General

Antoni Vila Casas: «De petit, amb el pare, ja anàvem a comprar quadres»

Antoni Vila Casas (Barcelona, 1930) va fer la seva fortuna en el camp dels laboratoris farmacèutics i de la fabricació de medicaments. Fa anys, però, que l’emprenedor ha deixat pas al filantrop. Des de la Fundació Vila Casas es dedica a invertir en recerca mèdica, a promoure les arts plàstiques catalanes i a enriquir i fer créixer una col·lecció d’art que ja compta amb 3.500 peces i que va mostrant en els diversos espais que té la Fundació: els Espais Volart i el Museu Can Framis, a Barcelona; el Museu Can Mario, a Palafrugell, i el Palau Solterra, a Torroella de Montgrí. Ara, en reconeixement dels seus mèrits culturals i a la seva generositat en el camp de la filantropia, acaba de ser distingit amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, i recuperem una extensa entrevista que es va publicar en EL TEMPS el novembre de 2018, ara fa quatre anys.

Com ha viscut aquest últim any, com a ciutadà de Catalunya?

—Ho he viscut amb curiositat, esperant que a la fi hi hagués bones notícies… Esperem que durant els pròxims mesos tot això se solucionarà.

Quina creu vostè que seria una solució idònia?

—Cal que hi hagi una proposta per part del Govern espanyol. La independència és molt difícil d’aconseguir. Però el Govern espanyol hauria de fer una proposta que concedís algunes de les coses que a Catalunya es tenen assumides. Que se’ns reconegui com a nació, per exemple. Que es blindin l’ensenyament i la cultura. I també que s’arribi a una solució pel que fa al tema econòmic: Catalunya contribueix molt i a canvi rep molt poc. Tot això és el que al principi demanava el president Mas. Si des del Govern espanyol se’ns fes una proposta com aquesta, almenys tindríem uns quants anys de tranquil·litat. Ara bé, dubto que la facin.

Com valora el fet que hi hagi representants polítics a la presó?

—Em sembla fatal, fatal. Crec que no han fet res per estar a la presó. El que passa és que Espanya és un estat molt autoritari i no pot entendre que es demani segons què amb educació i democràticament. Espanya té una herència imperial i, com a imperi, mai no ha volgut dialogar, i això, avui, en temps de globalització i de democràcia, és un error. El diàleg és la via per resoldre els problemes, per trobar solucions factibles a situacions complicades. Però Espanya no té tradició d’això.

Antoni Vila Casas. Foto Jordi Play

Als seus vora noranta anys, vostè ha viscut tota mena de contextos sociopolítics i culturals.

—Tampoc tants… L’any 75, amb la mort de Franco, la democràcia era volguda per molta gent i hi havia una intel·lectualitat amb ganes de crear una Constitució raonable, però també hi havia por que no hi hagués un cop d’estat. Ara ja han passat molts anys, des d’aleshores, i s’hauria de reconsiderar el que es va fer amb por amb la voluntat d’arribar a uns nous acords. Es van deixar coses al tinter, per això ara les generacions més joves demanen més. Jo no diré que Espanya no sigui una democràcia, però sí que és un país autoritari.

Amb tot el que ha fet en termes empresarials, fa l’efecte que des de jove va tenir una vocació d’emprenedor forta. Quines són les virtuts d’un bon emprenedor?

—És una cosa que et va sortint a mesura que avances en la vida. Després d’anar a l’escola dels jesuïtes, volia anar a la Universitat de Deusto, però la família em va dir que aquí n’hi havia una i que res de la Universitat de Deusto. Una mica per casualitat, perquè un amic meu s’hi va matricular, jo vaig fer la carrera de Farmàcia, i em va agradar. Aviat em vaig adonar que el món de la farmàcia era limitat i em vaig ficar en el món de la investigació i els laboratoris. I em vaig anar trobant amb uns objectius per complir. I els vaig anar complint. Fins que el 2003 em van diagnosticar un limfoma i em van donar dos anys de vida. Vaig decidir vendre les meves participacions en les companyies on en tenia i em vaig dedicar a una de les meves aficions, l’art.

La indústria farmacèutica, que en el passat tenia un prestigi gran i força unànime, avui entre segons quins sectors té molt mala premsa.

—Al principi, la indústria farmacèutica va fer un gran esforç a Espanya. Eren laboratoris petits, que amb el temps es van anar refinançant i reconvertint en grans laboratoris. La seguretat social demanava més i més productes, i aquest va ser un dels impulsos que van fer que la indústria farmacèutica invertís, però va arribar un moment que tot plegat tenia un cost que l’Estat ja no podia suportar. Va ser quan van entrar els genèrics, que ha provocat una transformació curiosa en el món de les farmàcies. Abans, a les farmàcies, sobretot hi havia medicaments; ara, en canvi, sobretot hi ha productes cosmètics o de protecció de la pell. Com que els genèrics valen molt menys que els medicaments originals, és en les cremes de protecció solar o per la pell on ara hi ha el negoci. Això fa que les farmàcies avui no semblin farmàcies sinó perfumeries sofisticades.

Tenen res en comú el món dels laboratoris farmacèutics i el món de l’art?

—No ho sabria dir. El que és molt satisfactori de tot el que fem són els premis que donem a joves artistes, perquè després els pintors que premiem són descoberts i agafats per les galeries. En aquests moments, tinc 26 persones per gestionar els quatre espais expositius i la Fundació.

El gust per l’art li ve de família?

—De petit, amb el pare ja anàvem a comprar quadres, és clar que no eren com els que tinc a la col·lecció. A casa tinc quadres que eren del meu pare, dels meus avis, de la meva sogra… Són obres de Modest Urgell, de Ramon Casas… El meu avi matern, que es deia Francesc Casas, pintava de meravella, i era molt amic dels Rusiñol, Casas i companyia. Deia que era millor que ells. L’avi no en va comprar mai cap, de quadre dels seus amics. Es va dedicar a comprar, en canvi, unes litografies antigues d’obres de Velázquez, de Rafael, de Miquel Àngel… Els emmarcava en uns marcs preciosos. N’hi havia trenta-cinc, i els vam regalar tots a col·legis de monges.

Quan va començar a interessar-se activament per l’art?

—El 1984 vam començar a encarregar litografies a pintors que començaven per regalar-les per Nadal a persones que ens havien ajudat o amb qui havíem col·laborat: metges, polítics… Jo em quedava l’original. Una de les primeres que vam fer vaig voler regalar-la al ministre de Sanitat, que aleshores era l’Ernest Lluch, i al director general de Farmàcia. El director general em va dir: “Los socialistas no aceptamos regalos”. Però un dia va entrar al despatx del ministre i va veure que ell la tenia allà penjada. Aleshores el director general ens va dir que, si el ministre l’acceptava, doncs ell també. Normalment, la gent que regala litografies les posa dins un tub i les envia, i normalment el tub es queda en un racó amb la litografia a dintre. Jo, però, ja les enviava emmarcades.

L’art i els temes de salut han estat des de sempre els dos pilars de la Fundació Vila Casas.

—La idea és dedicar cada cop més esforços al tema sanitari, ara, tant en divulgació com en investigació o també en diners per a hospitals o per a maquinària sanitària. L’art té el problema de l’espai: com més en tens, més petits es fan els magatzems. La meva idea és comprar fins al 2030 i tenir, així, tot un segle d’art català. Per a més de cent anys d’art, la Fundació ja no tindria espai.

Quin va ser el primer quadre o escultura que el va impressionar? O en el seu cas no hi va haver una epifania?

—No. La primera compra que vaig fer va ser més aviat circumstancial. Coneixia l’artista Francesc Artigau, que volia anar a París i no tenia diners. Aleshores el senyor Draper, que té la Galeria Dalmau, va proposar que fes retrats a uns quants amics, que cadascú li comprés el seu i que amb els diners que recollíssim ell marxés a París. Li vam comprar els retrats per 100.000 pessetes, em sembla recordar, per tant, tampoc no hi va poder estar gaire temps, a París. Aquell va ser el meu primer quadre. Ara el tinc a l’entrada de Can Framis.

Antoni Vila Casas. Foto Jordi Play

La primera compra ja tenia una motivació filantròpica, veig. Algun quadre d’entre tots els que té que encara l’impressioni quan el mira?

—Un que per a mi és molt maco és un de José María Guerrero Medina. No sé quants colors diferents hi ha, potser dos-cents. Guerrero Medina és un andalús que viu a l’Empordà, on ha descobert tota una gamma de colors increïble. Un dels seus temes és l’exili dels republicans que fugiren després de la victòria de Franco. Un dia li faré una gran exposició. Jo només col·lecciono pintors catalans i, com Jordi Pujol, crec que és català aquell que viu i treballa a Catalunya, i que en vol ser.

Després de tot l’art que ha vist i que té, encara hi ha coses que el sorprenguin, o cada cop és més difícil?

—Sempre trobes coses que et sorprenen o t’impressionen. Jo no coneixia Manuel Duque, de qui ara fem una exposició, i quan vaig veure la seva obra em va impressionar. És una pena, la història d’aquest pintor. Va anar a París, va exposar amb artistes importants, però a la fi no va tenir sort o se’n va cansar i va tornar a Sabadell. Allà, molts artistes van anar a classes amb ell. És un gran artista, però oblidat. Recuperar un artista així fa molta il·lusió. També en fa molta quan les galeries descobreixen artistes joves gràcies als nostres premis. Encara que avui la gent ja no compra per galeries. Es compra més per fires. És clar, tot canvia, i la cultura també.

En quin sentit ho diu?

—Abans, la música clàssica era molt important, jo encara vaig molt a l’Auditori, on tot sona molt bé. Els joves, però, gairebé no n’escolten, de música clàssica, i el que fan és omplir estadis on canta la Shakira o algun grup americà. Una cosa terrible és que amb Netflix i tot això la gent ja no té necessitat d’anar al cine. Però bé, tot canvia, i els canvis es tracta de resistir-los. Quan ja no els pots resistir, és quan tanques els ulls i dius adeu.

Què ha de tenir una obra d’art perquè li agradi?

—No és definible. És un conjunt de coses. És com quan t’agrada una persona. Et cau bé perquè és simpàtic, bona persona, intel·ligent… Les coses, jo procuro mirar-les sempre en conjunt. I la meva col·lecció, tot i que la faig segons el meu gust personal, sempre he intentat que fos eclèctica. Hi ha artistes de qui tinc més de cent obres, per exemple de l’Agustí Puig, que m’agrada molt. Un pintor que t’agrada, el coneixes, el segueixes, li compres obra… Però ara jo ja compro mediatitzat per l’espai expositiu i pel magatzem. Ara el que faig són itineràncies del que tinc; ho deixo, només en cobro el transport i l’assegurança, i ho cedeixo a ciutats més petites o a pobles. M’agrada fer-ho, perquè així es coneix millor la Fundació i perquè així més gent pot veure les obres.

Una de les exposicions que es pot veure ara als Espais Volart,Somiant una possibilitat”, conjuga obres de la col·lecció Vila Casas i de la col·lecció DKV. Això de fer exposicions amb obres de diferents col·leccions no és gaire freqüent, no?

—Ho he fet perquè DKV, igual que nosaltres, tenen aquest diàleg entre art i salut. Tots dos tenim els mateixos interessos i objectius. Si no es dona aquesta circumstància, no deixo els meus espais.

Com gestionen la cessió d’obres a institucions públiques?

—Només cedeixo escultures. N’he cedides tres o quatre a Palafrugell, una a Torroella, una a l’Auditori… A l’Auditori hi ha dues escales per on entra la gent i enmig hi tenien una paperera, i allò no podia ser. Els vaig donar una escultura, Homenatge a Isaac Albéniz i Alicia de Larrocha, de l’Alfonso Alzamora. A la Universitat Pompeu Fabra també en vaig cedir una de Ramon Llull, que també és de l’Alzamora. I ara he cedit sis escultures de Xavier Mascaró per posar davant Can Framis, ja n’hi ha tres i ara n’hi ha tres més, perquè amb això de les illes l’ajuntament m’ha tapat l’accés al museu. L’actual ajuntament no entén que l’art i la cultura són un tema tant de ciutat com les illes. Les escultures en espais públics són molt importants per a les ciutats, si són bones i estan ben posades. Per Oviedo, fa gust passejar-hi. I per Girona, també. Els canvis que ha fet l’ajuntament han perjudicat Can Framis. Han tapat l’entrada del museu. I, com que l’accés és més difícil i es veu menys, hi va menys gent.

En termes fiscals, de prestigi sociocultural, de tradició, és fàcil ser col·leccionista a Catalunya, a l’Estat espanyol?

—Jo mai no he demanat cap ajuda per res a cap institució ni a ningú. El meu avantatge és que no tinc fills. Les famílies s’enfaden per les herències, però això a mi no em passarà perquè ho deixaré tot a la Fundació. Jo tot el que he fet ho he fet perquè no he tingut fills. Si n’hagués tingut, segur que el Palau Solterra, de Torroella, hauria hagut de ser per ells. Me l’haurien demanat per passar-hi l’estiu.

La seva col·lecció d’art segueix dues línies: una de recuperació d’artistes i l’altra dedicada a artistes contemporanis i emergents.

—Les vaig tenir clares d’entrada. Són dues línies complementàries, que em permeten cobrir un buit dins l’art català. La feina de recuperació la podria fer l’MNAC, però no té recursos —els pressupostos dels museus públics són miserables—, i la dedicació als artistes emergents la podria fer el MACBA, però es dedica més al panorama internacional. Com a col·leccionista, la meva filosofia ha estat ajudar artistes catalans joves i recuperar trajectòries d’artistes morts o que fa temps que no exposen. Tant en pintura com en escultura i fotografia.

De vegades ha lamentat que aquí la gent no va als museus. Què s’hauria de fer per incentivar que hi anés, per fer que l’art fos més protagonista?

—La gent no va de museus, no. L’exposició amb més gent que mai hem fet és la de Lita Cabellut. La van veure 91.000 persones. Una exposició normal, a Can Framis, pot tenir 27.000 espectadors. Als museus de l’Empordà, sis mil espectadors a cadascun. Nosaltres fem tot el possible perquè la gent vingui, però no hi ha interès per la cultura. Des de la política sempre es parla que els temes més importants són la investigació, la cultura i la salut, però després mirem els pressupostos i aquests tres temes tenen uns pressupostos paupèrrims. Als polítics, sempre els ho he dit, que s’han de dedicar més a la cultura, a la investigació i a la salut.

Com veu el futur de la Fundació Vila Casas?

—Com que jo li deixaré tot el que tinc, si el patronat de la Fundació treballa bé i fa les coses amb serietat, la Fundació podrà autofinançar-se i continuar durant molts d’anys sense dependre de la política ni de les ajudes públiques.

Pere Antoni Pons
Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close