Després d’uns anys en que el tapís semblava no despertar gaire interès a nivell expositiu, sobretot per part de les institucions i galeries d’art -al marge del galerista i activista cultural Josep Canals, que sempre ha demostrat ser un gran defensor del tapís, sobretot a l’hora de promocionar els treballs de Josep Grau-Garriga i de Maria Assumpció Raventós-, ara tenim l’oportunitat de conèixer un nou espai expositiu totalment dedicat a aquesta tècnica mil·lenària que ja s’emprava a l’antiguitat però no serà fins l’Edat Mitjana que experimentarà un auge molt important.
Es tracta d’ el Centre Grau-Garriga d’Art Tèxtil Contemporani, que obre com espai d’exposicions, difusió i activitats a Sant Cugat.
“…amb Grau Garriga el tapís ha aconseguit tant l’espectacularitat de la desmesura com la minuciositat del detall. I en aquesta desmesura i minuciositat es reclama tot seguit la reacció del subjecte, fent-lo entrar en contacte –per exemple- amb la sensualitat i l’amor per la matèria, amb les seues qualitats pròpies i amb el sues matisos…”
Roman de la Calle. “La catifa màgica de Grau-Garriga”. Catàleg exposició Museu d’Angers. 1989
“No han estat mai el meu propòsit la fama, la reputació, els diners, el mercat…Només he creat pel pur plaer de la creació”.
Maria Palau. Entrevista a Josep Grau-Garriga. El Punt Avui. 31/07/2011
El tapís, com també li ha succeït al vidre, l’esmalt, el mosaic, i en menor mesura la ceràmica, se l’ha considerat com un art menor, tal com apareix en les enciclopèdies i manuals d’art , ja que l’hi dediquen poca atenció, i en canvi la pintura, l’escultura, el dibuix, el gravat, i ara més recentment, la fotografia passen a ser els protagonistes de les seves pàgines. I això que a Catalunya hem tingut la sort de comptar amb l’anomenada Escola Catalana del Tapís, situada a Sant Cugat ,que al llarg del segle passat va ser un centre de producció de tapissos considerada de les més influents que existien a Europa, sobretot per entendre el tapís avantguardista. Artistes de renom internacional com Joan Miró, Pablo Picasso, Antoni Tàpies, Josep Grau-Garriga i Josep Royo, entre altres, van intervenir en la seva formació dibuixant i pintant els cartrons que posteriorment s’utilitzaran per crear els tapissos.
Centre Grau-Garriga d’Art Tèxtil Contemporani. Cal Quitèria
Exposició “Cent anys de tapís a Sant Cugat”
Comissària Pilar Parcerisas
Plaça de Can Quitèria, 1
08172-Sant Cugat del Vallés
Per conèixer la importància del tapís a Catalunya ha estat necessària l’aportació de la Casa Aymat, a través de personatges com Tomás Aymat i Miquel Samaranch, a més de l’Escola Catalana del Tapís. L’any 1920 el tapisser i pintor d’aquarel·les tarragoní Tomás Aymat , que havia estudiat la tècnica del tapís als tallers dels Gobelins i que va ser professor a l’Escola d’Arts i Oficis, va fundar la Manufactura de Catifes i Tapissos Aymat amb tapissos d’alt i baix lliç i catifes nuades a mà, basant-se en tècniques tradicionals. De fet, es tractava de la primera indústria d’aquestes característiques en tot l’estat espanyol.
Precisament, el ceramista Josep Llorens Artigas destacava l’aportació feta per Aymat en el terreny del tapís, ja que el veia com un “producte d’una educació i una sensibilitat estètica que en derivar les seves activitats cap a solució d’eficàcia, normalment, insensiblement, espontàniament, s’ha situat en l’ofici”. Posteriorment l’any 1955, l’industrial del tèxtil Miquel Samaranch es va fer càrrec de la fàbrica, potenciant una nova manera d’entendre el tapís, mitjançant un vessant més avantguardista, inspirant-se en el treball del pintor, ceramista i tapisser francès Jean Lurçat, gran renovador del tapís com a llenguatge artístic. Dos anys després, el propi Samaranch va enviar a Grau-Garriga a París perquè conegués de prop com creava els seus tapissos Lurçat. I tancant aquest cercle, l’Escola Catalana del Tapís, apareguda als anys 60, segons Pilar Parcerisas , aconseguirà “desplaçar el cartronisme de Gobelins com a mètode per fer del tapís una obra de creació en sí mateixa”.
L’any 2003 es va inaugurar a Sant Cugat el Museu del Tapís Contemporani a l’antiga Casa Aymat, on s’han fet innumerables exposicions i que ha permès conèixer de prop el tapís i l’art tèxtil, però ara amb l’obertura d’aquest nou espai, situat a l’edifici conegut com a Cal Quitèria, s’ha convertit en una fàbrica de creació, espais de tallers i residència d’artistes, a més de centre de formació, arxiu i documentació de l’art tèxtil. Aquests dos espais juntament amb el Centre d’Art Maristany, el Museu de Sant Cugat, la Casa de Cultura, les galeries d’art Canals, Rusiñol, Pou d’art i La Galeria, configuren l’arc expositiu de la ciutat.
Cal Quitèria és una antiga casa pagesa ubicada al centre de la ciutat que es va construir el 1879, continuant l’estil classicista de l’època , incloent-hi un rellotge de sol i terrissa decorativa, molt apropiada dins de l’àmbit de la pagesia, ja que la masia corresponia a una família benestant. Amb el pas del temps ha quedat absorbida per la ciutat, i el que eren camps en aquell moment, ara són cases, escoles i carrers, encara que amb l’excepció de que és troba a prop d’una zona de vianants. El propietari era Josep Pahissa, que tenia un gran nombre de vinyes. L’any passat es va rehabilitar la casa per convertir-la en el Centre Grau-Garriga d’Art Tèxtil Contemporani.
La restauració la va dur a terme l’arquitecte Xavier Guitart i la responsable del projecte de museïtzació i la posada al dia de la col·lecció que hi havia a la Casa Aymat, amb un dipòsit important del mateix Grau-Garriga (Sant Cugat. 1929-Saint-Mathurin-sur-Loire, França. 2011), és la crítica i historiadora de l’art Pilar Parcerisas. A més, és la comissaria de l’exposició Cent anys de tapís a Sant Cugat, que serveix d’obertura del nou espai, on es prefigura ”una primera lectura i interpretació de les col·leccions de tapís i art tèxtil de Sant Cugat a la qual d’ incorpora un conjunt important d’obres de Josep Grau-Garriga, destacat renovador del tapís a la segona avantguarda del segle XX”. En total s’exhibeixen una setantena d’obres.
El primer que es troba el públic quan visita Cal Quitèria, són unes pintures murals obra del pintor, escenògraf i dissenyador Oleguer Junyent, germà del també pintor i crític d’art Sebastià Junyent. Va intervenir en la decoració del cercle del Liceu, de la Casa Burés, així com de la Caja Vilumara, que actualment és el Museu de Cera de Barcelona. Després hi ha un vídeo amb guió i presentació de la comissaria de l’exposició explicant els motius que han portat a terme aquest projecte. A continuació hi ha tres sales més amb els següents apartats: 1900-1920. Inicis del segle XX, 1920-1944. Tomàs Aymat i el Noucentisme i Art Decó i racionalisme. O sigui, s’exposen diversos exemples de cartrons per catifes, en guaix i grafit, on s’aprecia l’interès per la decoració clàssica, isabelina, oriental i renaixentista, molts amb motius vegetals.
Dins del Noucentisme, tendència predominant en aquell moment, que preconitzava un retorn al classicisme de l’antiga Grècia, veiem alguns exemples de tapissos d’alt lliç com La verema (1916-18) i Diana caçadora (1924), relacionats amb les temàtiques del camp i de la mitologia, respectivament, realitzats per Tomàs Aymat. Respecte a l’Art Déco i el racionalisme, les obres que aquí s’exposen, tant del mateix Aymat, com de Francesc d’A. Galí, reforcen la idea de les formes geomètriques, així com les vegetals, on predominen les línies rectes o en ziga-zaga, on també es representen animals.
A la segona planta hi ha el nucli bàsic del canvi que ha experimentat el tapís contemporani durant la segona meitat del segle passat, com és 1955-1980. La renovació del tapís i l’Escola catalana. En primer lloc veiem un cartró per a tapís de la Fàbrica Aymat, a la manera de Jean Lurçat, datat el 1950-1960, on es veu un home nu cobert de fulles i rodejat d’ocells. Lurçat “proposà, sense renunciar a la naturalesa mural del tapís, reduir i simplificar els colors, tot creant un abecedari de tons que mitjançant la tècnica del cartró numerat permetia d’obtenir el color desitjat a través de la juxtaposició de tons purs”. De Grau-Garriga hi ha un cartró per a tapís seguint la tècnica de Lurçat, de 1957, titulat Dos coloms; els tapissos 25 de Desembre (1963), Oasi (1965) i Homenatge a Gaudí (1966), tots tres creats amb la tècnica de l’alt lliç, juntament amb materials com la llana, el coure, el jute o el cotó, principalment.
Després en altres sales hi ha una sèrie d’obres corresponents a artistes importants del moment, ja que se’ls convidava a participar per crear tapissos que servissin per donar una imatge més actual respecte de la mirada que tenien els arquitectes i decoradors d’interiors. Hi trobem peces de Pablo Picasso (Natura morta sobre la llum. 1965), Joan Josep Tharrats (Homenatge a Gaudi. 1966), Albert Ràfols-Casamada (Ritme blau i blanc. 1966), Jaume Muxart (D.Y.X. 1961), Joan Hernández Pijuan (Geomètric. 1965) i Jordi Galí (Supergirl. 1967).
A continuació s’exposen dues peces de Josep Royo, tapisser que va col·laborar assíduament amb Joan Miró –el tapís monumental que hi ha a la Fundació Miró ho confirma plenament-. Es tracta de Posta de sol (1963) i Jute i blancs (1966). També estan presents obres d’Aurèlia Muñoz (Divinitat. 1968) i Carles Delclaux (Beneita. 1972). De Jean Lurçat hi ha la peça L’iris d’eau, que és la primera vegada que s’exposa a Catalunya. A continuació hi ha un únic apartat dedicat a Grau-Garriga: 1957-1991. Josep Grau-Garriga i la creació d’un llenguatge, on es mostren sis peces que permeten comprovar com ha estat l’evolució creativa de l’artista.
La seva formació va tenir lloc a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics i a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, on va estudiar dibuix i pintura. Però el seu interès pel tapís va sorgir quan col·laborava amb la Casa Aymat, l’any 1957. Després d’un segon viatge a París al taller de Lurçat, és quan “qüestiona l’abecedari creat pel mestre i aposta per donar importància a la matèria per tal de donar autonomia a l’art tèxtil, mitjançant noves matèries, més pobres i menys nobles, com el jute, els teixits reciclats, els nusos de catifa aplicats al tapís, els fils metàl·lics…”. El tapís més antic que s’exhibeix és Integració condicionada (1969-1973), on empra materials com el jute i la llana. Una altra peça destacable és Temps tendre (1984), que també és la més moderna, treballada amb diversos elements: cànem, fibra sintètica, cotó, espart, llana i seda.
Grau-Garriga ha estat un artista a qui li han interessat, sinó totes, una gran majoria de les tendències aparegudes a la segona meitat del segle XX, a més d’altres artistes anteriors. A banda de ser considerat un excel·lent tapisser, també s’ha sentit atret per la pintura, el gravat, el muralisme, el vitrall i l’environament. L’any 1956, ja va intervenir a l’ermita del Sant Crist de Llaceres de Sant Cugat del Vallés, amb una certa influència de la pintura romàntica, dels muralistes mexicans i de Georges Rouault.
El 1963 realitza les pintures murals del santuari de Paretdelgada a la Selva del Camp, l’església del Pilar de Barcelona i la parròquia de Sant Pere de Bigues. Tanmateix, s’ha endinsat en el món del vitrall, com és el cas de la capella del Magnificat a la parròquia del Pilar de Barcelona, el 1965. Tres anys després fa els vitralls emplomats i vitralls amb ciment a l’església de Sant Antoni Maria Claret a Sallent. Respecte de la pintura i al gravat, les ha conreat paral·lelament amb el tapís. Precisament a la Galeria Canals de Sant Cugat, s’han dut a terme diferents exposicions amb aquestes tècniques.
Tanmateix, l’any 2000 vaig tenir ocasió d’entrevistar-lo a la ràdio amb motiu d’una exposició que feia a la desapareguda galeria Maria Villalba de Barcelona, on mostrava un recull de la seva obra gràfica que abraçava el període 1950-2000. La majoria dels gravats estaven realitzats amb punta seca i aiguafort, destacant sobretot els de blanc i negre, amb temes com el paisatge, la figura de la dona i el retrat, que tant podien ser abstractes –encaixats en l’informalisme- com figuratius –més noucentistes, o en l’art pop-. Daniel Giralt-Miracle, amb motiu de la mort de Grau-Garriga, escrivia a les pàgines de La Vanguardia que es tractava d’un “artista indiscutible”, ja que la seva manera “d’entendre l’art tèxtil incideix en la resta de la seva obra plàstica, particularment en la seva pintura, que es transmuta en un ric collage per la varietat de materials incorporats i esdevé “assemblage”. Una concentració que sintetitza pintura-collage-tapís, i que atorgarà a la seva obra d’un viu colorit una màxima expressivitat”.
A la tercera planta, la que correspon a les golfes, hi ha tres espais expositius. El primer és el que porta com a títol 1992-2011. Grau-Garriga a França, o sigui l’època en que viu a França fins el moment de la seva mort. S’instal·la a la petita localitat de Saint Mathurin sur Loire, al departament de Maine i Loira, a només 20 km. d’Angers on hi ha el Musée Jean Lurçat et de la tapisserie contemporaine.
A través d’un vídeo realitzat el 2011 veiem algunes reflexions del propi Grau-Garriga respecte a la seva estada a França, així com comentaris sobre la seva obra d’alguns dels seus familiars i d’ historiadors i crítics d’art que coneixen molt bé el seu treball. En aquesta sala hi ha set peces més d’ell on s’observa perfectament que domina el llenguatge del tapís més contemporani, ja que hi apareixen la majoria dels materials que se solen usar. Precisament d’aquesta època Pilar Parcerisas adverteix que li interessen “les matèries tèxtils més properes a la natura: el blat, les canyes, la palla, els cordills, els guarnits de festa, els domassos, tot un ventall d’elements que han lligat estretament l’obra de Grau-Garriga a la natura”.
Finalment, en l’apartat d’Art tèxtil contemporani es mostren alguns exemples dels artistes que millor encarnen el tapís a Catalunya, on s’aprecia una nodrida representació femenina, com també succeeix en el terreny de la ceràmica, sobretot en aquests darrers anys. Cadascuna de les obres que s’exposen són un fidel reflex de les diverses sensibilitats existents en aquest camp creatiu: Aurèlia Muñoz, Dolors Oromí, Rosario Gallifa, Maria Teresa Codina, Marga Ximénez –potser la més innovadora de totes, ja que s’aproxima més al camp de la instal·lació i de l’escultura, però emprant el tapís com a element essencial de les seves creacions. Ho complementen obres de Mercè Diógene, Maria Assumpció Raventós i Carles Delclaux -que té la peça més nova de les que s’exposen: Jo Fontseré, Tu Fontseré, Ell Fontseré, del 2007, dins d’una línia molt minimalista, on teixeix amb llana i fil d’or.
