General

Cultura ‘souvenir’

El turisme com a activitat econòmica, que la literatura de viatges del XIX ja ens anunciava, funciona dins de l’actual sistema cultural com a binomi indefugible del ‘souvenir’. Una associació amb evidents conseqüències estètiques i urbanístiques.

«Cultura és el sistema d’idees vives que cada temps posseeix. Millor: el sistema d’idees des de les quals el temps viu» (Ortega i Gasset, 1921). Les conviccions executades, allò que fa el conjunt, el que n’hi ha constitueix el significat radical de cultura. En què es fonamenta l’actual societat? En el constant moviment però sense arribar a la destinació final. A l’empresari no li interessa produir perquè implica invertir en materials i pagar al treballador pel que fa, pel seu treball. Com apoderar-se directament del treball? Amb els serveis, no la producció, i que el ciutadà pague per cada moviment que fa. El turisme s’aproxima a aquesta dinàmica. És l’enllumenament general i jerarquitza la resta de serveis. La literatura de viatges del XIX ja ens anunciava l’actual empresa turística. Després, la propaganda feia l’ull viu al cinema: triomfadors i negociants que viatgen, turistes que venen a les platges espanyoles des de 1960, paisatges de photoshop, estudiants americans que van lluny de casa a les ciutats universitàries…

Turisme i souvenir són binomi. Souvenir pren dos sentits interrelacionats en els quals incloguem les fotos. Un és el de la coseta que comprem arran de la visita turística. L’altre és el de tornar enrere la mirada idíl·lica o filtrada per un romanticisme fantasmal. El binomi inspira i genera manifestacions artístiques roïnes i bones. Trobem Magaluf Ghost Town (2021) de Miguel Àngel Blanca, una  pel·lícula documental entre la comèdia costumista i el terror espectral del turisme barat i de borratxera. Aquesta producció germina en La extranjera (2015), sobre la gentrificació a Barcelona. 

Del patiment naix l’art, fill dels temps. L’estètica souvenir barreja el kistch i l’estil popular amb restes del tradicional. Això no vol dir que siga intrínsecament roín. Predominen els colors vius i extravagants. Les formes peculiars, un poquet exagerades, conviden a l’activitat i a la diversió. Podem incloure la seqüència industrial pròpia dels souvenirs que les llars guarden. Tendeix a l’arredoniment. Certament, l’estil és força familiar a la del ninot de foguera.  

Ninot indultat del segon període de les Fogueres d’Alacant (1940-1979) de Ramon Marco.
Fotografia: Irene E. Santacreu

Per exemple, al carrer Sant Francesc d’Alacant, el mateix que travessava el seguici fúnebre d’en Trinitari Quijano, broten uns colorits esclata-sangs gegants i polèmics l’any 2013. Tenen l’estil dels kitsch nans de jardí. L’alcaldessa Sonia Castedo argumentava que volia revitalitzar l’aleshores decrèpit indret. Els viatgers l’han rebatejat: calle de les setas o Mushroom Street. Els instagramers la sovintegen entusiasmats. Avui és una atracció turística i identitària del centre tradicional de la ciutat, però cal mantindre-la en condicions. Són obra de l’artista foguerer José Maria Escrivà. No seria la primera vegada en la història que naix un Art amb connotacions despectives. Així ocorregué amb el Barroc.

Alacant. Esclata-sangs (2013) de l’artista foguerer José Maria Escrivà al carrer de Sant Francesc.
Fotografia: Irene E. Santacreu.

Arriba la transfiguració del país. Ens inspira L’endevinador en bronze de Joan Ripollés. La desapareguda CAM dona l’escultura a Alacant en 2010. Les regidories d’Imatge Urbana i Cultura de l’Ajuntament aplaudeixen el projecte. La mà esquerra assenyala l’ansiat futur: la platja del Postiguet i l’hotel Melià. Segons el diari La Verdad, el personatge de caire naïf recolza la barbeta en la mà dreta: al·ludeix al coneixement humà i l’art. Darrere L’endevinador hi ha el Tourist Info, on les discoteques del port. Eivissa i Alacant s’han aliat per intercanviar creuers enguany. 

Escultura L’endevinador de Joan Ripollés. Fotografia: Irene E. Santacreu (2021).

Mirem les ciutats, en particular les de la costa mediterrània. Fomenten els jardins i la peatonalització. Redueixen els metres quadrats d’apartaments i pisos alhora que guanyen visibilitat els luxosos. Rehabiliten els edificis del centre històric. Replantegen les línies del tramvia i del tren, com ara a Alacant, per connectar les zones residencials desconnectades del centre. Ho fan pels aborígens, no penseu malament. Llavors recordem les esperances de l’arquitecte portugués Manuel Salgado: «Fem de Lisboa una ciutat erasmus i de treballadors jóvens. Cal una ciutat turística sostenible». 

Conseqüències: gentrificació. Arriben els turistes aparentment carregats de bitllets (perquè allà dalt són gent normal com nosaltres). La vivenda alcança uns preus astronòmics per als habitants naturals de la ciutat i la buidem. Cedim el pas al turisme residencial. El ciutadà d’ulls d’ingènua malícia malda: «Que venga el turismo, que deja dinero». Qui vol una almoina? Em pregunte si això a la llarga provocarà un canvi de capitalitat ajustada als nous temps o si tot depén d’un repartiment de diners públics entre amics, o si primer ve açò i després allò. El fenomen no seria nou. La capital passaria a ser Gandia en el cas de València? Benidorm en lloc d’Alacant? Potser els faltaria una universitat o el naixement d’una nova institució privada de formació. Qui donaria o intercanviaria terrenys per una nova ‘universitat’ a Benidorm o la Vila-Joiosa?

Risc: una barreja de Terra Mítica i Marina d’Or en gran amb treballadors professionalment simpàtics (estudiants, erasmus i jóvens qualificats a qui els pares paguen l’allotjament i el menjar i la ‘preparació’ mentre els empresaris els amollen uns euros). La ciutat es torna un gran ‘museu’ amb gust de cartó-pedra, una mera imatge carregada de misèria, un reflex sense realitat. Són ciutats amb una fauna de pas i una flora artificials. Reconstrueixen les antigues edificacions a partir dels seus vestigis. La principal atracció turística d’Alacant és el castell de Santa Bàrbara. Ens calen espectacles i zones temàtiques basades en les anteriors civilitzacions del Mediterrani. Idíl·lics, exposen indústries i oficis tradicionals, sepultures de la indústria enarborades amb orgull dubtós, mentre els cementeris esdevenen llocs d’interès turístic. I jo que em pensava que venien només pel sol i la platja.

I tot això sense parlar d’una nova moda anunciada: l’erasmus rural i el turisme rural. Proposen canviar la data de les festes, preferiblement en temporada turística: Carnestoltes moltes voltes. En caure la nit, podem traure el cap al gran bordell d’Europa. Els imitadors de l’Orquesta Mondragon canten Viaje con nosotros.

Irene Elisa Santacreu Cortés
Natural d’Alcoi. Graduada en Filologia per la Universitat d’Alacant. Actualment cursa el Màster en Estudis Literaris per la Universitat d’Alacant. Col·labora amb la revista Tipografía la Moderna. Publicació «Retórica y demagogia» en Eikasia: revista de filosofía.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close