És un dels conjunts patrimonials de l’antiguitat més importants de la península Ibèrica. I també més desconeguts. És al terme de Constantí, prop del riu Francolí: vil·la, mausoleu, capella cristiana, corral… fins al 1958. És la vil·la romana de Centcelles, un lloc que encara ens pot contar moltes coses.
Lluís Ponç d’Icard, cap a 1572 ja fa algun comentari sobre aquest munt de pedres difícil de descriure. En alguns dels seus llibres en fa algun comentari més o menys orientat. Però no és fins al 1877 quan d’una manera casual, s’hi descobreixen mosaics. La Renaixença i els seus xicots fan la resta: Gudiol, Gallissà, Domènech i Montaner fan les primeres aproximacions científiques a principis del segle XX. Més endavant, Camprubí, Batlle o Junyent van indicar que possiblement, una part de l’estructura es tractava d’un mausoleu.
El 1959 un equip de l’Institut Arqueològic Alemany inicia els treballs en el monument funerari, que ja comencen a considerar excepcional en aquesta part del món occidental romà. ¿Podria ser el sepulcre de Constant, el fill de l’emperador Constantí, el que es “convertí” al cristianisme? Segons les fonts va morir a Elna, relativament prop d’ací. De fet, en origen sembla ser una antiga vil·la rural del segle I aC. Aquesta va anar ampliant-se amb unes termes i un mausoleu ja en el segle IV dC. Un mausoleu complex, ja que no és només la gran sala amb mosaics a la cúpula, sinó que es vertebra a través d’una cripta subterrània i una subcripta encara més enigmàtica…
En algun moment de la seua evolució, aquesta vil·la va crear un espai d’enterrament d’un personatge molt important. El mausoleu ens mostra una cúpula amb uns mosaics que ens proposen escenes de cacera, seqüències del Nou i de l’Antic Testament, figures que representen les quatre estacions i figures entronitzades.
Una altra explicació possible-no tan evocadora com la de la tomba del fill de Constantí, Contant- és que cap al 420 després de la nostra era els últims exèrcits de Roma estaven preparant una campanya militar definitiva contra els bàrbars que ja havien ocupat una part important de la península Ibèrica. Aquest espai estratègic l’ocupava el praetorium del comes Hispaniarum Asterius, i per això ací es va construir un edifici que segueix les formes de l’arquitectura paleocristiana. Perquè encara hi ha una altra teoria: no seria un conjunt funerari tardoromà, sinó un espai de caràcter religiós relacionat amb els primers cristians rics.
El cos principal de la gran vil·la és l’edifici que es pot veure ara mateix, segurament del segle IV. A l’extrem d’occident, trobem un conjunt termal que es multiplica per dos: hi ha unes termes més petites i unes altres de més grans: totes dues ofereixen els mateixos espais que unes termes romanes: caledaàiums, tepidàriums, hipocaustums, frigidàriums, banyeres… Aquests dos conjunts s’articulen entre ells a partir d’un pati interior envoltat de sales. A l’orient hi ha un espai amb una mena d’absis i una gran estança rectangular.
La part central de l’estança principal la protagonitza una sala de planta circular amb quatre fornícules amb coberta de volta i restes d’una decoració musivària excepcional. De fet, la mínima part conservada exhibeix una gran qualitat artística i tècnica que ens fa imaginar la importància del mausoleu i del conjunt de Centcelles: potser es tracta d’una vil·la inacabada que es convertí ràpidament en el mausoleu imperial de Constant, que va ser assassinat l’any 350 Dc.
Imagineu els murs estucats amb pintures potser del primer estil pompeià, o potser del quart, molt més recarregat. Als mosaics se’ns presenten antílops, motius geomètrics, caps de dones, vista d’edificis… Els mosaics de la cúpula parteixen d’un centre i se’ns presenten com una espiral, o com un anell d’imatges: al fris inferior assistim a una acció cinegètica, de cacera: un grup de caçadors situats sobre la finestra ens mostren diferents fases de l’activitat: com preparar els paranys, l’empaitament de cérvols, la intendència dels caçadors… A l’anell intermedi hi ha setze escenes de l’Antic i del Nou Testament. Les “cortinetes” cinematogràfiques que separen una seqüència de l’altra són columnes. I al fris superior trobem un personatge molt ben vestit i assegut en un tron que acompanyat de diferents personatges se’ns presenta en quatre situacions diferents. Alguna de les escenes ens recorda l’estètica de Santa Constança de Roma, i alguns mosaics de Ravenna. Enmig de cada situació, trobem una estació de l’any. Al centre geomètric de la composició, només es conserva un grup de caps de difícil interpretació.
Visitar el conjunt arqueològic de Centcelles ens porta a un món frontissa, a un univers on l’Imperi romà s’acabava per a deixar pas al nou poder d’aquell moment: un cristianisme que substituïa i que impregnava del seu esperit una societat que caminava cap a una etapa fosca: l’edat mitjana a Europa.
