Som a València, a la via més important de la ciutat tardoromana i jaumina: el carrer de Sant Vicent, el més llarg de la ciutat històrica. Un tros de la Via Augusta que connectava la ciutat romana amb un dels llocs de pelegrinatge més importants de la cristiandat del segle V: el complex martirial del diaca Vicent. Però una escultura de bronze de grandària natural al principi del carrer roman gairebé oculta als ulls dels passavolants.
Ens trobem enmig del carrer de Sant Vicent, en un nínxol a uns sis metres del terra. Al costat d’una estàtua. És l’església de Sant Martí. En una de les portes, a la part de dalt, hi ha una escultura de grandària natural. Un dels exemples més desconeguts de l’última època daurada de l’estatuària medieval europea, que es transforma subtilment en la bellesa pausada del renaixement.
La imatge és de bronze, però passa desapercebuda per la major part de vianants que normalment no miren cap amunt dels seus caps. I potser, haurien de dedicar un moment a fer-ho. Perquè la imatge paga la pena. Pot recordar-nos les estàtues eqüestres de Marc Aureli a Roma, dels condottieros Gatamelatta i Colleone a Pàdua i Venècia… Totes aquestes impressionants escultures anuncien el Renaixement, la capacitat de l’ésser humà de representar la bellesa, la monumentalitat discreta, la individualitat… També la de València. Es tracta de sant Martí a cavall i es troba a la seua església homònima, gòtica en origen però remodelada en època barroca.
Com el vell Regne: l’origen gòtic pristí tapat per un guix buit, presumptuós i grandiloqüent. Allà dalt Martí està partint-se la capa amb un pobre. És de bronze i l’artífex la va crear el 1494. Encara que una part dels diners que va costar els posaren els prohoms de la ciutat, una altra la donà el cardenal Borja a punt de ser papa. El cronista Tormo la va atribuir a l’escultor de cambra de Maria de Borgonya Pierre de Béckere. Maria era la filla de Carles el Temerari, un dels monarques més poderosos en aquella època. Poca broma. Aquell segle XV va ser especial per a la ciutat, per al Regne i per als estats confederats de la Corona. Tot eren convulsions, canvis traumàtics, crisis, agonies, conflictes, canvis geopolítics, candidats, ciutats contra reis, grups socials que prenien consciència, guerres contra tot i contra tots.
La història del regne de Borgonya i dels territoris confederats de la Corona d’Aragó són sorprenentment paral·lels. Perquè la llum de la Mediterrània s’apagava per passar a il·luminar l’Atlàntic. Però per damunt de tot això, una època plena d’Humanisme. Eren els últims moments en què València com a República es comunicava sobiranament amb mitja Europa: i ens arribaven objectes de Flandes, de les repúbliques itàliques, de Borgonya…
Ara, per a molta gent, Borgonya és una zona de l’Estat francès on fan bons vins. Però al segle XV era un dels regnes més poderosos d’Europa. La prosperitat d’Alsàcia, Lorena, Frísia i Flandes venia de la florent activitat protoindustrial, tèxtil i d’una privilegiada situació comercial entre una cruïlla de rutes d’intercanvi de nord a sud. L’etiqueta de la cort borgonyona prohibia els gestos descontrolats i exterioritzar sentiments. Això ho veiem en les cares i els moviments pausats de l’escultura de bronze. El ducat de Borgonya s’estenia des de la frontera suïssa fins al Mar del Nord, i fins i tot Bruges pertanyia al ducat. La dona de Carles era Margarida de York, germana del rei d’Anglaterra I. El pare de Carles havia introduït el color negre a la cort borgonyona. En senyal de dol per l’assassinat de son pare. Aquest negre continuà sent el color per a les cerimònies cortesanes i per a representar la màxima jerarquia. El sant Martí de València té un color fosc que recorda aquest negre. I una cerimònia gestual que evoca aquella etiqueta.
L’exèrcit de ferro rovellat
A partir de 1480 Borgonya i molts comerciants, negociants i banquers s’empobriren. El rei de França volia el ducat, i per això va contractar els confederats suïssos que venceren les tropes de Carles el Temerari i destruïren així el poderós regne de Borgonya. França envià les tropes suïsses a canvi de molts diners. I mentre que Carles i els seus cavallers lluitaven amb pesades armadures, els camperols i pastors suïssos eren una perfecta i ràpida infanteria. El 1476, prop de Granson derrotaren definitivament aquell exèrcit de ferro rovellat, i el 5 de gener de 1477 prop de Nancy, Carles morí en batalla. Algun erudit apunta que la cara de Martí és la de Carles. Dies després de la derrota, trobaren el seu cavall congelat, molt a prop del cadàver de Carles. Fins a l’últim moment la bèstia havia intentat protegir el seu senyor. A Carles el van trobar sense roba ni armes, nu, enmig del gel d’una llacuna glaçada. Uns anys abans, Ausiàs Marc escrivia el següent poema: “jo sóc aquell que en los temps de tempesta, quan la majoria de gents festegen prop del foc i després d’haver jugat amb ells jo mateix, vaig sobre neu, descalç, amb el cap nu…”
Lluís IX de França s’annexionà el ducat, i la filla de Carles, Maria, heretà un estat destrossat, endeutat i desmembrat. Lluís anà més enllà de la guerra: castigà Borgonya a un aïllament, prohibí comprar vi de Borgonya, vendre’ls cereals i la seua marina impedí la pesca i el trànsit marítim amb Anglaterra. Ja sabeu com es feien les coses en aquell moment: a les braves, imposant i conquerint. No com ara, que es pregunta a la gent què vol, a través de l’esperit del sistema democràtic: votar i decidir. El bloqueig paralitzà l’economia i la gent començà a passar molta fam. L’esplendor de Borgonya havia durat uns 100 anys. I Maria –la de l’escultura de sant Martí- es casà amb un Habsburg. El seu fill, Felip el Bell, passà el color negre a la cort de la seua dona, Joana, la filla de Ferran d’Aragó i Isabel de Castella. A Europa durant molts segles el negre va ser símbol de dol i distinció. El color del nostre Sant Martí.
Encara que la rigidesa de l’escultura és relativament gòtica, veiem en aquesta extraordinària obra una certa harmonia renaixentista que la fa pròxima a les escultures italianes coetànies.
La llegenda conta que quan encara no era cristià, el militar Martí va repartir la seua capa amb un pobre. Durant la nit, en somnis, se li va dir que aquell pobre era Jesucrist. Fins i tot, algú diu que aquest Martí de Tours va ser un defensor dels heretges priscil·lianistes que durant el segle VI i VII van ser ajusticiats per anar contra el cristianisme de Roma. Alguns erudits mantenen que el signe de compartir la capa tinga relació amb alguns moviments transcendents que identifiquen la capa amb la “saviesa”. Aquell mestre que “dona” la capa al deixeble i que en un moment d’il·luminació aquella es multiplica i es pot repartir. Si a Harry Potter li donen la capa d’invisibilitat, en l’antiguitat la capa representava la saviesa, el coneixement. Aquest Martí passà uns anys al costat de Milà i fundà un monestir. Allí aconseguí vèncer les serps, que com sabeu són els animals que guarden els secrets de la saviesa i el coneixement: que “inoculen” amb el seu verí el saber i els dubtes.
La devoció de Martí és producte de les nostres relacions amb aquells territoris de Borgonya que feien que els nostres reis foren germans d’aquells a través del Toisó d’Or.
Al museu de Belles Arts de València guardem un retaule de Sant Martí de Gonçal Peris. Concretament, és el retaule de Sant Martí, Santa Úrsula i Sant Antoni. I és una peça clau per entendre dos mons: el gòtic internacional refinat i un punt ingenuïsta, i el gòtic flamenc molt més realista. Gonçal s’inspira en Lluís Dalmau, un alumne extraordinari d’un dels millors pintors de tots els temps: Jan Van Eyck. Un Dalmau que, inspirat i contractat per la ciutat de Barcelona, fa una obra fascinant: la Mare de Déu dels Consellers. El cavall del retaule, encara que d’una manera molt rudimentària, s’alimenta dels estudis d’Ucello, Pisanello i el desig d’atrapar la realitat i la bellesa sobre l’animal més representat en la història de l’art: el cavall. Sobre fons daurats irreals, però amb la bellesa tranquil·la d’una Úrsula lectora, amb el realisme quasi feréstec d’un sant Antoni eremita i barbut. Precisament, a aquests anacoretes eremites, solitaris i barbuts anaven els corbs i els portaven un pa: una part del pa la trencava l’anacoreta i no se la menjava. La deixava per al déu, per al col·lectiu que no podia menjar. Ara hem transformat això en l’aportació que totes i tots fem per al bé comú.
Hem de recordar que abans que sant Jordi, els cavallers croats dels primers temps, tenien en Martí el seu patró. Perquè Martí era de fet, una sincretització de Mart, el déu de la guerra romà: Martius… I el fet de “repartir” coses és un costum ancestral de donar una part de les teues possessions al déu, en una mena d’ofrena sagrada.
