M’arriba l’edat d’emocionar-me amb tot allò que creia permanent. Conec la Diana Cot d’ençà que vaig començar a organitzar residències musicals a l’Ateneu. Quan era vocal de la Junta, muntàvem la programació cultural de la casa amb l’amic Lluís Reales, la meva sista Punsoda, la gerent Eulàlia Espinàs i també, of course, la Diana, la nostra coordinadora cultural, sempre la Diana. D’aquelles reunions en sortíem amb llàgrimes als ulls de tant de riure. Però curràvem com animals, i la Diana sempre ho tenia tot al cap. Quan se t’acudia una animalada era la primera a arremangar-se (i vinga a remoure cadires a la Biblioteca, perquè se’m va fotre al cap que hi havíem de fer un concert, i vinga instruments amunt i vinga instruments avall de la Sala Bohigas), però quan barrinaves una gilipollada també era capaç de mirar-te als ulls i dir-t’ho.
Suposo que per això l’han fotut fora de l’Ateneu, amb una marranada d’acomiadament que taca l’honor de la casa; perquè tu pots modificar el personal d’una entitat privada tant com vulguis i amb tots els canvis que faci falta, però abans que res has de tenir honor, cor i una mica d’humanitat. I sobretot està disposat a treballar amb gent que no es dediqui només a riure’t les gràcies i que et moduli les conviccions a base de posar-les en dubte. Bé, no val la pena ni enfadar-se. Gent petita.
Avui he baixat a fumar al Jardí i se m’ha fet molt estrany no compartir núvols amb aquesta treballadora exemplar, una tia collonuda, una part substancial de la història d’aquesta meva estimada entitat. La Diana Cot era tot això. I és des de la Biblioteca de la casa, Diana, d’on escric aquest article cursi i espantós per deixar-ho una mica en acta, perquè en aquest país tot passa, res queda i tothom gestiona les coses amb la mentalitat de tal dia farà un any i fot-li fort que demà ningú no se’n recordarà. Però les coses es posaran aviat al seu lloc, perquè sé del cert que moltes entitats culturals del país aprofitaran la negligència de l’Ateneu i correran a trucar-te per oferir-te curro. Aquesta no és la qüestió; el tema és que no t’han regalat ni la decència de poder dir adéu (o fins aviat) als socis com déu mana. Bé, paro que m’emprenyo. Millor que torni a posar-me sentimental.
De debò, a mi em sap greu tot plegat, com també em fot una mica veure com tothom s’escandalitza ara de procediments i conductes que uns pocs vaticinàrem de fa uns quants anys, quan tot déu es feia l’orni. Però veure el futur no serveix per res, companya, perquè només tenim una mica de passat i l’oportunitat de recordar allò que crèiem més durador. Cal reconèixer-ho: ens ho vam passar de puta mare. Torna aviat. No presidiré ni els urinaris de la Docta Casa, i perdona’m per la manca d’ambició, però si més no riurem a base d’imaginar tot el que podríem haver fet i quedarà en un calaix. Queda’t amb això. Ho has fet molt bé. I ens honores. T’ho dic de veritat que ens honores.
