim del futur”, sol dir el professor i escriptor Antoni Martín Monterde per sintetitzar un esdevenir valencià que no té correlat en tot l’Estat.

Convé recordar, així mateix, que durant quasi tota l’etapa de govern del PP a València ciutat i a la Generalitat, la cultura en la nostra llengua gairebé va estar gairebé proscrita, de la radiotelevisió pública i dels espais públics més importants. Eduardo Zaplana, Francisco Camps o Alfonso Rus destacaren com a censors incansables. Tan sols en l’etapa final, amb Alberto Fabra, començà un cert aperturisme que va saltar pels aires, curiosament, amb el tancament de Canal 9.

El mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai, una de les obres afectades © David Ruano / TNC

El memorial de greuges que dificulta un hipotètic front comú és inacabable i té també a veure amb els diferents contextos polítics: els manifestos cridant al vot el 23J tot just pels atacs a la cultura xoquen contra les apel·lacions a l’abstenció des de l’independentisme i des dels desencantats de l’esquerra. La qual cosa ha portat els abstencionistes a relativitzar el que està passant o enviar de tornada el “ja s’ho fareu” amb què la intel·lectualitat progre espanyola contemplava com s’aixafaven els drets a Catalunya. Això, en el millor dels casos.

Però hi ha una segona derivada, també molt peluda, a còpia dels debats llançats per aquells que han trobat a faltar el mateix èmfasi en la defensa de la llengua i la cultura que el que s’ha dedicat a qüestions com el feminisme o els drets LGTBIQ+. Joan Burdeus, crític cultural de visió panoràmica, escrivia en Twitter: “Si no defensen la llengua, l’autodeterminació i la justícia territorial amb la mateixa naturalitat i força amb què defensen el feminisme, els drets LGTBIQ+ i la justícia social; poden dir qualsevol cosa, però no els deixeu dir que són d’esquerres”. A la qual cosa, la sempre incisiva escriptora Bel Olid. responia: “Sorpresa: a l’inrevés també funciona”.

Cal dir que ambdues valuoses figures del nostre ecosistema cultural tenen raó i que acabaren trobant a través del debat un cert consens, però al capdavall, el que queda exposat és un remor de fons, un conflicte que passa de latent a candent. Que també s’expressa en termes econòmics i que té a veure amb la puixança de l’extrema dreta quan l’agenda mira de gairó l’economia, deixant les classes treballadores exposades als rigors capitalistes, i se centra en els drets de les minories. L’expansió del trumpisme (i abans del lepenisme) no s’entenen sense aquest factor (recomane la lectura d’Una família americana, de D.J. Vance, en Ara Llibres). Altrament, La gran regressióNancy Frazer recordava com els demòcrates, amb Bill Clinton però també amb Barack Obama, havien fet la cort a Wall Street i les seues desregulacions. I havien potenciat acords comercials que van accelerar la desindustrialització que va empobrir l’Amèrica blanca.

Sembla que m’estic desviant, però no ho estic fent tant, perquè la conseqüència de tot això és l’adopció per part dels sectors que se senten abandonats de valors culturals disruptius en relació a l’agenda progressista. Tot i que el cas d’Espanya té unes altres complexitats i no es pot dir que l’agenda econòmica, gràcies sobretot a la constància de Podem (augment del salari mínim, protecció treballadors durant la Covid…), no haja estat present. Encara que podria ser que l’errada greu d’Irene Montero en no esmenar la llei del “Sólo sí es sí” (i la salvatge amplificació mediàtica d’això i unes altres coses) haja tapat tota la resta. Ara sí, però, aquesta és una altra història.

L’autèntica” cultura de la cancel·lació

Tornant al tema, la contestació a l’ofensiva ultradretana ha tingut una resposta més aviat previsible que rau a reprotxar de l’esquerra el seu propi programa censor simbolitzat en l’anomenada “cultura de la cancel·lació”, un terme nascut en origen per denunciar els comportaments denigrants, fonamentalment racistes, però que el trumpisme va adoptar per deformar-lo. I malgrat els esforços de veus com la de Rebecca Solnit per desmuntar aquesta falàcia, deformat ens ha arribat a nosaltres. Fins el punt d’estendre’s a operacions culturals, moltes de les quals em semblen discutibles, altres no, per ajustar artefactes culturals a les noves escales de valors.

Adaptar rondalles d’Enric Valor o contes de Roald Dahl perquè arriben a la xicalla lliures de petjades de masclisme o grassofòbia, posem per cas, ha obert debats que no estic segur que s’hagen resolt de manera satisfactòria (la mateixa Solnit no acaba de veure per què s’han de reescriure els llibres), però evidentment són operacions que no tenen a veure amb les censures que estem veient aquests dies, arrencant de la cartellera espectacles o pel·lícules per motius que ens apropen a la inquisició. Ara bé: desterrar per sempre més Allò que el vent s’endugué per representar el racisme consubstancial a una època o tractar de condemnar a l’ostracisme Lolita de Nabokov per contenir un personatge pedòfil, ens ubiquen en paradigmes molt més problemàtics. On acabaríem seguint aquesta línia? Quanta part de context històric contingut en les obres fílmiques i literàries ens estaríem perdent?

En qüestions així es refugia el PP per protegir-se dels despropòsits del seu soci. “Estem en contra de totes les censures”, asseguren. I des de l’altra banda s’ha respost que el que està fent la dreta és “l’autèntica cultura de la cancel·lació”, però llavors això planteja una doble problemàtica. D’una banda, la de jugar en el camp terminològic del rival, amb una conceptualització que no estic segur que la immensa majoria de la població sàpiga descodificar. De l’altra, ressalta que hi ha un problema de relat, que l’esquerra està jugant clarament a la defensiva.

I ara què?

Posem per cas que malgrat les escletxes i contradiccions en el bàndol rival, Voz ha comès un error de grans proporcions ensenyant les cartes abans del 23J. Que hi ha una penalització electoral —ho dubte molt, però— o, si no n’hi ha, que aquesta ofensiva anticultural tan grollera desperta l’electorat desmobilitzat o emprenyat i el trau significativament de l’abstencionisme. Fins i tot en el cas que el govern de l’Estat hi haja una majoria progressista, les passades eleccions municipals i autonòmiques realitzades sota un marc mental obscenament espanyol, deixen el balanç de multitud d’ajuntaments amb Vox en el govern. I per sobre de tot, a l’extrema dreta amb competències lingüístiques i culturals en País Valencià i les Illes. La qual cosa invalida el “ja s’ho faran” fora del Principat. No és cap broma.

Anna Oliver explica la posició d’ACPV davant el nou cicle polític.

Aquest peatge no serà debades. Serà una legislatura llarga i difícil, però la clau de tot plegat és que també ho siga per a la dreta i, especialment, per a Vox. Tal vegada, en aquest ambient hiperventilat, no siga una opinió molt popular, però em va semblar molt intel·ligent la posició expressada per Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) quan instava a “mantenir la calma” i no caure en el parany de seguir l’agenda de la ultradreta. La recepta: mobilització i anar fent sense caure en el pessimisme o el desànim. Hi ha experiències prèvies. Tal vegada no com aquesta. Però no sembla una mala recepta per començar.

I en aquest punt haurem de fer el cor fort per comprendre tots els drets són importants. Jerarquitzar si són més transcendentals els atacs a la llengua i la cultura que als drets de les dones o uns altres col·lectius és un parany en què no s’hauria de caure. Insistir en posicions de trinxera en els debats interns, aprofundir en les diferències en comptes de fomentar els debats serens, així mateix, és aliment per a la ultradreta. Ningú ha de renunciar a cap de les seues conviccions, a la seua agenda. Però potser ens trobem davant el moment més delicat en matèria de drets de la nostra història. I el campe qui puga pot esdevenir el nostre pitjor enemic.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close