En algun dels nostres articles ja hem visitat part d’aquest espai. Un espai estrany, perquè ara mateix està “envaït” per forces alienes a l’esperit amb què es va crear l’ànima de l’edifici. Aparentment. Es tracta del convent de Sant Domènec de València, un cenobi que ha perdut moltíssims elements arquitectònics i patrimonials que el feien ser una de les obres d’art més importants de tota la Corona d’Aragó en els segles XIV, XV i XVI.
Ara, no és dels ciutadans i aquests no poden visitar-lo lliurement. En el millor dels casos, aquest espai val perquè algunes parelles privilegiades es passegen pels claustres i celebren el seu matrimoni en una església que respira molt poc l’oxigen fundacional del monestir… O no. Fins fa molt poc, només entrar-hi podies trobar-te amb l’estàtua eqüestre d’un militar baixet i panxut: Francisco Franco.
Un monestir –el de Sant Doménec – que passava per ser un dels conjunts monàstics dominicans més importants de la Corona d’Aragó. Uns dominicans que van nàixer amb l’objectiu fonamental –i per això el nostre dubte – de perseguir i combatre a partir del 1216 l’opció albigesa. Ras i curt: van ser creats per atonyinar càtars. Entre altres coses, perquè després les històries tenen gradacions.
20 anys després, el confessor de Jaume I –Miquel de Fabra, dominicà– funda entre el riu i les muralles de la nova ciutat cristiana de València, el convent de Sant Doménec. Cap al 1276 Andreu Albalat, bisbe de València, té el poder suficient com a per a construir un tram de muralla per incloure dins la ciutat el monestir, que ara serà convent. I només 30 anys després, comença la construcció del nostre objectiu del Temps de les Arts d’aquesta setmana: un gran claustre gòtic amb capelles laterals i una magnífica i inspiradora Aula Capitular. La joia de la corona. Ho paga tot Pere Boïl, un dels nobles més importants del segle XIV de la ciutat.
Aquest espai diàfan i fascinant veié crèixer Vicent Ferrer, que durant un any -1380- fou prior del convent, el mateix any que s’inicia l’anomenat Cisma d’Occident, i on Vicent tingué un paper rellevant.
És l’edat daurada de la ciutat. A l’hora que es basteix el gran claustre gòtic amb una asimetria estranya entre els arcs, els mestres d’obres portaran a terme un dels projectes més espectaculars i al mateix temps, desconeguts, de l’arquitectura gòtica a la ciutat. És un receptacle de planta quadrada i nou voltes de creueria, una caixa sostinguda a gran alçada per columnes molt fines que comencen amb nou voltes des del cel. Tot ací és molt subtil: ens costa trobar capitells i mènsules. Tota la pedra s’integra amb ella mateixa i les columnes es transformen en tiges orgàniques: totes les peces arquitectòniques estan connectades com un gran organisme biològic.
Als voltants de la caixa de pedra hi ha les bancades que servien per a seure els monjos i més endavant, fins i tot encabir Corts Generals del Regne…
Tot el pes de la coberta descansa sobre quatre columnes molt esveltes i la transformen en un sostre que sembla que no pesa, fet de paper de fumar… Cada columna genera vuit arcs, que en la seua evolució es transformen en fulles de palmera. La llum entra pels finestrals i es connecta amb la claror del claustre. El 1321 ja està acabat l’Aula Capitular i l’ha subvencionada Pere de Boïl, un home important que serví el rei Jaume II a Sicília i en la croada a Almeria.
La presència de la família Boïl, de les més riques d’Europa potser a partir del segle XIV, no només la trobem en l’esponsorització de l’Aula, sinó perquè els seus descendents estan soterrats dins del capítol, en un sepulcre doble, que és una de les obres escultòriques més notables del segle XV valencià.
El Boïl “inferior” correspon a un guerrer jove: Ramon de Boïl, senyor de Bétera i assassinat pel cavaller Joan de Pertusa, en una nit terrible del 1407. Tot entra dins d’una societat en què les bandositats es combatien i es barallaven per tot arreu. La família Boïl era molt important a la ciutat, Regne i Corona. Vivien al carrer del Mar i van passar a tenir el monopoli de la ceràmica de Manises i Paterna arreu d’Europa. Havien estat senyors de Boïl, de Borriol, Alfafar, Massanassa, Lloc Nou, Torrent… Ramon Boïl, el “productor” de l’Aula, era el Governador Vell. Aquest sense saber-ho, compartia una relació amorosa amb mossèn Joan de Pertusa. Suposem que el “governador vell” Ramon donava a la xicona una estabilitat i uns diners que substituïen la passió que l’altre amant li donava. En assabentar-se Ramon que la seua “amistançada” tenia un altre amic, anà a buscar-lo i a l’actual plaça de sant Vicent Ferrer, trobà la mort en no poder evitar l’espasa de Joan de Pertusa, molt més enèrgic i ràpid. Aquest va ser condemnat a mort pel fet de matar un dels personatges més importants en aquell moment de la societat valentina.
Doncs el sepulcre superior és el fill de Ramon: Ramon Boïl Montagut, III senyor de Bétera, virrei de Nàpols en temps d’Alfons el Magnànim i ambaixador de la Corona d’Aragó al Vaticà des del 1450. El conjunt dins d’un arcosoli, fa més de 4 metres d’alçada i el va encarregar Berenguer Vives Boïl cap a 1460. Sent riquíssims podien soterrar-se ací, i això els permetia tenir més “legitimitat” per accedir al Cel: envoltats de monjos, de cants…
Els difunts apareixen protegits dins d’una gran estructura gòtica i mentre que aquests apareixen tranquils i com dormint, el fris mostra figures que representen el seguici fúnebre d’una manera molt més dramàtica. Hi ha cavallers de dol, que cobreixen les seues cares. Els seus vestits estan tractats en “tres dimensions”, amb un treball especial de robes. Hi ha ploraneres que recorden les dones que amb els seus gestos, planyen als sepulcres de Poblet. Encara que cronològicament és de la segona meitat del segle XV, els models sembla que beuen directament de la llarga tradició escultòrica funerària gòtica, amb una càrrega especial en la gestualitat de les escultures que acompanyen els difunts…
Cap al 1865, aquests dos sepulcres van estar a punt de “desaparèixer” perquè se’ls volien emportar lluny de la ciutat. La Comissió de Monuments de València s’hi va oposar, però s’arribà a un “acord” amb les autoritats de Madrid. Aquest pacte es conegué amb el nom del “Judici de Salomó”, ja que es va acordar repartir els dos sepulcres en dues institucions i ciutats diferents. El 1952 per mitjà de Gustavo Urrutia –capità general– els sepulcres tornaren a casa. En els darrers mesos s’ha fet un treball de restauració important que ha eliminat brutícia dels sepulcres i ha recuperat part de la policromia que tenia l’obra.
