General / Exposicions

Dimensió sonora i social del patrimoni industrial

Dins del context de revalorització del patrimoni industrial, per posar-lo al nivell d’unes altres operacions patrimonials, l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) ha presentat un projecte expositiu i arxivístic que observa l’herència fabril del País Valencià des d’una mirada diversa, molt centrada en allò immaterial, en les dinàmiques socials i del discurs, les “memòries col·lectives”. Però també, com a novetat potser més notable, un acostament a la dimensió sonora d’aquest llegat, amb connexions com la cultura rave, la ‘Ruta del Bakalao’ o la vinculació obrera d’Ovidi Montllor. Un projecte expositiu batejat com “Indústria / Matrius, trames i sons”.

Indústria / Matrius, trames i sons
Institut Valencià d’Art Modern
València
Fins al 17 d’octubre de 2021

Des de cartells de mítings llibertaris de principis del segle XX a Alcoi, a l’època de la duríssima reconversió industrial al Port de Sagunt, assemblees d’aturats d’Alacant o els actes on es començava a repensar què fer amb la rica herència industrial valenciana, passant per llibres, articles de premsa o fanzines. La dimensió social que podríem considerar més evident de la mostra està molt ben nodrida de materials, fruit d’un treball que s’esbrina conscienciós per part dels coordinadors del projecte, l’arqueòleg i gestor de patrimoni Tono Vizcaíno i l’artista Lorenzo Sandoval, els quals han pouat en desenes d’arxius particulars i institucionals.

La mostra repara al mateix temps en connexions menys habituals, dins d’un esperit segons els impulsors que combina rigor i subjectivitat. “Aquest projecte va nàixer el 2019, quan Vizcaíno i Sandoval comencen a treballar junts en la creació d’un arxiu sobre patrimoni industrial entès no tant des de l’arquitectura, sinó d’allò immaterial: a partir dels sons, les okupacions i els moviments socials”, explica Nuria Enguita, directora del museu.

Aquesta dimensió sonora es tradueix en una valuosa recuperació d’algunes de les cançons tradicionals que es cantaven a les fàbriques, un material sobre el qual s’ha investigat molt menys que en l’entorn rural. Alhora, hi ha un intent de recuperar per a la memòria col·lectiva el so de les màquines, a través d’arxius sonors i vídeos, un impacte sonor àrid, difícil, que contrasta amb les perspectives “romantitzants” associades a la dimensió física d’aquest patrimoni.

Fotografía: Miguel Lorenzo

Estirant del fil, tanmateix, hi ha moltes més derivades, com ara la penetració en els espais industrials que començaven a abandonar-se de la cultura rave i l’electrònica nascuda de la música industrial nascuda en la dècada del 1970, el que ens porta a referències de l’anomenada Ruta del Bakalao com la mítica sala N.O.D. de Riba-roja i les seues festes de les màquines, entre molts altres exemples possibles. Alhora, no s’entendria una trajectòria com la d’Ovidi Montllor sense els seus referents obrers: en l’exposició, simbòlicament, es pot trobar un vinil del grup Taxidermia mental al costat del mític àlbum que el cantautor d’Alcoi va dedicar a la seua ciutat, en el qual s’incloïa material gràfic de l’herència fabril alcoiana.

Cinc localitzacions de tradició industrial

Lògicament, Alcoi i Port de Sagunt són dos dels focus industrials que nodreixen la mostra, però també s’ha parat atenció a València, Alacant o L’Alcora, atenent a criteris de diversitat territorial i a realitats socials igualment diverses però amb punts de contacte. Les trames a què fa referència el títol de la mostra són tres. La primera, “Prendre la paraula”, analitza la qüestió del discurs, de l’enunciació en l’espai públic: a banda dels materials gràfics esmentats adés, s’hi inclouen programes de ràdio que aborden les lluites de cada moment.

Taxidermia i Ovidi.

El segon, “El so de les màquines”, conté —entre més— emissions de ràdio pirata de Port de Sagunt, el treball amb paisatge acústic de Sagunt Territori Sonor o dj-sets de moltes de les raves que acollia el territori valencià. Finalment, “Dispositius d’interdependència” aixopluga les formes d’organització social al voltant del fet industrial, des de documentació de col·lectivitzacions en plena Guerra Civil a les organitzacions ciutadanes que començaven a reivindicar el patrimoni industrial en l’època en què aquest era encara sinònim de lletjor urbana i paisatgística.

Aquest és el segment que dona compte de processos com la iniciativa “Gerència Pública” per recuperar per a usos ciutadans els edificis industrials de Port de Sagunt (“exemple de transició de les connotacions negatives de les restes industrials cap a una mirada més patrimonialitzable”, aclareix Tono Vizcaíno) o la proposta de la dècada del 90 de fer d’Alcoi un museu a l’aire lliure.

Fotografía: Miguel Lorenzo

La dimensió social que creua la mostra no oblida els enfrontaments de classe ni “els processos d’extracció” per part dels sectors acomodats. Vizcaíno fa fins i tot una lectura interessant sobre els moviments socials a l’entorn del patrimoni industrial. “En acabant, el patrimoni convencional de castells i esglésies no és el propi de la classe treballadora”, apunta. Pel que fa a la filosofia expositiva del projecte, els coordinadors s’han inspirat en el “Club Obrer” dissenyat per Aleksandr Ródchenko per al pavelló soviètic de l’Exposició Universal del 1925. D’aquesta manera, la mostra sobre patrimoni industrial connecta amb els fons de l’IVAM sobre avantguardes russes. I també amb la mostra “Imaginaris mecànics i tècnics en la col·lecció de l’IVAM”, encara en exposició.

Els materials arreplegats, tret d’uns altres que no formaran part de l’arxiu, com algunes mostres de maquinària, es poden consultar per part dels visitants amb les restriccions i limitacions que marca la pandèmia, amb ús de guants de làtex i protectors per als auriculars amb els quals es pot accedir als arxius sonors i fins i tot escoltar els vinils en un vell reproductor. Una vegada clausurada la mostra l’arxiu generat es podrà consultar en la Biblioteca de l’IVAM i formarà part dels fons del museu.

Tono Vizcaíno, Nuria Enguita i Lorenzo Sandoval. Fotografia: Miguel Lorenzo
Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close