El director Riccardo Passoni presenta la col·lecció d’art no italià adquirida gràcies a la Fundació CRT d’Art Modern i Contemporani: de Baselitz a Kiefer, de Kentridge a Chen Zhen, Nitsch, Boltanski, Moffatt, Abramovic…
Torí. «Era el 1948 quan la GAM, al mig del caos que va seguir a la Segona Guerra Mundial i amb la seva seu destruïda per les bombes, va adquirir l’obra de Marc Chagall ‘Dans mon pays’, exposada a la Biennal de Venècia. Tot gràcies al seu director de llavors, Vittorio Viale». Riccardo Passoni, actual director de la Galeria Cívica d’Art Modern i Contemporani, recorda que el seu museu sempre ha estat compromès amb el «procés d’internacionalització». I és precisament a l’art internacional, en particular a les adquisicions recents que no s’han exposat mai o que s’han exposat molt poc, que es dedica l’exposició «de llarga durada» «Una col·lecció sense fronteres. Art internacional des del 1990», comissariada pel mateix Passoni a la planta baixa del museu. Introduïda per les 11 torres de fusta de marabú i xúquer («La jungla»), creades per Kcho el 2001, i el gran llenç d’Anselm Kiefer «Humbaba» (2009), l’exposició de 56 obres de 33 artistes diferents arrenca amb una successió de grans noms i obres de tècniques variades, totes de gran qualitat. Després de Jessica Stockholder «Ground Cover Season Indoors» (2002), Laurent Grasso «1610» (2011) i Tony Cragg «Bromide Figures» (1992), amb els quals s’obre l’exposició, aquesta continua amb la complexa i articulada instal·lació de Chen Zhen «Diagnostic Room» (2000) i, immediatament davant, el colorit «Catalogue #2» (2000) de Pedro Cabrita Reis. Al costat, «The Communicator» (2012) de Marina Abramovic, un preciós cap de cera i ‘pedres meditatives’ com el lapislàtzuli, la malaquita, l’aragonita, vidres de quars i obsidiana… Una gran paret grisa, en un espai fora d’això blanc, alberga obres diversament declinades en el sentit del recent expressionisme alemany i austríac, que mira a la natura i al món ‘sofrent’ amb una impressionant sèrie de grans llenços de Georg Baselitz «Gut Grau» (2009), Kiefer de nou «Einschüsse [Wundtau regnet]» (2010) i Hermann Nitsch «Schüttbild» (1994), flanquejats per Cecily Brown «The River Tent is Broken» (2014), donada per l’artista britànica) i Albert Oehlen «Klebegatt» (2002). Els segueixen (és impossible esmentar-los a tots) els protagonistes dedicats a la pintura, la instal·lació i l’escultura. El gran tapís «City of Moscow» (2009) de William Kentridge s’enfronta amb la sèrie «Scarred for Life» (1994) de Tracey Moffatt: tots dos es dediquen a una «subtil reinterpretació dels traumes de les persones que van patir la dominació colonial britànica», explica Passoni. També hi ha «un racó arquitectònic», suggereix, en què les obres de Mona Marzouk dialoguen amb la instal·lació «Kotatsu» (2001) de Tobias Rehberger. Amb «Wall of Light White Tundra» (2009), Sean Scully proposa una reflexió sobre la tradició històrica (suggerint fins i tot a Giorgio Morandi), Liam Gillick i Jim Lambie aporten les seves geometries multicolors i Kiki Smith els seus delicats traços amb el dibuix «Seated Girl with Fawns in Arms» (2004) i l’escultura «Woman and Sheep» (2005). Antony Gormley destaca al centre de l’exposició amb la seva escultura de bronze «Here and There» (2002), mentre que dues sales senceres estan reservades a les instal·lacions «I Sleep in the Orchard» (1991) d’Ilya i Emilia Kabakov i «Containers» (2010) de Christian Boltanski.
Amb una superfície de mil metres quadrats, la GAM exhibeix amb orgull una col·lecció desconeguda per a la majoria de la gent, vista en rares ocasions fora i dins de les seves sales, preparada majoritàriament gràcies al projecte ja consolidat (i, per tant, encara més meritori) de la Fundació CRT d’Art Modern i Contemporani en suport de les col·leccions dels museus de Torí, la GAM i el Castello di Rivoli. El que es desprèn no és només una orientació cap a l’art internacional que està arrelada en la història de la galeria torinesa (ja al segle XIX va ser el primer museu cívic dedicat a l’art contemporani), sinó el seu creixement continu, fins i tot en anys difícils i gràcies a una col·laboració virtuosa amb particulars. Però és igualment clar que aquesta riquesa i aquesta història no poden seguir ocultes, objecte d’iniciatives excepcionals i extemporànies. La nova administració municipal haurà de respondre a la necessitat de nous espais per a la GAM, després dels intents (infructuosos) dels darrers anys als espais que ara ocupa l’OGR – Officine Grandi Riparazioni i sota les voltes de Torino Esposizioni. Hi ha moltes obres invisibles, sovint de grans dimensions, que es veuen obligades a emmagatzemar. «En el futur, hauríem de mostrar també artistes italians recents, a qui la GAM presta la mateixa atenció», explica Passoni.
CAT | Versió extreta de l’edició original italiana del Giornale
dell’Arte
El primer número es va publicar el maig de 1983, sota la direcció del fundador Umberto Allemandi, amb l’objectiu de proposar un producte editorial innovador en el camp de l’art.